“Una relació basada en l'obediència absoluta, se sosté el temps que l'oprimit triga a alçar-se”. Jean-Jacques Rousseau. El Contracte Social, 1762.
La desobediència civil és un dret i en ocasions un deure. No és patrimoni de cap ideologia, sinó un dels pilars de la democràcia. Una qüestió de dignitat. La Declaració de Drets de l'Home i del Ciutadà (1789), la Declaració d'Independència dels Estats Units (1776) i el Preàmbul de la Declaració Universal de Drets Humans (1948), tots ells fites en la història de la humanitat, així ho reconeixen i estableixen. El dret de rebel·lió contra l'abús de poder és un dret inherent a la condició d'ésser humà i ciutadà.
Ja el 1599, el jesuïta Juan de Mariana publicava un tractat polític que parlava del dret dels pobles a alçar-se contra les tiranies. Mariana detallava els principals greuges de l'època, encarnats en impostos abusius, monopolis, augment de preus i lleis concebudes per impedir que els ciutadans protestin i expressin els seus anhels lliurement. Quatre segles després tot això continua estant plenament vigent.
També Locke, pare del liberalisme modern i poc sospitós de ser un revolucionari radical, va justificar el dret de rebel·lió en el seu Segon Tractat sobre el govern civil (1860) d'aquesta manera “sempre que els legisladors tracten d'arrabassar i destruir la propietat del poble o intenten reduir al poble a l'esclavitud sota un poder arbitrari, estan posant-se a si mateixos en un estat de guerra contra el poble, el qual, per això mateix, queda absolt de prestar obediència”, i sentència amb que “el poble tindrà el dret de reprendre la seva llibertat original i el d'establir un nou cos legislatiu”. Resulta paradoxal constatar que Locke s'avergonyiria avui dia de molts dels seus "fills" ideològics.
Amb aquesta base i enfront d'un sistema producte del triomf neoliberal, enfront d'un poder polític sotmès al poder econòmic, enfront dels terribles sacrificis d'una ciutadania enfonsada i enfront d'un estat que no només ha fomentat aquestes polítiques, sinó que les ha liderat, sobrarien motius per a la rebel·lió. En aquesta guerra freda contra la ciutadania i els seus legítims drets, que no ha cessat d'erosionar les condicions de vida de la classe treballadora, revivint situacions que semblaven ja inconcebibles com a pobresa infantil, desocupació massiva, pèrdua absoluta de drets laborals, baixada de salaris, desnonaments, dramàtiques retallades en educació, sanitat i restricció de les llibertats més fonamentals, intentar canviar l'status quo, no només és legítim, sinó que és obligat.
I és que un estat que amb un 32% de pobresa infantil, assenyala l'anhel dels catalans d'exercir el seu legítim dret d'autodeterminació com a principal amenaça a la unitat de la pàtria, és un estat que no mereix obediència alguna. Un estat que amb prop de 20.000 nens estudiant en barracons, assenyala la immersió lingüística catalana com a principal problema del sistema educatiu, és un estat miserable. I un estat que amb prop de 2.000.000 PIME tancades en els últims sis anys, assenyala al retolat en català dels negocis com a principal problema del sistema productiu, és un estat que no té vergonya. En definitiva, un estat que oprimeix les llengües, cultures i identitats que conviuen al seu territori, simplement no les mereix. I així cal manifestar-ho.
L'independentisme durant tres anys consecutius ha congregat al carrer a més de 3.000.000 de persones, essent el desafiament més gran a l'Estat espanyol en molt, molt temps. Un desafiament que envelleix el discurs del més “revolucionari” dels polítics espanyols. Un poble que ha exercit, com ants d'altres, el dret a rebel·lar-se. Un independentisme que ha superat el seu antiespanyolisme, i en el qual és indiferent l'origen, cognom, llengua i fins i tot la identitat de cadascun. Heus aquí la seva victòria.
I és que es tracta de la dignitat i subsistència de cadascun i d'una memòria arrabassada fa gairebé 80 anys. De plantar cara a aquells que ja van guanyar una vegada. De treure les vergonyes a una transició que no va ser tal. Aconseguir tot això, no serà senzill, com mai no ho ha estat. Exigirà significar-se i posicionar-se. I exigirà tard o d'hora desobeir. Avui EUA no tindria un president negre si no hi hagués hagut una dona negra que es va oposar a la llei que l'obligava a asseure's en la part de darrere d'un autobús. La jornada laboral no es limitaria legalment a vuit hores si els obrers de Chicago no haguessin desobeït les lleis. La desobediència, l'audàcia i la generositat ens han donat el millor que tenim. No traïm a aquells que molt abans que nosaltres es van alçar. I és que al final, només ens queda perdre les nostres cadenes. Perdem-les. Ens hi juguem la dignitat.
