L'anàlisi de les darreres eleccions de mig mandat (midterms) als Estats Units dibuixa un escenari de sacsejada política de grans proporcions que transcendeix les fronteres nord-americanes. La severa derrota del Partit Republicà i la recuperació del control parlamentari per part del Partit Demòcrata a la Cambra de Representants i al Senat no representen un simple ajust electoral. Representa, més aviat, una esmena a la totalitat de les polítiques i a la praxi institucional de Donald Trump. 

El factor decisiu de la desfeta republicana ha estat la política exterior i el seu impacte directe en la cistella de la compra. L'escalada de la guerra contra l'Iran ha estat la causa immediata d'una nova flamarada inflacionista i de l'increment dels preus de l'energia. Però no ha estat només una qüestió de butxaca. També s’hi ha sumat la indignació pel paper dels EUA a l'Orient Mitjà i el suport a l'acció militar a Gaza. Aquesta combinació ha mobilitzat massivament l'electorat jove i universitari, propiciant victòries simbòliques com la del demòcrata musulmà Abdul El-Sayyed a Michigan. L’incompliment flagrant de la promesa del moviment MAGA -evitar guerres costoses a l'estranger- ha esquerdat la base electoral trumpista. 

Però la victòria demòcrata no s’explica només pel desencís de l’electorat trumpista. També s’ha fonamentat sobre una mobilització transversal de minories i sectors progressistes. La brutalitat de les polítiques de deportació massiva i persecució contra la població migrant ha provocat un retorn molt notable del vot llatí cap a la coalició demòcrata. Fet que s'ha traduït en fites històriques com l'elecció de Gina Hinojosa com a primera governadora de Texas o la victòria de James Talarico al Senat per aquest mateix estat. També ha influït la preocupació social per l'impacte ambiental i energètic dels centres de dades dels tecnooligarques. Finalment, el progrés notable dels socialistes democràtics, que amb l'alcaldia de Los Angeles consoliden el control de les dues grans metròpolis del país. 

Com era de preveure, la reacció immediata de la Casa Blanca ha estat la de l’atrinxerament. Convertit en un "ànec coix" incapaç de presentar-se a la reelecció el 2028, Donald Trump ha iniciat un gir cap a la línia més dura amb el nomenament de Stephen Miller com a cap de gabinet. Trump no defrauda mai. L'amenaça d'utilitzar el veto presidencial de manera sistemàtica i la persistència en iniciatives sectàries o extremistes anticipen una fase de bloqueig governamental i incertesa en els mercats financers internacionals. 

En els dos primers anys de la seva segona etapa a la Casa Blanca, Trump ha aconseguit esdevenir un personatge políticament tòxic. Tant tòxic com Milei des que habita la Casa Rosada. Tots dos tenen trets personals semblants. Tots dos són egòlatres, narcisistes, histriònics i bocamolls. Malgrat exhibir una retòrica actualitzada pel pensament neoliberal radical, tots dos recorden massa patrons de conducta propis dels líders feixistes del segle passat.

Els efectes d’aquesta manifesta toxicitat han travessat l'Atlàntic: els aliats europeus de Trump han iniciat una operació de distanciament. A França, el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen ha decretat la necessitat d'allunyar-se de la figura de Trump per protegir les seves opcions de cara a les pròximes eleccions presidencials. A Itàlia, la primera ministra Giorgia Meloni s'ha afanyat a desmarcar-se del discurs trumpista encara amb més teatralitat. El menyspreu de Trump, el seu enfrontament amb el Vaticà, la gestió de la guerra de l'Iran i la necessitat de mantenir la prudència al Mediterrani Oriental i Líbia, han imposat aquest distanciament higiènic. 

Pel que fa a Vox, s’imposa la cautela. Amb eleccions convocades a molt curt termini i uns sondejos favorables que l'aproximen al 19%, Santiago Abascal ha optat per un difícil exercici d’equilibrisme: no pot renegar obertament de Trump per no transmetre senyals de feblesa al seu electorat o comprometre les seves aliances internacionals a l'Amèrica Llatina. Però tampoc li convé mostrar excessiva proximitat a Trump o Milei.

Quines conseqüències polítiques i quines “lliçons” es desprenen de la recent derrota electoral de Trump? En destacaria les següents:

• En els EUA, atrinxerament de Trump i risc de bloqueig institucional que pot fer créixer la inestabilitat política i la incertesa als mercats internacionals. 
• La desfeta electoral obre una crisi d'identitat al Partit Republicà sobre la validesa de la marca MAGA. El qualsevol cas, MAGA i el que representa sobreviuran a Trump.
• En paral·lel, s’imposa entre els demòcrates la necessitat d'harmonitzar les demandes de la seva àmplia coalició -des del centre fins als socialistes democràtics- per construir una alternativa de consens.
• A Europa, reajustament estratègic de l’extrema dreta. La patacada nord-americana ha forçat a Le Pen o Meloni a demostrar flexibilitat en el discurs davant els canvis de dinàmica global. 
• En conjunt, aquests moviments confirmen que, més que a l'extinció del nou feixisme postmodern, assistirem a una adaptació del discurs, atès que les dinàmiques electorals locals i els cicles globals no sempre funcionen de forma sincronitzada. 
• A diferència del que passava amb feixisme del segle passat, en el feixisme postmodern la lògica comunicativa de la “societat xarxa” i l’hegemonia cultural són més rellevants que els líders. 
• La distància dramàtica entre el relat demagògic del feixisme postmodern i la realitat catastròfica de la seva gestió obre una “finestra d’oportunitat” que pot ser aprofitada per neutralitzar i desbordar el control tecnofeudal de les mediacions comunicatives.
• Com demostren els casos del Brasil i dels EUA, perquè això passi cal impulsar la mobilització social i l’activisme digital.
• Finalment, per trencar l’hegemonia de les extremes dretes, cal la combinació de tres factors: projectes polítics que sàpiguen connectar amb la realitat i les necessitats de les majories socials; mobilització social; i estratègies culturals i comunicatives innovadores i adaptades al nou ecosistema comunicatiu.