“Els qui som pares sobrevivim gràcies a les minúscules vacances que ens donen els fills. Per exemple: sabeu quan després de tot un matí discutint-vos a casa, us passeu una bona estona carregant el cotxe amb les maletes, prepareu els seients de seguretat dels més petits, els col·loqueu els cinturons i tanqueu la porta? Doncs bé, les meves vacances són exactament els instants que dura el trajecte que va des de la porta dels nens fins la del conductor, rodejant el cotxe. Allò són les meves vacances!”. Aquest és un tros d’un monòleg de Louis CK, un dels humoristes més brillants i corrosius de l’última dècada. Això almenys va ser així fins que fa uns mesos es va fer públic que havia assetjat sexualment a diverses dones durant la seva vida professional. Allò el va descavalcar de l’èxit, van quedar cancel·lats els seus espectacles i els contractes que tenia amb diverses productores. Va reconèixer els fets i es va retirar (temporalment?) de la vida pública.
Però aquell petit fragment de monòleg m’ha tornat al cap ara que molts tenim les vacances a tocar. Aquella cursa contrarellotge davant dels elements per mirar d’arribar als dies de descans amb tot resolt. Aquella pregunta d’un company de feina: "I tu, què, on vas de vacances?" I aquella gota de suor que et cau templa avall perquè efectivament, no has tancat res de res. Hi ha una mena de pressió ambiental, segons la qual les vacances d’estiu han d’estar reservades i programades entre març i maig. Perquè al juny "ja no queda res". Mórdor.
Un desert. Però aquesta és només una part del via crucis. També hi ha el penós exercici de fer maletes. És com una visita a Ikea. Una garantia que la cosa acabarà en batussa. Però sempre acabem tornant-hi, amb les esperances intactes i la memòria buida.
Anar-se’n de viatge és una competició ferotge entre expectatives i realitats. En el món del Mediterràniament i dels Jocs Olímpics d’Instagram, ho dipositem tot en aquest gloriós mes de juliol o agost, que ens ha de servir, suposadament, per donar-li sentit a tota la resta. Agost. El mes de les escridassades als aeroports, de les maletes perdudes, dels robatoris de carteres i xalets. Agost. Les curses d’obstacles per ocupar un lloc a la platja, la guerra per sopar a qualsevol terrassa (un dia en parlarem de les terrasses) a preu d’or. Agost.
En la competició de viatjar sempre hi ha dos tipus de contricants, enfrontats a mort. L'un, l’etern calculador. Per ell, la guia de viatges és una Bíblia, i el rànquing de 10 llocs-imprescindibles-que-no-et-pots-perdre en són els Manaments. L’altre és l’improvisador permanent. Horari de llevar-se de vacances: mínim les 11. L’autèntic exercici sociològic és veure’ls col·lidir en el mateix viatge. Com una pel·lícula de Marvel.
Hi ha alguns psicòlegs que parlen, enlloc de la síndrome post-vacacional, de l’estrès pre-vacacional. En bona part per com de complicada és la gestió de la no-rutina. Sospito que l’etiqueta no és més que una altra excel·lent etiqueta per vendre manuals d’autoajuda i crear diagnòstics del no-res.
Sort en tindrem, de tot plegat, que al final, farem una bonica foto amb el mar de fons, i farem pública la nostra joia a tothom a través d’Instagram. #Holidays #Happy #Descans #Vida #Sea #Sun #Familia #Healthy #Foodie #Amics #NoTorno #Friends #BonesVacances #FinsalSetembre #Adéu
Però aquell petit fragment de monòleg m’ha tornat al cap ara que molts tenim les vacances a tocar. Aquella cursa contrarellotge davant dels elements per mirar d’arribar als dies de descans amb tot resolt. Aquella pregunta d’un company de feina: "I tu, què, on vas de vacances?" I aquella gota de suor que et cau templa avall perquè efectivament, no has tancat res de res. Hi ha una mena de pressió ambiental, segons la qual les vacances d’estiu han d’estar reservades i programades entre març i maig. Perquè al juny "ja no queda res". Mórdor.
Un desert. Però aquesta és només una part del via crucis. També hi ha el penós exercici de fer maletes. És com una visita a Ikea. Una garantia que la cosa acabarà en batussa. Però sempre acabem tornant-hi, amb les esperances intactes i la memòria buida.
Anar-se’n de viatge és una competició ferotge entre expectatives i realitats. En el món del Mediterràniament i dels Jocs Olímpics d’Instagram, ho dipositem tot en aquest gloriós mes de juliol o agost, que ens ha de servir, suposadament, per donar-li sentit a tota la resta. Agost. El mes de les escridassades als aeroports, de les maletes perdudes, dels robatoris de carteres i xalets. Agost. Les curses d’obstacles per ocupar un lloc a la platja, la guerra per sopar a qualsevol terrassa (un dia en parlarem de les terrasses) a preu d’or. Agost.
En la competició de viatjar sempre hi ha dos tipus de contricants, enfrontats a mort. L'un, l’etern calculador. Per ell, la guia de viatges és una Bíblia, i el rànquing de 10 llocs-imprescindibles-que-no-et-pots-perdre en són els Manaments. L’altre és l’improvisador permanent. Horari de llevar-se de vacances: mínim les 11. L’autèntic exercici sociològic és veure’ls col·lidir en el mateix viatge. Com una pel·lícula de Marvel.
Hi ha alguns psicòlegs que parlen, enlloc de la síndrome post-vacacional, de l’estrès pre-vacacional. En bona part per com de complicada és la gestió de la no-rutina. Sospito que l’etiqueta no és més que una altra excel·lent etiqueta per vendre manuals d’autoajuda i crear diagnòstics del no-res.
Sort en tindrem, de tot plegat, que al final, farem una bonica foto amb el mar de fons, i farem pública la nostra joia a tothom a través d’Instagram. #Holidays #Happy #Descans #Vida #Sea #Sun #Familia #Healthy #Foodie #Amics #NoTorno #Friends #BonesVacances #FinsalSetembre #Adéu