"Vols veure un espanyol de dretes? Parla-li de la independència a un espanyol d'esquerres". Aquesta frase que li vam fer dir a en Mohamed Jordi de LaCompetència és, com sempre passa en comèdia, exagerada i certa a la vegada. Res anihila més les classes dirigents espanyoles que la unitat territorial. De fet tot i que s'entestin a autodenominar-se "constitucionalistes", a mi em fa l'efecte que l'únic article que els interessa és el número 2. I evidentment el 8.
En una sola frase ens recorden que és "indissoluble", "comú" i "indivisible". Aquest article no demostra força. Demostra por. Perquè de la unitat territorial en depèn tot l'invent. Segurament l'article 9, també del títol preliminar ("els poders públics han de promoure la llibertat i la igualtat individual i dels grups"), no el sentireu defensar gaire. Potser no són tan constitucionalistes com això.
En menys de quatre anys l'Estat espanyol haurà celebrat tres eleccions legislatives. Això no és greu. Votar mai és greu. El que és greu és que Espanya no s'adoni que fins que no resolgui la seva manera de relacionar-se amb Catalunya (i Euskadi i Galícia i tot el que no sigui Castella) no tindrà estabilitat ni possibilitat de ser un Estat modern i plenament democràtic.
Aquesta qüestió es va resoldre, durant la Transició, amb tres ingredients essencials. El primer, la il·lusió d'una generació de ciutadans que va creure en el gir democràtic. El segon, la por: si feu tal cosa, podem tornar a l'època fosca o pitjor. I el tercer, el col·laboracionisme: si participes del "projecte comú" en trauràs profit.
Però ara ja no es pot dissimular més. Aquella Constitució no la vam poder votar el 76% dels catalans actuals. S'ha acabat l'encanteri. I toca decidir.
El dret a decidir el tenen ara mateix els espanyols. I tenen dues opcions: O opten per obrir o opten per tancar. O trien per l'exercici del dret a l'autodeterminació o per la ultradreta. Veient la tendència mundial res fa presagiar que l'opció triada sigui la primera. Ara mateix un veu que davant dels reptes, els ciutadans opten per la mà dura, la repressió, el masclisme, el racisme i la nul·la empatia.
És probable que les tres eleccions que ens venen a sobre girin al voltant del mateix tema, perquè és EL tema. Però només hi ha futur benestant per a Espanya si entén que ha de respectar el que votin els catalans.
Perquè ens entengui tothom. Ho va dir molt clar el ministre Josep Borrell la setmana passada: "Si no vols ser part d'una família i decideixes marxar, marxar de casa, i no pots marxar perquè no trobes la porta per sortir, no seràs gaire feliç si et forcen a quedar-te". No s'ha begut l'enteniment: parlava del Regne Unit i el Brexit.
Llegeixo els articles (breus i poc interessats) de la premsa internacional sobre el judici al referèndum català i he vist un canvi. Sense caure en el wishful thinking, bona part dels periodistes que narren el procés judicial i l'actualitat política catalana ho han vist clar: No és nacionalisme, no és supèrbia, el que està en joc són els drets i les llibertats. I no només dels catalans.
Així no podem continuar. Volem ser feliços (que diria Borrell), com qualsevol. I el camí el que vam acordar l'1 i el 3 d'octubre de 2017. I per això hi ha gairebé mil persones en processos judicials a Catalunya. Per això ara que hem tornat a sentir Junqueras i Forn ens il·luminem. Perquè recordem que quan la societat civil i els líders polítics parlen clar, quan actuen sense por, sense col·laboracionisme; quan saps que tot es pot canviar, quan ets lliure, res pot anar malament. No ho oblidem.
En una sola frase ens recorden que és "indissoluble", "comú" i "indivisible". Aquest article no demostra força. Demostra por. Perquè de la unitat territorial en depèn tot l'invent. Segurament l'article 9, també del títol preliminar ("els poders públics han de promoure la llibertat i la igualtat individual i dels grups"), no el sentireu defensar gaire. Potser no són tan constitucionalistes com això.
En menys de quatre anys l'Estat espanyol haurà celebrat tres eleccions legislatives. Això no és greu. Votar mai és greu. El que és greu és que Espanya no s'adoni que fins que no resolgui la seva manera de relacionar-se amb Catalunya (i Euskadi i Galícia i tot el que no sigui Castella) no tindrà estabilitat ni possibilitat de ser un Estat modern i plenament democràtic.
Aquesta qüestió es va resoldre, durant la Transició, amb tres ingredients essencials. El primer, la il·lusió d'una generació de ciutadans que va creure en el gir democràtic. El segon, la por: si feu tal cosa, podem tornar a l'època fosca o pitjor. I el tercer, el col·laboracionisme: si participes del "projecte comú" en trauràs profit.
Però ara ja no es pot dissimular més. Aquella Constitució no la vam poder votar el 76% dels catalans actuals. S'ha acabat l'encanteri. I toca decidir.
El dret a decidir el tenen ara mateix els espanyols. I tenen dues opcions: O opten per obrir o opten per tancar. O trien per l'exercici del dret a l'autodeterminació o per la ultradreta. Veient la tendència mundial res fa presagiar que l'opció triada sigui la primera. Ara mateix un veu que davant dels reptes, els ciutadans opten per la mà dura, la repressió, el masclisme, el racisme i la nul·la empatia.
És probable que les tres eleccions que ens venen a sobre girin al voltant del mateix tema, perquè és EL tema. Però només hi ha futur benestant per a Espanya si entén que ha de respectar el que votin els catalans.
Perquè ens entengui tothom. Ho va dir molt clar el ministre Josep Borrell la setmana passada: "Si no vols ser part d'una família i decideixes marxar, marxar de casa, i no pots marxar perquè no trobes la porta per sortir, no seràs gaire feliç si et forcen a quedar-te". No s'ha begut l'enteniment: parlava del Regne Unit i el Brexit.
Llegeixo els articles (breus i poc interessats) de la premsa internacional sobre el judici al referèndum català i he vist un canvi. Sense caure en el wishful thinking, bona part dels periodistes que narren el procés judicial i l'actualitat política catalana ho han vist clar: No és nacionalisme, no és supèrbia, el que està en joc són els drets i les llibertats. I no només dels catalans.
Així no podem continuar. Volem ser feliços (que diria Borrell), com qualsevol. I el camí el que vam acordar l'1 i el 3 d'octubre de 2017. I per això hi ha gairebé mil persones en processos judicials a Catalunya. Per això ara que hem tornat a sentir Junqueras i Forn ens il·luminem. Perquè recordem que quan la societat civil i els líders polítics parlen clar, quan actuen sense por, sense col·laboracionisme; quan saps que tot es pot canviar, quan ets lliure, res pot anar malament. No ho oblidem.