ETB va oferir ahir el primer debat televisat amb els dos principals candidats de les eleccions autonòmiques basques: Imanol Pradales del PNB i Pello Otxandiano d'EH Bildu. No obstant això, va ser el candidat del PSE qui va protagonitzar alguns dels moments més incòmodes en fons i forma. Eneko Andueza va interpel·lar Otxandiano sobre l'eterna qüestió de l'estatus polític, la reforma estatutària, la independència i la mare dels ous. Un tema, per cert, que fins avui ha ocupat un espai discret a la contesa electoral. “Quina és la vostra proposta?”, etzibava Andueza. “Prendre el camí català?”.

Mirada amb perspectiva, la frase duu un paradoxal verí. Fa no tants anys, els partits d'obediència estatal lloaven el seny català, la capacitat negociadora, el sentit comú, i el contraposaven al desenfrenament dels bascos, la brutalitat, el dogmatisme. La vella Catalunya de Pujol era un exemple de mesura enfront d'allò que la premsa més paleolítica deia “societat malalta”, un estrany instint euskaldun que ens duia a votar opcions equivocades. En algun moment de la història, van bufar nous vents i “el camí català” es va convertir per a ells en un paradigma d'alienació i desencert.

El cas és que una part de la societat basca està entretinguda ara amb altres passions. El dissabte passat, l'Athletic de Bilbao va guanyar la final de Copa després d'una travessia de 40 anys sense títols. Les nostàlgies es van encendre de seguida i la premsa se'ns va omplir de fotografies velles. El 1984, els jugadors de Javier Clemente van navegar la ria en olor de multituds i avui la gavarra ha tornat a solcar les mateixes aigües, aquest cop una mica més netes, encara que amb totes les il·lusions intactes. Fa una setmana, el club ja caminava venent la pell de l'os abans d'haver-lo caçat. Jugadors i aficionats es duien el dit als llavis. Shhh! Millor en veu baixa.

Tot va començar com una broma a les xarxes socials. “En veu baixa”, escrivia Iñaki Williams a X -antiga Twitter- per conjurar els dimonis de la superstició. Humilitat i feina davant del soroll i la fanfarroneria. La consigna té alguna cosa de subversiva perquè trenca amb aquesta imatge caricaturitzada del bilbaí sobrat que se sent el centre del món. L'afició va fer seu el lema i va estampar samarretes i banderes amb aquesta crida a la discreció. I el dissabte, quan els penals van decantar per fi el partit a La Cartuja, Williams va sortir a la gespa amb una samarreta que portava el lema a l'esquena: “En veu baixa”.

Mentre Bilbao es vesteix de blanc-i-vermell, les enquestes electorals presenten un panorama inèdit i una pugna ajustadíssima entre el PNB i EH Bildu. Hi ha una altra circumstància nova. Per primera vegada, dos candidats que es declaren independentistes podrien acaparar les tres quartes parts dels diputats en lliça. Tot això, és clar, sense un referèndum sobiranista a la vista. Serà que “en veu baixa” és el nou seny basc. O serà que cal agafar forces per si arriben els temps del soroll.