La crisi de l’habitatge ja ha arribat als partits polítics majoritaris i als mitjans de comunicació de major difusió. Ja no poden amagar més aquesta realitat. El debat de política general al Parlament d’aquesta setmana també va ser una bona mostra, i les polítiques anunciades pel govern... A més, aquest diumenge 13 d’octubre s’ha viscut dues manifestacions molt relacionades amb els malestars relacionats. A Madrid s’ha convocat per reivindicar que l’habitatge és un dret i no un negoci. A Barcelona l’objecte de la mobilització era dir "No a la Copa Amèrica", però també hi està directament relacionat. Aquests macroesdeveniments tenen incidència directa en l’augment dels preus de l’habitatge.
Les reivindicacions pel dret a l’habitatge venen de lluny, responen a una necessitat humana essencial, bàsica. Les trobem al segle XIX, a l’inici del XX, a la segona meitat, als seixanta, setanta... Fins avui. Algunes d’aquestes mobilitzacions tenen lloc en moments de creixement demogràfic, migracions... Les reivindicacions del dret a l’habitatge acostumen a desenvolupar-se quan falten pisos i sobren ganes d’aprofitar-se i fer negoci amb la necessitat de la gent.
La crisi econòmica iniciada el 2008-9 va dificultar que moltes persones poguessin continuar pagant el pis pel qual s’havien hipotecat durant la dècada del gran creixement econòmic del 1997-2007. Després vam veure com a més de tenir dificultats per pagar les hipoteques els problemes arribaven als lloguers. Per això va néixer la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca a Barcelona el 2009 i el Sindicat de llogateres el 2017. L’expansió d’aquests espais d’organització i mobilització ha estat molt important des del seu naixement i altres s’hi han sumat.
Però la crisi de l’habitatge que vivim avui no té a veure només amb no poder pagar allò compromès. Els preus estan disparats i ara mateix res fa pensar que aquesta escalada es controlarà perquè l’habitatge ha passat a ser un element fonamental del mercat de la inversió. L’habitatge ha esdevingut un bé molt preuat per a la inversió i l’especulació; és a dir, cada cop és més car perquè hi ha més persones dedicades a invertir en una mercaderia que és una necessitat bàsica per al desenvolupament de la vida. La cerca d’opcions d’inversions que permetin obtenir més i més beneficis ha portat molta gent i molts diners a comprar habitatge per fer el benefici més gran possible.
Les dades a Catalunya mostren realitats molt clares. Les persones joves no s’emancipen de casa els seus progenitors fins gairebé arribar a la trentena. Si es volen emancipar en solitari, han de dedicar més del 100% del seu sou per pagar la casa on viuran... Quin és l’horitzó? Què hem d’esperar? Què es pot fer? El catedràtic d’economia de la Universitat de Colúmbia, Xavier Sala i Martín, una veu consultada i escoltada, era preguntat per això fa un parell de setmanes al Matí de Catalunya Ràdio i donava la seva clau: si tenim un problema d'habitatge és perquè no es deixa construir.
Hi ha idees vinculades a l’anomenada economia de mercat que estan tan interioritzades, que han generat una hegemonia tan dominant, que semblem no ser capaces de veure fins a quin punt queden lluny de la realitat existent. Economistes i no economistes que pensen i actuen des de la concepció que el mercat funciona per resoldre els nostres problemes sembla que no puguin, o no vulguin, acceptar que no sempre és així.
El mercat, en el cas de l’habitatge, i en altres, està actuant avui com a mecanisme per buscar el màxim benefici possible. El mercat no està actuant per resoldre els greus problemes de les persones que no tenen accés a l’habitatge o que no el poden mantenir. Les solucions, poques, que s’estan trobant passen per la intervenció pública que fa possibles actuacions que controlen els preus i fan possible disposar d’un habitatge. El lliure mercat és el que ens ha portat fins a aquesta situació i hi ha veus que demanen seguir per aquest camí. Sala i Martín ens diu que no es deixa construir. Qui no deixa construir? On no es deixa construir?
La mobilització social i la influència política, de qui pensant en aquesta, ha actuat des de les institucions han començat a aconseguir lleis per regular preus de l’habitatge i altres mesures. Però sempre amb molts entrebancs. I en alguns casos, feta la llei, feta la trampa, com ja vam explicar, i ara estem comprovant com no haver restringit els lloguers de temporada i el d’habitacions està fent créixer els preus i reduint els pisos que abans anaven a lloguer tradicional.
En Carles Sala, portaveu del Col·legi d'Agents de la Propietat Immobiliària, preguntat per aquesta qüestió confirmava que les propietats prefereixen optar pels lloguers de temporada que pels tradicionals, obtenen molts més beneficis. El mercat buscant maximitzar beneficis. Res nou o estrany. Tot i que la ministra d’Habitatge, Isabel Rodríguez, apel·li a la solidaritat de les propietats per abaixar els lloguers. Més enllà de casos particulars, hi haurà espai per a la solidaritat en el mercat de l’habitatge? Cal que ens fem una pregunta fonamental: ¿l’habitatge és un dret per satisfer una necessitat bàsica de les persones o una mercaderia per buscar el màxim benefici? Si deixem el dret a l’habitatge en mans del mercat ja sabem quin és el camí que tenim al davant. Quan volem garantir drets necessitem restringir, limitar, el mercat per evitar que la cerca constant de beneficis passi per damunt de les necessitats de la vida. En aquest àmbit i en altres.