Quan Junts va sortir fa un any del Govern i va deixar ERC en franca minoria, Pere Aragonès va redoblar l'aposta per intentar representar "els consensos del 80%". Sabia que el programa del seu partit no podria ser assumit en la seva plenitud, però sí que gaudia d'una centralitat política que volia posar en valor. Creia que li seria suficient per resistir el suport social que les enquestes identifiquen als eixos que abandera, concretats en les transformacions democràtica (referèndum), social (més benestar), verda (ecologisme) i feminista (igualtat). Amb aquestes coordenades -i perfils plurals i independents al Govern que les fessin creïbles-, havia de poder bastir suports transversals per avançar.
Després del 23 de juliol, Pedro Sánchez es va veure en una situació similar, amb les forces que l'havien sustentat debilitades respecte l'anterior mandat, amb menys peces amb qui cercar majories i obligat a pactar amb Junts, amb qui s'havien volgut esquivar mútuament fins llavors. Més feble al Congrés, s'abraça també a les enquestes que assenyalen que les seves mesures sectorials gaudeixen d'ampli suport ciutadà. En el seu discurs d'ahir, va asseverar que el 75% d'espanyols defensa augmentar els impostos a les grans fortunes, que un altre 75% avala l'escut social impulsat durant la pandèmia, que el 92% vol fomentar les renovables i que el 91% reclama per a les persones LGTBI els mateixos drets i visibilitat que la resta.
I com Aragonès a Catalunya, el president espanyol vol seguir representant els grans consensos de l'Estat, amb mesures com l'augment del salari mínim, la reducció de la jornada laboral, rebaixes a l'IVA, gratuïtat del transport públic, suport hipotecari, impuls de la dependència i l'ingrés mínim vital, el manteniment del bo jove, reducció de les llistes d'espera, un pacte per a la salut mental o més paritat de gènere. Propostes totes elles que gaudeixen d'una acceptació molt elevada entre les bases dels partits que han votat la seva investidura i que divideixen els electorats de la dreta.
En els dos casos, l'accent en allò que uneix pretén emmascarar les dificultats per afrontar a fons el gran conflicte polític que ha sacsejat el país i l'Estat els últims anys, el procés català. Per una banda, Aragonès no té prou força per liderar un nou embat ni per forçar la via pactada que propugna, motiu pel qual la seva proposta de pacte de claredat té moltes opcions d'embarrancar ja a Catalunya i, amb ella, tot l'eix de transformació democràtica. Per l'altra, Sánchez sap que l'amnistia l'allunya de molts dels seus votants -com, en menor mesura, el nou estatus del català al Congrés i Europa-. Per això, pretén aprovar-la per la via ràpida i la situa pràcticament com un punt i final del procés, sense gaire més reformes de fons, ja que fins i tot el nou finançament té un recorregut incert.
En tot cas, Sánchez ho té una mica millor, per diversos motius. Té els recursos i les competències per abordar polítiques més ambicioses; pot jugar tants cops com vulgui la carta de la por a la dreta (l'alternativa a Catalunya, en canvi, són el PSC o Junts); gaudeix d'un major carisma per ridiculitzar una oposició debilitada i radicalitzada; els partits dels seu executiu parteixen de més força institucional (sumen el 43% dels escons al Congrés, per un 24% dels d'ERC al Parlament); gaudeix ara de quatre anys per superar l'episodi de l'amnistia (Aragonès necessita rèdits a la seva taula de negociació abans de 15 mesos, termini màxim per fer eleccions)...
Malgrat tot, l'estratègia compartida de posar l'accent en els consensos socials que abanderen tots dos té el risc -ja constatat a Catalunya- que el soroll provocat pels dissensos sigui eixordador, sobretot quan fan referència a un àmbit tan sensible com el conflicte nacional. Amb el risc que bona part de les mesures que un i altre tirin endavant quedin sepultades per la bronca derivada de la incapacitat d'encarrilar el gran elefant de la política catalana i estatal. I sobretot en el cas de Sánchez, també per l'actuació d'unes clavegueres de l'Estat cada cop més inquietes. Els percentatges a les enquestes, prou que ho sabem en política, no poden substituir mai l'aritmètica dels vots a les urnes.
