La presó és, com us podeu imaginar, un espai inhòspit, fred i impersonal. Esporàdicament, sentiments com la incertesa o la tristor aconsegueixen fer acte de presència a la cel·la. Així, i tot, ràpidament es veuen obligats a esvair-se. La multitud de mostres d'escalf que rebo diàriament són grans dosis d'esperança i energia que em reconforten i em conviden a seguir lluitant, ferma i decidida, per fer justícia. Les mostres de suport són tan potents que traspassen les gruixudes parets que em separen de la llibertat. Els càntics, les melodies, el soroll dels motors de les tractorades i cada una de les cartes i els articles que em feu arribar evidencien l'amor que sent aquest país per la justícia, la democràcia i la pau.
En aquest sentit, volia agrair sincerament l'article que varen escriure els presidents del Parlament Joan Rigol, Ernest Benach i Roger Torrent i la presidenta Núria de Gispert titulat La dignitat entre reixes. Sóc a la presó per haver permès un debat que l'Estat espanyol no voldria que s'hagués produït mai, però que qualsevol presidència del Parlament, que es considerés justa i democràtica, hauria facilitat. Rigol, Benach, Gispert i Torrent asseguraven en l'article que haurien actuat de la mateixa manera que jo perquè entenen que defensar un debat en un parlament democràtic no pot ser mai un delicte, i encara menys en un país de la Unió Europea del segle XXI. Negar un debat que és reclamat per una majoria parlamentària -la qual representa una majoria de la societat catalana- és voler obviar una realitat que, per més complexa que sigui, és tossuda i no desapareixerà per art de màgia. Per això, més d'hora que tard, caldrà afrontar-la de la mateixa manera que ho faria qualsevol altra democràcia moderna. Com hem vist al Canadà o al Regne Unit. Els companys i la companya haurien actuat igual que jo, senzillament, perquè no tenen por al debat parlamentari. No tenen por d'allò que és tan essencial en qualsevol democràcia: el diàleg.
Com a presidents i presidentes del Parlament tenim la responsabilitat i l'obligació de garantir que qualsevol tema pugui ser debatut en el si de la institució política que representa el poble de Catalunya. Aquesta és la gran raó de ser d'un parlament. I, com a màxima representant de la institució, vaig fer tot el que estava a les meves mans per garantir el dret d'iniciativa dels grups polítics i per donar veu a tothom amb la intenció d'establir, així, un debat plural i democràtic. Aquesta és, des del meu punt de vista, la manera de preservar la sobirania del Parlament, una sobirania que sembla fer nosa a alguns que, malauradament, preferiren tenir una institució buida de poder i de contingut.
Han volgut evitar debats parlamentaris; reprimir un referèndum; tancar a la presó o enviar a l'exili a representants polítics i socials, a rapers, activistes... Res d'això, però, contribueix a resoldre un conflicte d'índole polític, ans al contrari, ens allunya de la solució. Sota aquestes actituds repressives només s'hi amaga una gran ineptitud política i debats de forma que pretenen evitar la raó de fons: el dret d'autodeterminació de Catalunya. L'Estat ha d'entendre i acceptar que és impossible empresonar idees, debats o voluntats. Com he dit anteriorment, la realitat és tossuda i, si la societat catalana persisteix i així ho vol, la democràcia i la justícia s'acabarà imposant. No existeix cap mesura repressiva que pugui acabar amb la voluntat popular majoritària d'un poble. Així ho hem pogut comprovar a Catalunya en els darrers temps.
Com bé diuen els companys Oriol Junqueras i Raül Romeva, els quals enyoro i recordo cada dia, "pels republicans, la democràcia no és un caprici, és una necessitat". Tenen tota la raó. És l'única manera que els republicans coneixem per tal de canalitzar els nostres anhels de llibertat, justícia, igualtat i solidaritat. I és a través de la democràcia que entenem que cal conquerir els drets i, si cal, reconquerir-los.
En aquest sentit, volia agrair sincerament l'article que varen escriure els presidents del Parlament Joan Rigol, Ernest Benach i Roger Torrent i la presidenta Núria de Gispert titulat La dignitat entre reixes. Sóc a la presó per haver permès un debat que l'Estat espanyol no voldria que s'hagués produït mai, però que qualsevol presidència del Parlament, que es considerés justa i democràtica, hauria facilitat. Rigol, Benach, Gispert i Torrent asseguraven en l'article que haurien actuat de la mateixa manera que jo perquè entenen que defensar un debat en un parlament democràtic no pot ser mai un delicte, i encara menys en un país de la Unió Europea del segle XXI. Negar un debat que és reclamat per una majoria parlamentària -la qual representa una majoria de la societat catalana- és voler obviar una realitat que, per més complexa que sigui, és tossuda i no desapareixerà per art de màgia. Per això, més d'hora que tard, caldrà afrontar-la de la mateixa manera que ho faria qualsevol altra democràcia moderna. Com hem vist al Canadà o al Regne Unit. Els companys i la companya haurien actuat igual que jo, senzillament, perquè no tenen por al debat parlamentari. No tenen por d'allò que és tan essencial en qualsevol democràcia: el diàleg.
Com a presidents i presidentes del Parlament tenim la responsabilitat i l'obligació de garantir que qualsevol tema pugui ser debatut en el si de la institució política que representa el poble de Catalunya. Aquesta és la gran raó de ser d'un parlament. I, com a màxima representant de la institució, vaig fer tot el que estava a les meves mans per garantir el dret d'iniciativa dels grups polítics i per donar veu a tothom amb la intenció d'establir, així, un debat plural i democràtic. Aquesta és, des del meu punt de vista, la manera de preservar la sobirania del Parlament, una sobirania que sembla fer nosa a alguns que, malauradament, preferiren tenir una institució buida de poder i de contingut.
Han volgut evitar debats parlamentaris; reprimir un referèndum; tancar a la presó o enviar a l'exili a representants polítics i socials, a rapers, activistes... Res d'això, però, contribueix a resoldre un conflicte d'índole polític, ans al contrari, ens allunya de la solució. Sota aquestes actituds repressives només s'hi amaga una gran ineptitud política i debats de forma que pretenen evitar la raó de fons: el dret d'autodeterminació de Catalunya. L'Estat ha d'entendre i acceptar que és impossible empresonar idees, debats o voluntats. Com he dit anteriorment, la realitat és tossuda i, si la societat catalana persisteix i així ho vol, la democràcia i la justícia s'acabarà imposant. No existeix cap mesura repressiva que pugui acabar amb la voluntat popular majoritària d'un poble. Així ho hem pogut comprovar a Catalunya en els darrers temps.
Com bé diuen els companys Oriol Junqueras i Raül Romeva, els quals enyoro i recordo cada dia, "pels republicans, la democràcia no és un caprici, és una necessitat". Tenen tota la raó. És l'única manera que els republicans coneixem per tal de canalitzar els nostres anhels de llibertat, justícia, igualtat i solidaritat. I és a través de la democràcia que entenem que cal conquerir els drets i, si cal, reconquerir-los.