La desobediència civil és un dret i en ocasions un deure. No és patrimoni de cap ideologia, sinó un dels pilars de la democràcia. Una qüestió de dignitat. La Declaració de Drets de l'Home i del Ciutadà (1789), la Declaració d'Independència dels Estats Units (1776) i el Preàmbul de la Declaració Universal de Drets Humans (1948), tots ells fites en la història de la humanitat, així ho reconeixen i estableixen. El dret de rebel·lió contra l'abús de poder és un dret inherent a la condició d'ésser humà i ciutadà.
Ja el 1599, el jesuïta Juan de Mariana publicava un tractat polític que parlava del dret dels pobles a alçar-se contra les tiranies. Mariana detallava els principals greuges de l'època, encarnats en impostos abusius, monopolis, augment de preus i lleis concebudes per impedir que els ciutadans protestin i expressin els seus anhels lliurement. Quatre segles després tot això continua estant plenament vigent.
També Locke, pare del liberalisme modern i poc sospitós de ser un revolucionari radical, va justificar el dret de rebel·lió en el seu Segon Tractat sobre el govern civil (1860) d'aquesta manera “sempre que els legisladors tracten d'arrabassar i destruir la propietat del poble o intenten reduir al poble a l'esclavitud sota un poder arbitrari, estan posant-se a si mateixos en un estat de guerra contra el poble, el qual, per això mateix, queda absolt de prestar obediència”, i sentència amb que “el poble tindrà el dret de reprendre la seva llibertat original i el d'establir un nou cos legislatiu”. Resulta paradoxal constatar que Locke s'avergonyiria avui dia de molts dels seus "fills" ideològics.
Amb aquesta base i enfront d'un sistema producte del triomf neoliberal, enfront d'un poder polític sotmès al poder econòmic, enfront dels terribles sacrificis d'una ciutadania enfonsada i enfront d'un estat que no només ha fomentat aquestes polítiques, sinó que les ha liderat, sobrarien motius per a la rebel·lió. En aquesta guerra freda contra la ciutadania i els seus legítims drets, que no ha cessat d'erosionar les condicions de vida de la classe treballadora, revivint situacions que semblaven ja inconcebibles com a pobresa infantil, desocupació massiva, pèrdua absoluta de drets laborals, baixada de salaris, desnonaments, dramàtiques retallades en educació, sanitat i restricció de les llibertats més fonamentals, intentar canviar l'status quo, no només és legítim, sinó que és obligat.
I és que un estat que amb un 32% de pobresa infantil, assenyala l'anhel dels catalans d'exercir el seu legítim dret d'autodeterminació com a principal amenaça a la unitat de la pàtria, és un estat que no mereix obediència alguna. Un estat que amb prop de 20.000 nens estudiant en barracons, assenyala la immersió lingüística catalana com a principal problema del sistema educatiu, és un estat miserable. I un estat que amb prop de 2.000.000 PIME tancades en els últims sis anys, assenyala al retolat en català dels negocis com a principal problema del sistema productiu, és un estat que no té vergonya. En definitiva, un estat que oprimeix les llengües, cultures i identitats que conviuen al seu territori, simplement no les mereix. I així cal manifestar-ho.
L'independentisme durant tres anys consecutius ha congregat al carrer a més de 3.000.000 de persones, essent el desafiament més gran a l'Estat espanyol en molt, molt temps. Un desafiament que envelleix el discurs del més “revolucionari” dels polítics espanyols. Un poble que ha exercit, com ants d'altres, el dret a rebel·lar-se. Un independentisme que ha superat el seu antiespanyolisme, i en el qual és indiferent l'origen, cognom, llengua i fins i tot la identitat de cadascun. Heus aquí la seva victòria.
I és que es tracta de la dignitat i subsistència de cadascun i d'una memòria arrabassada fa gairebé 80 anys. De plantar cara a aquells que ja van guanyar una vegada. De treure les vergonyes a una transició que no va ser tal. Aconseguir tot això, no serà senzill, com mai no ho ha estat. Exigirà significar-se i posicionar-se. I exigirà tard o d'hora desobeir. Avui EUA no tindria un president negre si no hi hagués hagut una dona negra que es va oposar a la llei que l'obligava a asseure's en la part de darrere d'un autobús. La jornada laboral no es limitaria legalment a vuit hores si els obrers de Chicago no haguessin desobeït les lleis. La desobediència, l'audàcia i la generositat ens han donat el millor que tenim. No traïm a aquells que molt abans que nosaltres es van alçar. I és que al final, només ens queda perdre les nostres cadenes. Perdem-les. Ens hi juguem la dignitat.