L'increment de les àrees urbanes ha estat ràpid: és equivalent el que hi va haver des de fa quatre mil anys fins a mitjan segle XX, que des d'aquesta data fins ara. Des de 2011, al món hi ha més població urbana que rural. I s'estima que pel 2050 la població urbana arribarà als 6,3 milers de milions de persones, un 67% de la població mundial actual. Un canvi demogràfic.
Cal tenir en compte que, sobre la salut econòmica, ambiental i social de les ciutats hi haurà la pressió derivada de les conseqüències del canvi climàtic i de la minva de recursos no renovables. Per adaptar-nos al canvi climàtic ens veiem obligats a reduir les emissions d'efecte hivernacle. Segons els experts, ja hem arribat al pic del petroli, punt d'extracció màxima, a partir del qual hi ha d'haver un inevitable increment de preus. I cal també afrontar la contaminació atmosfèrica. Sabent que aquest és el nostre futur, quin serà el camí més fàcil cap a la transformació?
Barcelona, com a sisena àrea metropolitana més poblada d'Europa, centre econòmic i de transport, i destinació cultural, ha estat triada, amb altres ciutats, per a elaborar un pla d'acció que condueixi de la manera més resilient cap a aquesta economia "post-carboni" que pronostiquen els experts. L'exercici, realitzat per ciutadans, forma part d'un projecte més ampli que vol facilitar la transició de les ciutats de la Unió Europea fent-les habitables, assequibles i capaces de prosperar en un context mundial. El projecte POCACITO (Post-Carbon Cities of Tomorrow), finançat pel Setè Programa Marc de la Unió Europea, va concloure la setmana passada a Brussel·les.
Alhora, trenta-cinc mil persones (polítics, acadèmics, tècnics i representants de la societat civil) de 167 països tractaven sobre el futur de les ciutats a la Conferència Habitat III, celebrada a Quito. En la cloenda, el 21 d'octubre, les Nacions Unides van proclamar laNova Agenda Urbana, un document que proposa claus per a fer les ciutats més segures, inclusives, sostenibles i resilients. Els cinc punts clau són: la necessitat d'aplicar polítiques urbanístiques nacionals, de revisar la legislació, d'adequar el disseny i la planificació urbana, de finançar la urbanització i l'activació de plans de renovació interna de les ciutats. Tot i que no té caràcter vinculant, com va explicar Joan Clos, secretari general de la conferència, ja que les decisions en matèria d'urbanització corresponen als governs dels països.
Per aconseguir una ciutat més igualitària i cohesiva es recomana una densificació urbana en lloc de l'extensió del perímetre de la ciutat; l'ús mixt del sòl enfront de la zonificació; la preservació del paisatge i dels recursos naturals i la consecució d'espais públics per a tothom. L'administració ha de promoure, doncs, canvis legislatius que, en el cas de Barcelona, assoleixin una visió metropolitana àmplia. Canvis que afectin el transport (cap aquest camí hi ha la implantació del sistema ortogonal d'autobusos). Canvis que integrin els beneficis econòmics que proporciona el turisme amb el respecte del caràcter propi de la ciutat. Canvis que afavoreixin l'ús d'energies renovables i una construcció que tingui en compte les necessitats de l'era postcarboni.
Però els canvis no poden assolir-se només per les accions de les autoritats. Per aconseguir un model de creixement més perdurable, cal que la via de transferència de coneixement i sensibilització tingui dos sentits: creant un flux d'informació cap als ciutadans fent-los partícips del procés, i escoltar les necessitats i els usos que volen donar al seu entorn. Cal que els ciutadans siguem vigilants i que alhora ens co-responsabilitzem. Som capaços de fer-ho. Entre 2006 i 2008 vam patir un procés de sequera extrema i vam respondre canviat hàbits en l'ús de l'aigua. Cal ara interioritzar un altre factor limitant: el petroli. Si aconseguim desfermar la reacció ciutadana d'aleshores, potser hi podríem arribar fins i tot abans.
Cal tenir en compte que, sobre la salut econòmica, ambiental i social de les ciutats hi haurà la pressió derivada de les conseqüències del canvi climàtic i de la minva de recursos no renovables. Per adaptar-nos al canvi climàtic ens veiem obligats a reduir les emissions d'efecte hivernacle. Segons els experts, ja hem arribat al pic del petroli, punt d'extracció màxima, a partir del qual hi ha d'haver un inevitable increment de preus. I cal també afrontar la contaminació atmosfèrica. Sabent que aquest és el nostre futur, quin serà el camí més fàcil cap a la transformació?
Barcelona, com a sisena àrea metropolitana més poblada d'Europa, centre econòmic i de transport, i destinació cultural, ha estat triada, amb altres ciutats, per a elaborar un pla d'acció que condueixi de la manera més resilient cap a aquesta economia "post-carboni" que pronostiquen els experts. L'exercici, realitzat per ciutadans, forma part d'un projecte més ampli que vol facilitar la transició de les ciutats de la Unió Europea fent-les habitables, assequibles i capaces de prosperar en un context mundial. El projecte POCACITO (Post-Carbon Cities of Tomorrow), finançat pel Setè Programa Marc de la Unió Europea, va concloure la setmana passada a Brussel·les.
Alhora, trenta-cinc mil persones (polítics, acadèmics, tècnics i representants de la societat civil) de 167 països tractaven sobre el futur de les ciutats a la Conferència Habitat III, celebrada a Quito. En la cloenda, el 21 d'octubre, les Nacions Unides van proclamar laNova Agenda Urbana, un document que proposa claus per a fer les ciutats més segures, inclusives, sostenibles i resilients. Els cinc punts clau són: la necessitat d'aplicar polítiques urbanístiques nacionals, de revisar la legislació, d'adequar el disseny i la planificació urbana, de finançar la urbanització i l'activació de plans de renovació interna de les ciutats. Tot i que no té caràcter vinculant, com va explicar Joan Clos, secretari general de la conferència, ja que les decisions en matèria d'urbanització corresponen als governs dels països.
Per aconseguir una ciutat més igualitària i cohesiva es recomana una densificació urbana en lloc de l'extensió del perímetre de la ciutat; l'ús mixt del sòl enfront de la zonificació; la preservació del paisatge i dels recursos naturals i la consecució d'espais públics per a tothom. L'administració ha de promoure, doncs, canvis legislatius que, en el cas de Barcelona, assoleixin una visió metropolitana àmplia. Canvis que afectin el transport (cap aquest camí hi ha la implantació del sistema ortogonal d'autobusos). Canvis que integrin els beneficis econòmics que proporciona el turisme amb el respecte del caràcter propi de la ciutat. Canvis que afavoreixin l'ús d'energies renovables i una construcció que tingui en compte les necessitats de l'era postcarboni.
Però els canvis no poden assolir-se només per les accions de les autoritats. Per aconseguir un model de creixement més perdurable, cal que la via de transferència de coneixement i sensibilització tingui dos sentits: creant un flux d'informació cap als ciutadans fent-los partícips del procés, i escoltar les necessitats i els usos que volen donar al seu entorn. Cal que els ciutadans siguem vigilants i que alhora ens co-responsabilitzem. Som capaços de fer-ho. Entre 2006 i 2008 vam patir un procés de sequera extrema i vam respondre canviat hàbits en l'ús de l'aigua. Cal ara interioritzar un altre factor limitant: el petroli. Si aconseguim desfermar la reacció ciutadana d'aleshores, potser hi podríem arribar fins i tot abans.