13 de març. Pedro Sánchez anuncia l’estat d’alarma. A la vista tinc Turquia. Als peus, Grècia. Dotze quilòmetres de mar ens separen. Al bell mig un vaixell militar. Al fons, reposen milers de cossos. Al darrere, check points de grups feixistes que persegueixen membres d’ONG. I tot plegat enmig d’una jugada geopolítica de primer nivell entre la UE i Turquia. Aquest és l’escenari a Lesbos mentre espero al telèfon per fer una curta entrevista a la ràdio.
Ja estic punxat i escolto l’entrevista anterior mentre veig el vaixell militar va fent maniobres: parlen de la caiguda del sector turístic pel Covid-19. En risc el negoci dels hotels, dels avions i dels creuers. Publicitat, canvi de tema i les contradiccions (tornen a) explotar: en lloc d’hotels, parlem de camps de refugiats, en lloc d’avions i creuers, parlem de com la guàrdia costera grega intenta enfonsar les petites embarcacions de refugiats. Quants mons caben al món?
A Catalunya, i diria que a una part important del món occidental, una consigna que comença a aflorar: “Ens en sortirem!”, “Aquesta crisi pot ser l’oportunitat!”. Hem passat de subestimar el l’impacte del virus —quan afectava només a la Xina— a sentenciar, en pocs dies de diferència, que tot això “canviarà per sempre el món tal com el coneixíem”. Si el canviarà o no ja ho veurem, però aquest canvi radical d’opinió generalitzat en qüestió de dies constata, d’entrada, un etnocentrisme que explica molt bé els nostres dies. És el que ens permet viure veient morir a milers de persones ofegades al mar on ens banyem cada estiu mentre acceptem mesures de seguretat extremes i indignes als aeroports després dels atemptats de 2001 als EUA.
S’accepten i es volen. Com a partir d’aquest 2020 amb tota probabilitat s’acceptaran —i es voldran— mesures encara més indignes de control i invasió de la privacitat.
Durant aquest mes confinat al món dels bons hem vist el millor de la gent. Tots els treballadors essencials disposats a fer les hores que calgui per sostenir la vida en un món aturat. I els confinats, paradoxalment separats però actuant amb més col·lectivitat que mai. La solidaritat circular s’ha estès. Dos exemples: les cuidadores sense papers, ara sindicades, que han perdut les feines i no tenen cap mena de prestació, ofereixen les seves cures gratuïtament a gent sense recursos. O a famílies que han d’anar a treballar i no per pagar algú que cuidi al seu fill.
D'altra banda, és molta la gent que ha col·laborat amb donacions econòmiques o d’aliments. Com el cas dels manters, que no només han impulsat un banc d’aliments per qui no pot treballar aquests dies sinó que a més han convertit el seu petit local del Raval en un taller per cosir mascaretes que donen a l’Hospital de Granollers. Ajuden a una societat que fins avui no els reconeix ni administrativament ni socialment.
Mentrestant, però, al món dels dolents, durant aquest confinament s’han complert nou anys de la Guerra de Síria. O cinc de la del Iemen. Amb elles, milions d’euros de beneficis europeus per l’exportació d’armes o en tecnologia militar. També de vigilància les fronteres per evitar que els supervivents arribin a terra segura.
Hem vist la premsa aplaudint a Amancio Ortega per la seva donació mentre planteja acomiadar, malgrat els seus beneficis, a milers de treballadors. Bé no a tots, a Bangladesh s’ha decretat el confinament total menys per essencials i per treballadors del sector tèxtil. Segons el govern han de seguir treballant. En la majoria dels casos ho fan explotades cosint la roba de les grans marques occidentals. La decisió del govern bengalí es produeix com a resposta a les pressions dels gegants mundials de la indústria de la moda. Una indústria que és la responsable del 70% de l’aigua contaminada del món.
Hem vist les reclamacions dels drets dels autònoms que durant el 2019 van pagar en les seves quotes un total de 11.441 milions d'euros de quotes. El mateix any la despesa militar de l’Estat va ser de 11.505 milions d'euros. Mantenir a l’exèrcit val la suma de totes les quotes d’autònoms. Un exèrcit que aquests dies des del faristol de la sala de premsa de La Moncloa ens exigeix unitat. Ho fan al costat del govern que criminalitza qualsevol debat o confrontació política.
La setmana passada Xipre deixava a 200 persones refugiades al mar amb l’excusa del coronavirus i diumenge el vaixell de rescat Alan Kurdi havia de salvar a 68 persones. Dilluns 82 més. I si tota l’excepcionalitat, urgència, recursos i solidaritat aplicades pel Coronavirus s’haguessin pres per evitar les desenes de milers de morts al Mediterrani aquests últims anys? Potser simplement no eren morts nostres.
Fa dues setmanes Grècia va traslladar a centres de detenció a les 625 persones refugiades que han creuat des de l’1 de març, data en què va fer saltar pels aires el dret internacional suspenent el dret d’asil. A Mòria, les mesures higièniques del confinament es tradueixen en una aixeta d’aigua potable per cada 100 persones. Hi viuen 21.000. Però al món hi ha 70 milions de persones refugiades que avui no poden practicar el distanciament social ni les mesures higièniques per evitar ser contagiades.
