Durant segles, l'Estat espanyol ha practicat amb èxit un setge permanent als catalans. Durant 300 anys, per dret de conquesta, s'han vulnerat de manera sistemàtica els més elementals drets de la nació catalana, com qualsevol altra nació conquerida al llarg de la història. Fer la llista del que ha significat 300 anys de submissió és tan interminable que deixo al lector que hi pensi un moment. I que quan aquest moment acabi, hi torni a pensar. És impossible acabar. Sempre hi ha alguna dada, algun dret, alguna llibertat que ens oblidaríem. Però que l'Estat espanyol no ha oblidat mai.
L'estat espanyol, doncs, ha fet d'estat espanyol. Fa 300 anys que Espanya ens decideix i encara hi ha qui s'arromanga a donar-los des de Catalunya un cop de mà. La vida dels catalans és allò que passa entre el no d'Espanya a qualsevol proposta de Catalunya i el no d'Espanya a qualsevol proposta de Catalunya. “La Constitución es la respuesta al independentismo”, afirmen, quan justament és tot el contrari: l'independentisme és la resposta a la Constitució espanyola. Els catalans vivim en un estat hostil, impropi, que se sosté pel pacte explícit de certes elits econòmiques catalanes, amatents a córrer a atendre la crida de SOS que els adreci el "puente aéreo" per evitar que res canviï, que la colònia no s'esvaloti, que els seus privilegis es mantinguin, que com a poble continuem residualitzant-nos al bany maria , que la decadència progressi fatalment.
Per això, davant del punt de no-retorn d'aquesta setmana amb l'aprovació de les lleis de ruptura (molt més important que la Llei del Referèndum és la Fundacional, autèntica clau de volta de l'arquitectura jurídica del procés i de la seva legitimació), l'Estat espanyol senzillament continuarà fent d'Estat espanyol i es limitarà a passar del setge habitual a l'estat de setge.
Un petit canvi intranscendent. Res del que pugui passar a partir de dimecres no ha d'estranyar ningú que conegui mínimament la història de la península ibèrica. L'Estat espanyol és així. Només és possible guanyar-lo per superació, trencant i desbordant el setge. Segant cadenes.
Però això ens obliga als catalans, en aquesta hora greu, a una reflexió profunda. I no tinc millor manera d'expressar-ho que amb unes paraules d'Armand Obiols de 1930. L'intel·lectual de la Colla de Sabadell, crític i poeta i -amb els anys- parella de Mercè Rodoreda a l'exili. Al diari La Publicitat, després de la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera -una de tantes que hem patit- es preguntava pel caràcter del poble de Catalunya. I alertava: "Els pobles, de fet, són forts o no ho són. Si no ho són, l'experiència només els serveix per a subratllar, en els moments culminants, llur feblesa; davant un novell congriament d'elements adversos, la memòria no estimula en els febles actituds dignes, erectes i heroiques, sinó que els fa rabents en el sentit en què fa rabent el gat prèviament escaldat quan, davant la galleda elevada amb energia, entrelluca la possibilitat d'un nou xàfec".
És el moment de demostrar que som un poble fort.
L'estat espanyol, doncs, ha fet d'estat espanyol. Fa 300 anys que Espanya ens decideix i encara hi ha qui s'arromanga a donar-los des de Catalunya un cop de mà. La vida dels catalans és allò que passa entre el no d'Espanya a qualsevol proposta de Catalunya i el no d'Espanya a qualsevol proposta de Catalunya. “La Constitución es la respuesta al independentismo”, afirmen, quan justament és tot el contrari: l'independentisme és la resposta a la Constitució espanyola. Els catalans vivim en un estat hostil, impropi, que se sosté pel pacte explícit de certes elits econòmiques catalanes, amatents a córrer a atendre la crida de SOS que els adreci el "puente aéreo" per evitar que res canviï, que la colònia no s'esvaloti, que els seus privilegis es mantinguin, que com a poble continuem residualitzant-nos al bany maria , que la decadència progressi fatalment.
Per això, davant del punt de no-retorn d'aquesta setmana amb l'aprovació de les lleis de ruptura (molt més important que la Llei del Referèndum és la Fundacional, autèntica clau de volta de l'arquitectura jurídica del procés i de la seva legitimació), l'Estat espanyol senzillament continuarà fent d'Estat espanyol i es limitarà a passar del setge habitual a l'estat de setge.
Un petit canvi intranscendent. Res del que pugui passar a partir de dimecres no ha d'estranyar ningú que conegui mínimament la història de la península ibèrica. L'Estat espanyol és així. Només és possible guanyar-lo per superació, trencant i desbordant el setge. Segant cadenes.
Però això ens obliga als catalans, en aquesta hora greu, a una reflexió profunda. I no tinc millor manera d'expressar-ho que amb unes paraules d'Armand Obiols de 1930. L'intel·lectual de la Colla de Sabadell, crític i poeta i -amb els anys- parella de Mercè Rodoreda a l'exili. Al diari La Publicitat, després de la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera -una de tantes que hem patit- es preguntava pel caràcter del poble de Catalunya. I alertava: "Els pobles, de fet, són forts o no ho són. Si no ho són, l'experiència només els serveix per a subratllar, en els moments culminants, llur feblesa; davant un novell congriament d'elements adversos, la memòria no estimula en els febles actituds dignes, erectes i heroiques, sinó que els fa rabents en el sentit en què fa rabent el gat prèviament escaldat quan, davant la galleda elevada amb energia, entrelluca la possibilitat d'un nou xàfec".
És el moment de demostrar que som un poble fort.