És innegable que l’extrema dreta, que no para de créixer, i els populismes, que tampoc no s’aturen, obliguen la justícia internacional a no parar. I Europa té un gran dilema perquè el tema de la immigració afecta el vot. Però ¿on va la gent que vol un lloc per viure més dignament que el món que deixa? Doncs en països on hi hagi pau, primer que tot. I en un món com el que ens ha tocat de viure, on la informació flueix tan de pressa, la gent fa semblantment, de moure’s amb celeritat. Però ningú, ni autòctons ni migrants, no vol veure vulnerats els seus drets. I potser perquè les normes no sempre regeixen, és que sempre trobem graus d’injustícia. 

Davant les amenaces de terrorisme internacional, ¿l’alternativa han de ser les intervencions militars? No, l’alternativa ha de ser la justícia. Una guerra no pot ser mai més poderosa que una recerca judicial. ¿Quin és, doncs, el pla que té Europa per afrontar-lo, el terrorisme internacional? Perquè la resolució del terrorisme internacional es planteja com una guerra entre Estats, i no ho és. Les guerres no resolen el problema, l’exacerben. El que segurament cal, en un  món tan global, és també un control global. 

Cal servir-se, arreu, de la justícia per aniquilar els tirans sense desestabilitzar ni políticament ni socialment els països. És de qualitat democràtica i de drets humans, doncs, de què va la pau i el benestar, però llavors és del tot legítim que davant el binomi qualitat democràtica i drets humans ens preguntem per Espanya, perquè les democràcies assentades quan parlen de drets humans no tracten del dret a la llibertat, perquè el dret a la llibertat ja el porta implícit el mateix sistema democràtic. I, a Espanya, doncs? 

Doncs per a l’Estat espanyol, abans que la llibertat com un dels pilars de tot sistema democràtic, hi ha la inqüestionable unitat territorial. I relega a la justícia una qüestió política. I els alts tribunals s’havien d’haver plantat, però no ho han fet i no ho fan. I la llei d’amnistia? Ara que l’independentisme li ha donat suport d’investidura i de legislatura, el president Pedro Sánchez no pot continuar dient que la judicialització de la política és una herència rebuda del govern Rajoy, perquè el PSOE n’ha estat còmplice necessari i no l’ha defensada ni al Congrés de diputats, la separació de poders de l’Estat, per això és del tot legítim que en aquest món de solucions globals Catalunya faci sentir la seva veu perquè li sigui reconegut el dret a decidir, si segons deia en aquest mateix diari la jurista i professora Neus Torbisco “el procés no ha acabat”. 

Defensar Catalunya a Espanya vol dir, inevitablement, negociar. No poden negar-s’hi perquè el suport de l’independentisme al Govern de progrés l’accepten per necessitat, la qual cosa vol dir que ara sí que ens ho hem de fer valer, tant la llei d’amnistia com començar a posar les bases del que haurà de ser el nostre dret a decidir: arribi quan arribi, el referèndum. Altrament, els catalans no l’entendríem per segona vegada un crèdit de confiança sense límit. I llavors ningú ja no podria tornar a sorprendre’s si ens servim, novament, de la desobediència civil. 

A Espanya, tots els poders ja ho saben, que el gran problema de les democràcies és com preservar els drets de les minories, perquè no podem negar que gran part dels drets humans s’han aconseguit a cops de moviments reivindicatius. Als setanta, Virginia Held deia que probablement la desobediència civil seria la forma en què molts ciutadans, en la pròxima dècada, tractarien de fer valer els seus judicis morals en les decisions polítiques.

Però nosaltres ens hem desinflat. I diria que ho hem fet perquè el ciutadà no acaba d’entendre aquests recels en la política catalana, més personals i partidistes que no pas per raons ideològiques. ¿Hem oblidat que el que vam fer ho vam fer per dignitat? Fer política vol dir diàleg i negociació, però el que no val és que sigui bo quan ho fan els uns i dolent i criticat quan correspon de fer-ho a uns altres. No pas només per raons exògenes, l’acció política catalana d’ara farà deu anys ha estat un fracàs triomfal. La raó és que en diem sort o en diem desgràcia en funció del benefici o del perjudici que en rebem.