Hem passat de cridar open the borders al tanquem fronteres. Europa ha fet cas i ha anunciat el tancament extern (nota: sempre han estat tancades a no ser que fos per fer diners amb el turisme o mercaderies). En qualsevol cas, no és exactament el que intentava fer fa molt de temps? Ara correm el perill que aquelles necrofronteres, moltes d’elles invisibles, imposaven en silenci i que tantes vides han costat, es converteixin en visibles, acceptades i, fins i tot, àmpliament aplaudies.
Aquesta setmana la ultradreta alemanya demana obrir fronteres perquè migrants de l’est puguin treballar com a mà d’obra barata en un país on el 95% dels temporers són estrangers. Una mesura molt semblant és la que demana aquí el sector de la fruita, que a Catalunya diu necessitar 35.000 treballadors amb urgència. Oferir l’autorització de treball només a immigrants amb el perfil que necessites no respon a cap dret. Respon a les lleis de mercat. Ofereixes a qui en realitat necessites.
El govern espanyol diu que “no dejará a nadie atrás”. Per garantir-ho cal que tothom tingui permís de treball i seguretat social. No només el que el mercat o un sector eventual necessiti. Cal que tothom pugui desenvolupar el seu el potencial i que ningú no quedi al marge social i administratiu. Drets i deures: iguals per a tothom. Per no aprofundir en les desigualtats, per dignitat i drets i perquè davant la crisi social i econòmica que vindrà tothom ha de poder estar en disposició de treballar i de cotitzar, cal regularitzar a totes les persones.
Aquesta mesura no cal que l’aprovi el Congrés, la pot aplicar el mateix govern a partir de l’article 127 del Real Decreto 557/2011. No seria la primera vegada que es tira endavant una mesura similar: l’any 2005, amb l’anterior reglament, el govern Zapatero va regularitzar 700.000 persones. Ho va fer per interès, és clar. Només cal mirar la taxa d’atur del moment. Capitalisme.
S’acostuma a dir que és utòpic pensar en una alternativa al capitalisme, però no és més utòpic creure que amb el capitalisme, vist el panorama, arribarem a tenir un món on tothom hi pugui viure? Tastat i retastat.
No sé si “ens en sortirem”. Ni si aquest confinament serà una oportunitat de futur. Però segur que ho és de present. Ens brinda una oportunitat d’empatitzar amb situacions i històries que pensàvem que no eren nostres. I a vegades no hi ha prou amb saber del dolor dels altres perquè tot comença quan ets capaç d’entendre’l i, en certa manera, compartir-lo.
Ja estic punxat i escolto l’entrevista anterior mentre veig el vaixell militar va fent maniobres: parlen de la caiguda del sector turístic pel Covid-19. En risc el negoci dels hotels, dels avions i dels creuers. Publicitat, canvi de tema i les contradiccions (tornen a) explotar: en lloc d’hotels, parlem de camps de refugiats, en lloc d’avions i creuers, parlem de com la guàrdia costera grega intenta enfonsar les petites embarcacions de refugiats. Quants mons caben al món?
A Catalunya, i diria que a una part important del món occidental, una consigna que comença a aflorar: “Ens en sortirem!”, “Aquesta crisi pot ser l’oportunitat!”. Hem passat de subestimar el l’impacte del virus —quan afectava només a la Xina— a sentenciar, en pocs dies de diferència, que tot això “canviarà per sempre el món tal com el coneixíem”. Si el canviarà o no ja ho veurem, però aquest canvi radical d’opinió generalitzat en qüestió de dies constata, d’entrada, un etnocentrisme que explica molt bé els nostres dies. És el que ens permet viure veient morir a milers de persones ofegades al mar on ens banyem cada estiu mentre acceptem mesures de seguretat extremes i indignes als aeroports després dels atemptats de 2001 als EUA.
S’accepten i es volen. Com a partir d’aquest 2020 amb tota probabilitat s’acceptaran —i es voldran— mesures encara més indignes de control i invasió de la privacitat.
Durant aquest mes confinat al món dels bons hem vist el millor de la gent. Tots els treballadors essencials disposats a fer les hores que calgui per sostenir la vida en un món aturat. I els confinats, paradoxalment separats però actuant amb més col·lectivitat que mai. La solidaritat circular s’ha estès. Dos exemples: les cuidadores sense papers, ara sindicades, que han perdut les feines i no tenen cap mena de prestació, ofereixen les seves cures gratuïtament a gent sense recursos. O a famílies que han d’anar a treballar i no per pagar algú que cuidi al seu fill.
D'altra banda, és molta la gent que ha col·laborat amb donacions econòmiques o d’aliments. Com el cas dels manters, que no només han impulsat un banc d’aliments per qui no pot treballar aquests dies sinó que a més han convertit el seu petit local del Raval en un taller per cosir mascaretes que donen a l’Hospital de Granollers. Ajuden a una societat que fins avui no els reconeix ni administrativament ni socialment.
