Ho deia l’altre dia Ivan San Antonio, al diari Sport, un mitjà ben diferent de les tribunes polítiques des de les quals solem parlar-ne: “Catalunya només serà possible si la seva gent entén que hi cabem tots”. Ho deia arran del documental Revolució 304 sobre Lamine Yamal, on surten també altres “novíssims catalans”, de fenotips diversos i cultures híbrides. Dic “novíssims catalans” en referència als “nous catalans” o “altres catalans” de Paco Candel, de procedència llunyana i recent els uns i de procedència espanyola i antiga els altres.
No es tracta només dels que van arribar o acaben d’arribar, sinó també dels seus fills, nascuts aquí, però amb una llengua inicial o familiar diferent de la catalana, per més que després aprenguin el català a l’escola i escoltin Oques Grasses i descobreixin la Rodoreda o Ausiàs March. Són combinats singulars, com tothom, però diferents dels combinats habituals anteriors. La cultura sempre és combinació, sempre és híbrida, en siguem molt o poc conscients. Ho deia Václav Havel a propòsit de la identitat: és com una ceba, feta de moltes capes, algunes de coincidents entre els membres del grup, però altres de més rares i fins i tot d’exòtiques i sorprenents. És la gràcia dels humans, allò que ens fa interessants entre nosaltres. Que tediós seria que tots fóssim idèntics, absolutament previsibles, sense possibilitat de sorpresa ni de descoberta de nous paratges vitals, sense mutu enriquiment possible.
Esclar que el denominador comú que cohesiona és vital per a la vida compartida i per al consentiment democràtic: la cultura comuna, la comunió de sentiments, el projecte col·lectiu i integrador. Una cosa no treu l’altra: d’un costat, el reconeixement de la diversitat cultural i fenotípica i, de l’altre costat, l’imperatiu intercultural, la voluntat de fusió cap a una nova resultant compartida, on perviuran ingredients autòctons i ingredients immigrats, ves a saber quins, depèn de la química social que es produeixi. Això sí, amb un element que ha de perviure, que ha de formar part dels implícits de tota combinació resultant: la llengua catalana que, sigui quina sigui la llengua inicial o preferent de cadascú, ha de ser causa comuna de tota la ciutadania, perquè és la llengua que, de fa segles, aquí va néixer i va forjar-se i la llengua que aquí pot morir. I perquè la defensa de la diversitat humana passa molt especialment per la defensa de la diversitat lingüística i de la diversitat cultural que aquesta transporta. Qui no coincideix en aquesta reflexió, a excepció dels irats o desvalguts acòlits de Vox i Aliança Catalana?
Tot això ho escric arran d’un fet massa desgraciat: la denegació de la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de la ciutat de Barcelona a Loles León, produïda en una votació del Ple de l’Ajuntament, contra la proposta de l’alcalde, en una estrident coincidència de PP, Vox, Junts i ERC, una relació de sigles que fa mal als ulls. Quin ha estat l’equívoc? Cal desfer-lo. Cal trobar la manera de revertir-ho.
Tot ve d’algun guardià de la vinya emboirat que va pitjar l’alerta. Li sonava que Loles León estava en contra de l’escola comuna que vol garantir el coneixement del català i del castellà a tot l’alumnat i que evita la segregació de la doble xarxa escolar que havien propugnat, de bracet, el nacionalisme espanyol i una part del nacionalisme català. També li sonava que Loles León estava en contra del mètode immersiu per a la població escolar castellanoparlant, que va introduir-se a demanda dels pares i mares, mestres i ajuntaments metropolitans, per tal d’assegurar als seus infants el coneixement efectiu del català i la consegüent igualtat d’oportunitats.
A part que, ara, no es tractava de premiar o castigar opinions polítiques, sinó de premiar mèrits artístics, resulta que cap d’aquestes alertes no eren certes. El Nacional que, com correspon, va córrer a justificar el fet, després de rebuscar tant com ha pogut, no ha trobat res més que això: Loles León, un dia, en una entrevista a RAC1, a preguntes de Toni Clapés sobre per què se n’havia anat a treballar a Madrid, va respondre: "Aquí, no hi tenia oportunitats. Va sortir allò de la normalització lingüística i va ser molt difícil. Vaig començar per ser 'xarnega', després 'botiflera' i ara em diuen 'colona'".
“La Loles”, que és com n’hi dèiem, va ser una presència habitual en el moviment cultural i democràtic contra el darrer franquisme. Va fer la vaga d’actors i actrius que el 1976 desembocaria en aquell primer Grec autogestionari. Va fer teatre i cine en català. La vam veure a la Cúpula Venus, al Zeleste, al Romea. Va tenir un èxit important amb l’espectacle “Lola, espill fosc”, que va dur a Madrid i que li va obrir les portes per esdevenir una “chica Almodóvar” i fer una gran carrera artística.
Havia nascut a la Barceloneta en plena postguerra, filla d’una jove parella sevillana que va muntar unes quantes xurreries. La seva llengua inicial va ser òbviament el castellà, en la modalitat sevillana de la seva família, amb el “gracejo” i el “salero” corresponents i que són a la base, ben segur, de la seva vivesa expressiva i de la seva ampla i popular tessitura que va de l’actriu “de caràcter” fins a la vedet cabaretera, passant per la peixatera de verb esmolat.
Com tants altres, “la Loles” va sentir la pressió d’allò que en vam dir “normalització lingüística” i que volia retornar el català a la normalitat que li havien pres el franquisme i aquell segment rampant de la burgesia catalana que s’havia passat amb armes i bagatges a “la lengua del Imperio”. No trigarien a fer-se notar aquells que entenien la “normalització lingüística” del català d’una altra manera, com una batalla contra el castellà, cosa que fàcilment interferia amb el dret reconegut de cadascú a l’ús de la seva llengua inicial, fos el català o el castellà, i que no té a veure amb cap imperi abassegador, sinó amb la realitat íntima i fràgil de cada persona. Una actitud, no cal dir-ho, que era contrària al model que ens havíem donat i a la pròpia Llei de Normalització Lingüística (1983).
És la mateixa actitud que, més recentment, quan els esventats de banda i banda han tenyit l’àgora, ha empès tants catalans i tants catalanistes a la cuneta, negats en la meitat espanyola de la seva identitat, forçats a triar entre l’automutilació i la pèrdua de la seva condició d’iguals per passar a ser ‘xarnegos’, ‘botiflers’, ‘colons’... Quins patriotes de pega els qui aprimen les files de la pàtria en nom d’alguna presumptuosa puresa. “Catalunya només serà possible si la seva gent entén que hi cabem tots”, diuen a l'Sport, amb tota la raó. A quin cap hi cap que “la Loles” no hi cap? “La Loles” és part imprescindible de l’única Catalunya possible, aquella Catalunya que “és prou gran perquè hi capiguem tots i massa petita per prescindir de ningú” (Josep Tarradellas). Alguns haurien de rectificar.