Recordo l'any que, de visita a Londres vaig descobrir el barri de South Kensington. Carrers i places que s'encadenen amb edificis de rajola vermella, perfectament conservats, i uns jardins particulars, prop del carrer Old Brompton, que desprenen una pau profunda i granítica. Vida privada a l'anglesa: prosperitat, civisme, passió per la llibertat i manca de sentimentalisme. Els mateixos trets que han impregnat la seva vida pública. La democràcia a les illes ha produït grans personatges, incomparables amb qualsevol altres polítics europeus. Potser el més gran, Churchill.
A casa, tanmateix, sempre hem sigut molt de Disraeli, més que res per l'excel·lent biografia que li va dedicar A. Maurois. Un conservador biografiant un altre conservador. El meu pare era inflexible en aquest punt i aquest era un dels llibres que ens obligava a llegir. Benaurat sigui. Jo crec que em va agradar pels episodis parlamentaris que hi surten, les anècdotes amb la reina Victòria, els combats dialèctics d'alta intensitat, l'aire democràtic que respira el llibre de Maurois, etc... Però l'autèntic protagonista polític del segle XIX a Anglaterra és Gladstone. Més de 60 anys membre del Parlament, quatre vegades Primer Ministre, va portar el partit Whight al seu punt àlgid (desaparegut Gladstone, va aparèixer el laborisme i els liberals van ser aniquilats).
Anys després, vaig poder visitar les Cabinet War Rooms, a Whitehall.
Les Habitacions del Gabinet de Guerra són les secretes oficines centrals des d'on els britànics van dirigir les seves forces durant la guerra mundial. Moltes sales es conserven intactes tal com les van deixar l'any 45, un cop signada la pau. Des d'aquelles habitacions es va dirigir el gran combat mundial contra la tirania i l'horror. Inclou la Sala de Mapes i la de reunions del Gabinet, però també el dormitori de Churchill, el seu menjador, l'habitació de la seva dona i la sala del telèfon transatlàntic des d'on parlava amb el seu gran amic i aliat, el president Roosevelt.
Vaig recordar com el pare m'explicava com ell i el meu avi encenien a la nit l'aparell de ràdio durant la segona guerra mundial per saber, via la BBC, com anava la marxa de la guerra, tal com feien tots els demòcrates europeus. Els ulls del món es posaren aleshores en un personatge gruixut i de més de 75 anys, d'un gust exquisit en el vestir, fracassat fins aleshores políticament, gairebé apartat de tota vida activa després d'haver ocupat alguns dels càrrecs més importants al seu país, aïllat del seu partit, però que només sabia una cosa: si fallava ell, fallava tot. I no va fallar. I no ens va fallar, perquè darrere d'ell, hi érem tots els europeus decents i lliures.
Hi ha desenes de centenars de llibres sobre Churchill. Dels pocs que jo he llegit en destaco dos: la biografia total que va dedicar-li Roy Jenkins, tan definitiva com la que havia publicat anys abans sobre Gladstone; i el Cinco días en Londres, mayo de 1940, on l'historiador John Luckas narra amb un ritme vertiginós les jornades del 24 al 28 de maig de 1940, quan, rendida França i amb l'exèrcit britànic, atrapat a Dunkerque, Churchill va seguir tossudament defensant la continuació de la guerra davant d'algunes veus que suggerien negociar una pau separada amb Alemanya.
Nomenat primer ministre el mateix dia que Hitler ordenava la invasió a l'Europa Occidental, els desastres es succeeixen: al rendició dels belgues, l'esfrondrament francés, l'acorralament de l'exèrcit anglès a Dunkerque. Mai Alemanya no va estar tan a prop de guanyar la guerra.
I tanmateix, aleshores, aquell vell primer ministre va saber transmetre al seu govern, al Parlament i al país sencer que no hi havia cap altre camí que resistir la barbàrie. Enmig de pressions extenuants de tot tipus -inclosos membres prominents del seu govern-, Churchill va decidir resistir. Aquells dies de maig de 1940, Anglaterra estava realment sola. Però les seves raons, eren les raons del món lliure. Churchill ho va entendre i va anunciar al món que, passés el que passés, resistiria i guanyaria. I així va ser. “We shall never surrender”.
PS: Són conegudes les referències de Churchill a l'heroisme dels barcelonins durant els bombardejos que van patir dels feixistes espanyols. Ho són menys, però, les que va escriure sobre la traïció anglesa que va portar a la desfeta catalana el 1714. Coneixia molt bé “el cas dels catalans”, i no només perquè un avantpassat seu, John Churchill, primer duc de Marlborough, el famós Mambrú de la cançó, combatés per terres castellanes, ni que el mateix duc de Berwick es pugui arribar a considerar també un remot parent seu, ja que aquest era fill il·legítim del derrocat rei anglès Jaume II i Arabella Churchill, germana del duc de Marlborough, sinó perquè com qualsevol polític anglès la història era per ell una passió. Churchill va afirmar: “Amb amables frases diplomàtiques, varen ser lliurats a la venjança del partit guanyador a Espanya”. Com sempre, tenia tota la raó.
