La setmana passada Alberto Núñez Feijóo va criticar l'acampada de Sol amb una menció a Catalunya. El president del PP acabava de llegir el cas d'una dona, crec recordar que es deia Olga, que s'havia suïcidat després d'un desnonament a l'Hospitalet de Llobregat. “Ningú va preguntar per ella”. Macarena Olona va fer el mateix a la televisió contra la portaveu del Sindicat d'Inquilines. “Maricarmen és a l'hospital, és cert, però el que no dius és que l'Olga és al cementiri”. Es referien a Olga Matute, que el 2024 va explicar la seva desesperació davant d'una comissió del Parlament, on el PP i Vox tenen representació i responsabilitats.
Llegeix aquí l'article en castellà.
No cal dir que ni Feijóo ni Olona haurien esmentat Olga si no hagués existit Maricarmen. Tampoc és cert que els moviments socials practiquin la solidaritat selectiva: des que es va conèixer el desenllaç, el moviment veïnal i els sindicats d'habitatge han recordat Olga Matute, el desnonament del qual es va reactivar després que PP, Vox i Junts tombessin al Congrés espanyol el decret de moratòria. Ni Feijóo ni Olona no s'han deixat caure per aquestes mobilitzacions. Saben de sobres que tampoc no haurien estat benvinguts.
Entre el 2012 i el 2013 hi va haver un degoteig constant de suïcidis vinculats a desallotjaments immobiliaris. Només un, el d'Amaia Egaña a Barakaldo, va tenir un impacte social profund i durador. Va ser tan gran la commoció que el Govern de Rajoy va haver de signar a tot córrer un decret amb dos anys de moratòria per als desnonaments. En aquelles dates, el PP almenys va tenir la decència de callar en lloc d'atacar els moviments socials esmentant, per exemple, José Miguel Domingo, que s'havia suïcidat dues setmanes abans, el mateix dia que esperava el desnonament.
Amaia no es va treure la vida pensant a simbolitzar res. Maricarmen tampoc va triar la repercussió del seu desnonament. Entre la mort de totes dues hi ha gairebé catorze anys i un canvi de mentalitat: la dreta ha perdut els molt pocs escrúpols que li quedaven i ha decidit demonitzar les víctimes a la plaça pública. “Maricarmen és una capa” (Alberto Artero, El Confidencial). “A Maricarmen la van triar en un càsting” (Chapu Apaolaza, ABC). "Una puta pocavergonya amb milers d'euros al banc" (José Luis Bergillos, PP). La Maricarmen jugava al bingo, mai no saludava a l'escala i es mereixia l'infern.
Serà que els desnonats han de ser víctimes perfectes, filantrops amb vot de pobresa, carmelites descalces, ciutadans abnegats que exerceixen la caritat, rescaten gatets orfes i ajuden a travessar el carrer a les ancianes. Per sort, el moviment per l'habitatge no consulta el termòmetre moral de cada víctima abans de denunciar un problema estructural que afecta les classes populars, bones, dolentes o pitjors. El dret a l'habitatge és universal i correspon a tothom, també a la gentussa que ha escopit sobre el bon nom de Maricarmen.