Després del 23 de juliol, Pedro Sánchez es va veure en una situació similar, amb les forces que l'havien sustentat debilitades respecte l'anterior mandat, amb menys peces amb qui cercar majories i obligat a pactar amb Junts, amb qui s'havien volgut esquivar mútuament fins llavors. Més feble al Congrés, s'abraça també a les enquestes que assenyalen que les seves mesures sectorials gaudeixen d'ampli suport ciutadà. En el seu discurs d'ahir, va asseverar que el 75% d'espanyols defensa augmentar els impostos a les grans fortunes, que un altre 75% avala l'escut social impulsat durant la pandèmia, que el 92% vol fomentar les renovables i que el 91% reclama per a les persones LGTBI els mateixos drets i visibilitat que la resta.
I com Aragonès a Catalunya, el president espanyol vol seguir representant els grans consensos de l'Estat, amb mesures com l'augment del salari mínim, la reducció de la jornada laboral, rebaixes a l'IVA, gratuïtat del transport públic, suport hipotecari, impuls de la dependència i l'ingrés mínim vital, el manteniment del bo jove, reducció de les llistes d'espera, un pacte per a la salut mental o més paritat de gènere. Propostes totes elles que gaudeixen d'una acceptació molt elevada entre les bases dels partits que han votat la seva investidura i que divideixen els electorats de la dreta.
En els dos casos, l'accent en allò que uneix pretén emmascarar les dificultats per afrontar a fons el gran conflicte polític que ha sacsejat el país i l'Estat els últims anys, el procés català. Per una banda, Aragonès no té prou força per liderar un nou embat ni per forçar la via pactada que propugna, motiu pel qual la seva proposta de pacte de claredat té moltes opcions d'embarrancar ja a Catalunya i, amb ella, tot l'eix de transformació democràtica. Per l'altra, Sánchez sap que l'amnistia l'allunya de molts dels seus votants -com, en menor mesura, el nou estatus del català al Congrés i Europa-. Per això, pretén aprovar-la per la via ràpida i la situa pràcticament com un punt i final del procés, sense gaire més reformes de fons, ja que fins i tot el nou finançament té un recorregut incert.
En tot cas, Sánchez ho té una mica millor, per diversos motius. Té els recursos i les competències per abordar polítiques més ambicioses; pot jugar tants cops com vulgui la carta de la por a la dreta (l'alternativa a Catalunya, en canvi, són el PSC o Junts); gaudeix d'un major carisma per ridiculitzar una oposició debilitada i radicalitzada; els partits dels seu executiu parteixen de més força institucional (sumen el 43% dels escons al Congrés, per un 24% dels d'ERC al Parlament); gaudeix ara de quatre anys per superar l'episodi de l'amnistia (Aragonès necessita rèdits a la seva taula de negociació abans de 15 mesos, termini màxim per fer eleccions)...
Malgrat tot, l'estratègia compartida de posar l'accent en els consensos socials que abanderen tots dos té el risc -ja constatat a Catalunya- que el soroll provocat pels dissensos sigui eixordador, sobretot quan fan referència a un àmbit tan sensible com el conflicte nacional. Amb el risc que bona part de les mesures que un i altre tirin endavant quedin sepultades per la bronca derivada de la incapacitat d'encarrilar el gran elefant de la política catalana i estatal. I sobretot en el cas de Sánchez, també per l'actuació d'unes clavegueres de l'Estat cada cop més inquietes. Els percentatges a les enquestes, prou que ho sabem en política, no poden substituir mai l'aritmètica dels vots a les urnes.