A casa, tanmateix, sempre hem sigut molt de Disraeli, més que res per l'excel·lent biografia que li va dedicar A. Maurois. Un conservador biografiant un altre conservador. El meu pare era inflexible en aquest punt i aquest era un dels llibres que ens obligava a llegir. Benaurat sigui. Jo crec que em va agradar pels episodis parlamentaris que hi surten, les anècdotes amb la reina Victòria, els combats dialèctics d'alta intensitat, l'aire democràtic que respira el llibre de Maurois, etc... Però l'autèntic protagonista polític del segle XIX a Anglaterra és Gladstone. Més de 60 anys membre del Parlament, quatre vegades Primer Ministre, va portar el partit Whight al seu punt àlgid (desaparegut Gladstone, va aparèixer el laborisme i els liberals van ser aniquilats).
Anys després, vaig poder visitar les Cabinet War Rooms, a Whitehall.
Les Habitacions del Gabinet de Guerra són les secretes oficines centrals des d'on els britànics van dirigir les seves forces durant la guerra mundial. Moltes sales es conserven intactes tal com les van deixar l'any 45, un cop signada la pau. Des d'aquelles habitacions es va dirigir el gran combat mundial contra la tirania i l'horror. Inclou la Sala de Mapes i la de reunions del Gabinet, però també el dormitori de Churchill, el seu menjador, l'habitació de la seva dona i la sala del telèfon transatlàntic des d'on parlava amb el seu gran amic i aliat, el president Roosevelt.
Vaig recordar com el pare m'explicava com ell i el meu avi encenien a la nit l'aparell de ràdio durant la segona guerra mundial per saber, via la BBC, com anava la marxa de la guerra, tal com feien tots els demòcrates europeus. Els ulls del món es posaren aleshores en un personatge gruixut i de més de 75 anys, d'un gust exquisit en el vestir, fracassat fins aleshores políticament, gairebé apartat de tota vida activa després d'haver ocupat alguns dels càrrecs més importants al seu país, aïllat del seu partit, però que només sabia una cosa: si fallava ell, fallava tot. I no va fallar. I no ens va fallar, perquè darrere d'ell, hi érem tots els europeus decents i lliures.
Hi ha desenes de centenars de llibres sobre Churchill. Dels pocs que jo he llegit en destaco dos: la biografia total que va dedicar-li Roy Jenkins, tan definitiva com la que havia publicat anys abans sobre Gladstone; i el Cinco días en Londres, mayo de 1940, on l'historiador John Luckas narra amb un ritme vertiginós les jornades del 24 al 28 de maig de 1940, quan, rendida França i amb l'exèrcit britànic, atrapat a Dunkerque, Churchill va seguir tossudament defensant la continuació de la guerra davant d'algunes veus que suggerien negociar una pau separada amb Alemanya.
Nomenat primer ministre el mateix dia que Hitler ordenava la invasió a l'Europa Occidental, els desastres es succeeixen: al rendició dels belgues, l'esfrondrament francés, l'acorralament de l'exèrcit anglès a Dunkerque. Mai Alemanya no va estar tan a prop de guanyar la guerra.
I tanmateix, aleshores, aquell vell primer ministre va saber transmetre al seu govern, al Parlament i al país sencer que no hi havia cap altre camí que resistir la barbàrie. Enmig de pressions extenuants de tot tipus -inclosos membres prominents del seu govern-, Churchill va decidir resistir. Aquells dies de maig de 1940, Anglaterra estava realment sola. Però les seves raons, eren les raons del món lliure. Churchill ho va entendre i va anunciar al món que, passés el que passés, resistiria i guanyaria. I així va ser. “We shall never surrender”.
PS: Són conegudes les referències de Churchill a l'heroisme dels barcelonins durant els bombardejos que van patir dels feixistes espanyols. Ho són menys, però, les que va escriure sobre la traïció anglesa que va portar a la desfeta catalana el 1714. Coneixia molt bé “el cas dels catalans”, i no només perquè un avantpassat seu, John Churchill, primer duc de Marlborough, el famós Mambrú de la cançó, combatés per terres castellanes, ni que el mateix duc de Berwick es pugui arribar a considerar també un remot parent seu, ja que aquest era fill il·legítim del derrocat rei anglès Jaume II i Arabella Churchill, germana del duc de Marlborough, sinó perquè com qualsevol polític anglès la història era per ell una passió. Churchill va afirmar: “Amb amables frases diplomàtiques, varen ser lliurats a la venjança del partit guanyador a Espanya”. Com sempre, tenia tota la raó.