Mentrestant, però, al món dels dolents, durant aquest confinament s’han complert nou anys de la Guerra de Síria. O cinc de la del Iemen. Amb elles, milions d’euros de beneficis europeus per l’exportació d’armes o en tecnologia militar. També de vigilància les fronteres per evitar que els supervivents arribin a terra segura.
Hem vist la premsa aplaudint a Amancio Ortega per la seva donació mentre planteja acomiadar, malgrat els seus beneficis, a milers de treballadors. Bé no a tots, a Bangladesh s’ha decretat el confinament total menys per essencials i per treballadors del sector tèxtil. Segons el govern han de seguir treballant. En la majoria dels casos ho fan explotades cosint la roba de les grans marques occidentals. La decisió del govern bengalí es produeix com a resposta a les pressions dels gegants mundials de la indústria de la moda. Una indústria que és la responsable del 70% de l’aigua contaminada del món.
Hem vist les reclamacions dels drets dels autònoms que durant el 2019 van pagar en les seves quotes un total de 11.441 milions d'euros de quotes. El mateix any la despesa militar de l’Estat va ser de 11.505 milions d'euros. Mantenir a l’exèrcit val la suma de totes les quotes d’autònoms. Un exèrcit que aquests dies des del faristol de la sala de premsa de La Moncloa ens exigeix unitat. Ho fan al costat del govern que criminalitza qualsevol debat o confrontació política.
La setmana passada Xipre deixava a 200 persones refugiades al mar amb l’excusa del coronavirus i diumenge el vaixell de rescat Alan Kurdi havia de salvar a 68 persones. Dilluns 82 més. I si tota l’excepcionalitat, urgència, recursos i solidaritat aplicades pel Coronavirus s’haguessin pres per evitar les desenes de milers de morts al Mediterrani aquests últims anys? Potser simplement no eren morts nostres.
Fa dues setmanes Grècia va traslladar a centres de detenció a les 625 persones refugiades que han creuat des de l’1 de març, data en què va fer saltar pels aires el dret internacional suspenent el dret d’asil. A Mòria, les mesures higièniques del confinament es tradueixen en una aixeta d’aigua potable per cada 100 persones. Hi viuen 21.000. Però al món hi ha 70 milions de persones refugiades que avui no poden practicar el distanciament social ni les mesures higièniques per evitar ser contagiades.
Hem passat de cridar open the borders al tanquem fronteres. Europa ha fet cas i ha anunciat el tancament extern (nota: sempre han estat tancades a no ser que fos per fer diners amb el turisme o mercaderies). En qualsevol cas, no és exactament el que intentava fer fa molt de temps? Ara correm el perill que aquelles necrofronteres, moltes d’elles invisibles, imposaven en silenci i que tantes vides han costat, es converteixin en visibles, acceptades i, fins i tot, àmpliament aplaudies.
Aquesta setmana la ultradreta alemanya demana obrir fronteres perquè migrants de l’est puguin treballar com a mà d’obra barata en un país on el 95% dels temporers són estrangers. Una mesura molt semblant és la que demana aquí el sector de la fruita, que a Catalunya diu necessitar 35.000 treballadors amb urgència. Oferir l’autorització de treball només a immigrants amb el perfil que necessites no respon a cap dret. Respon a les lleis de mercat. Ofereixes a qui en realitat necessites.
El govern espanyol diu que “no dejará a nadie atrás”. Per garantir-ho cal que tothom tingui permís de treball i seguretat social. No només el que el mercat o un sector eventual necessiti. Cal que tothom pugui desenvolupar el seu el potencial i que ningú no quedi al marge social i administratiu. Drets i deures: iguals per a tothom. Per no aprofundir en les desigualtats, per dignitat i drets i perquè davant la crisi social i econòmica que vindrà tothom ha de poder estar en disposició de treballar i de cotitzar, cal regularitzar a totes les persones.
Aquesta mesura no cal que l’aprovi el Congrés, la pot aplicar el mateix govern a partir de l’article 127 del Real Decreto 557/2011. No seria la primera vegada que es tira endavant una mesura similar: l’any 2005, amb l’anterior reglament, el govern Zapatero va regularitzar 700.000 persones. Ho va fer per interès, és clar. Només cal mirar la taxa d’atur del moment. Capitalisme.
S’acostuma a dir que és utòpic pensar en una alternativa al capitalisme, però no és més utòpic creure que amb el capitalisme, vist el panorama, arribarem a tenir un món on tothom hi pugui viure? Tastat i retastat.
No sé si “ens en sortirem”. Ni si aquest confinament serà una oportunitat de futur. Però segur que ho és de present. Ens brinda una oportunitat d’empatitzar amb situacions i històries que pensàvem que no eren nostres. I a vegades no hi ha prou amb saber del dolor dels altres perquè tot comença quan ets capaç d’entendre’l i, en certa manera, compartir-lo.