Hi ha una expressió castellana que diu que "los toros se ven mejor desde la barrera". L’equivalent català seria mirar-s’ho de lluny estant, però l’expressió castellana és més crua, més descarnada. De fet, més plàsticament descriptiva per narrar el que li ha passat al diputat de Junts per Catalunya Jaume Alonso-Cuevillas. Sent diputat a Madrid no va tenir massa inconvenient per sumar-se a les àcides crítiques adreçades a Roger Torrent acusat de traïdor per no voler assumir les conseqüències penals d’actes de desobediència simbòlica subrogada sense cap recorregut polític. Un esquema triangular en què la desobediència institucional d’un actor polític implica l’acció legal del poder judicial d’Estat sobre un tercer actor polític que assumeix les conseqüències penals d’un acte sense cap recorregut polític. Com diria el mateix Alonso-Cuevillas, una bestiesa.
 
Un cop a la mesa del Parlament, amb l’oportunitat de fitar les banyes del brau de ben a prop, el principi de realitat s’ha imposat de manera diàfana: "no té cap sentit que t’inhabilitin per haver tramitat una resolució que no porta enlloc". Alonso-Cuevillas no és un polític professional. És un acadèmic de prestigi i un professional solvent. Naturalment, en si mateixa, la seva condició d’acadèmic no és cap garantia de credibilitat política. Però el fet és que, encara que contrastin amb expressions anteriors, les consideracions fetes en l’entrevista a Vilaweb són tècnicament impecables i perfectament raonables en termes polítics.
 
Però la solvència tècnica i la raonabilitat política no li han evitat ser objecte d’una severa purga política. Per cert, una purga emesa en directe en horari de màxima audiència. Per què aquesta insòlita exemplaritat? Bàsicament, perquè les reflexions de Jaume Alonso-Cuevillas punxen el globus del relat legitimista amb què es pretén fonamentar la justificació d’una desobediència institucional simbòlica sense cap marge real de transgressió efectiva. Tant se val si ho pretenia o no. Per la forma i pel contingut, l’efecte de les declaracions és demolidor. I, de fet, ajuda a definir el terreny del debat real en l’espai independentista. Un debat sense tabús.
 
Un debat en què es pugui argumentar que la continuïtat del procés d’autodeterminació de Catalunya requereix fer créixer la legitimació interna i externa. Una major legitimació que en cap cas s’obtindrà amb gesticulacions simbòliques de consum estrictament endogàmic. El reforçament de la legitimitat passa per tres estratègies complementàries: excel·lència en la gestió de les institucions l’autogovern existents; persistència en l’exploració dels escenaris de diàleg que posin el mirall davant els poders de l’Estat; i actes de desobediència civil pacífica en un context de lluita antirepressiva.
 
No en tinc cap dubte que l’estratègia de desprestigiar i devaluar les institucions d’autogovern, menysprear la cultura del diàleg i confondre i banalitzar la desobediència democràtica pot excitar les emocions i les passions d’alguns guardians de pureses ideològiques desconnectades de tota realitat tangible. Però tampoc en tinc massa dubtes que aquest és el camí més directe per a la minorització del moviment independentista. Tota mirada unidimensional que no atengui a la complexitat de la vida (o de la política) és un primer pas que acaba conduint a la desconnexió del món.
 
A Alonso-Cuevillas li ha passat una mica el mateix que al nen de la faula de Hans Christian Andersen El vestit nou de l’emperador. Sense cap intenció conscient de denúncia, ha posat en evidència la nuesa del rei. Però, a diferència del nen, no ha rebut cap aplaudiment dels propis. Tot el contrari. Ha estat severament castigat. De fet, la seva sort s’assembla més a la de Galileo Galilei, que va ser obligat a retractar-se per defensar una evidència física empírica. Per això mateix, el seu escrit d’explicació i de disculpa, farcit de modes verbals condicionals, hauria pogut ser molt més breu. S’hauria pogut limitar a repetir la frase atribuïda a Galileo Galilei: E pur si muove!. És a dir: I, tanmateix, es mou!