La paraula sedició ve del llatíseditio, seditionis (allunyament, desunió, "anar lluny", apartament d'un poder establert o d'una marxa comú) i no hi ha cap dubte que, des d'aquest punt de vista, els catalans som uns perfectes sediciosos.
La cosa ve de lluny.
Antonio Muñoz i Josep Catà, en el seu excel·lent llibre sobre la Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736) dediquen tot un capítol a parlar de l’ocupació militar del Principat. “No convé pas oblidar que l’exèrcit que va entrar a Barcelona i va ocupar el Principat no va ser de pas; hi va entrar i s’hi va quedar”. S’estima en 50.000 soldats borbònics (per a una població de 500.000 habitants). Algunes dades ajuden a entendre les proporcions: a Barcelona, els soldats significaven més del 25% de la població; a Girona, el 62,5%; a Tarragona, el 35,9%, a Lleida, el 34,7%; a Vic, el 18,5%; a Tortosa, el 20,4%, etc.. (dades totes elles de Muñoz-Catà). El duc de Montemar, capità general de Catalunya el 1722, va escriure: “... cuyo genio y osadía los impele naturalmente a la sedición, y que esta procurarán entablarla en cualquier accidente por este País como parece tan acostumbrado a rebeliones... a fin de situar las tropas de este ejército en los Puestos más ventajosos y convenientes a contener cualquier movimiento de estos naturales...”
Així hem estat sempre vistos els catalans: sediciosos en potència, és a dir, amants de la llibertat, disposats a revoltar-se per reconquerir la llibertat manllevada. Així, doncs, contra aquest estat d'esperit, totes les mesures possibles han estat preses, inclòs el bombardeig de Barcelona sense manies (tesi que Azaña va saber formular com ningú: “Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha durado para dos siglos”).
Per tant, cal tenir present, doncs, per entendre la nostra història, el pes importantíssim del reiterat intent de revolta, de "l'allunyament", de "l'apartament del poder establert" -de l'Estat- que els catalans venen demostrant des que van deixar de ser lliures.
Pel que fa només a Barcelona, és prou evident que la construcció de la Ciutadella, colossal fortalesa, va ser la peça mestra de l’ocupació (“Su Majestad ha resuelto fabricar en esta Plaza una Ciudadela para sujetar eternamente a esta obstinada gente”; “La Ciudadela ha de hacerse en Barcelona, para mayor seguridad y cautela contra aquel Pueblo.. se fortifiquen contra la ciudad...)..." però no pas l’única. Lleida s'alça com l'autèntica víctima de la sedició -l'últim capítol del desastre l'hem vist fa pocs dies amb la inauguració d'un Parador Nacional -de l'altra nació- al Convent del Roser).
És quan finalment entens que sense sedició, sense revolta, no hi ha llibertat pels catalans quan t'adones del bellíssim delicte que, democràticament i pacíficament, ens proposem realitzar aquest pròxim 1 d'octubre. Bon estiu.
La cosa ve de lluny.
Antonio Muñoz i Josep Catà, en el seu excel·lent llibre sobre la Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736) dediquen tot un capítol a parlar de l’ocupació militar del Principat. “No convé pas oblidar que l’exèrcit que va entrar a Barcelona i va ocupar el Principat no va ser de pas; hi va entrar i s’hi va quedar”. S’estima en 50.000 soldats borbònics (per a una població de 500.000 habitants). Algunes dades ajuden a entendre les proporcions: a Barcelona, els soldats significaven més del 25% de la població; a Girona, el 62,5%; a Tarragona, el 35,9%, a Lleida, el 34,7%; a Vic, el 18,5%; a Tortosa, el 20,4%, etc.. (dades totes elles de Muñoz-Catà). El duc de Montemar, capità general de Catalunya el 1722, va escriure: “... cuyo genio y osadía los impele naturalmente a la sedición, y que esta procurarán entablarla en cualquier accidente por este País como parece tan acostumbrado a rebeliones... a fin de situar las tropas de este ejército en los Puestos más ventajosos y convenientes a contener cualquier movimiento de estos naturales...”
Així hem estat sempre vistos els catalans: sediciosos en potència, és a dir, amants de la llibertat, disposats a revoltar-se per reconquerir la llibertat manllevada. Així, doncs, contra aquest estat d'esperit, totes les mesures possibles han estat preses, inclòs el bombardeig de Barcelona sense manies (tesi que Azaña va saber formular com ningú: “Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha durado para dos siglos”).
Per tant, cal tenir present, doncs, per entendre la nostra història, el pes importantíssim del reiterat intent de revolta, de "l'allunyament", de "l'apartament del poder establert" -de l'Estat- que els catalans venen demostrant des que van deixar de ser lliures.
Pel que fa només a Barcelona, és prou evident que la construcció de la Ciutadella, colossal fortalesa, va ser la peça mestra de l’ocupació (“Su Majestad ha resuelto fabricar en esta Plaza una Ciudadela para sujetar eternamente a esta obstinada gente”; “La Ciudadela ha de hacerse en Barcelona, para mayor seguridad y cautela contra aquel Pueblo.. se fortifiquen contra la ciudad...)..." però no pas l’única. Lleida s'alça com l'autèntica víctima de la sedició -l'últim capítol del desastre l'hem vist fa pocs dies amb la inauguració d'un Parador Nacional -de l'altra nació- al Convent del Roser).
És quan finalment entens que sense sedició, sense revolta, no hi ha llibertat pels catalans quan t'adones del bellíssim delicte que, democràticament i pacíficament, ens proposem realitzar aquest pròxim 1 d'octubre. Bon estiu.