D'aquí menys d'una setmana, el 19 de febrer Pedro Sánchez publica un llibre, en principi de no ficció, que narra la seva experiència política. I la fa descansar sobre la idea de la resiliència, una paraula que, almenys fins ara, ha definit clarament la seva gestió. Secretari General del PSOE el 2014, descavalcat en un cop intern més que dubtós el 2016, vencedor d'unes primàries contra tot i tothom el 2017, i guanyador de la primera moció de censura exitosa de la democràcia espanyola el 2018. I ara, a les portes d'un avançament electoral que el podria treure de la Moncloa aquest 2019. El llibre, que es diu Manual de Resistencia serà el primer que publica un president espanyol durant el seu mandat. Qui sap si a hores d'ara se n'està reescrivint el pròleg.
Segur que Pedro Sánchez, igual que els partits independentistes, han calculat què impliquen unes eleccions espanyoles anticipades, en plena tempesta del judici del procés, amb Vox exercint un míting diari, amb les essències pàtries desbocades, amb el sobiranisme en estat de xoc permanent. I amb unes forces polítiques intentant cavalcar emocionalment el moment a través de protestes als carrers.
En el cas de Sánchez, bé deuen haver-hi enquestes internes tranquil·litzadores, quan fa just una setmana el PSOE va decidir girar el discurs respecte a la Generalitat. Bé deuen haver-hi números fets quan just fa un mes, el 12 de Gener, el president espanyol proclamava, des de Barcelona, que "Cuando Rivera y Casado dicen 'elecciones ya!'... que esperen sentados. Hasta 2020 vamos a gobernar los socialistas". I en aquell moment, que era l'endemà de presentar els pressupostos, ja sabien que els vents que bufaven des de Catalunya feien l'aprovació molt difícil. Per això, aquell missatge es va entendre com un avís de resistència. El PSOE aguantarà, sigui amb pressupostos o sense. Avui la demoscòpia deu xiuxiuejar un altre missatge. Amb Podemos en caiguda lliure i un aparent huracà antiindependentista, a Sánchez li deu semblar més factible (i ja és dir molt) un pacte postelectoral amb Ciutadans.
El problema segurament recau, de nou, més a Catalunya. Caldrà veure si s'havien calculat bé tots els escenaris. Aparentment, i si atenem el contingut i el to dels missatges de l'última setmana, fa la impressió que la Generalitat comptava arribar a un principi d'acord que permetés tramitar els pressupostos i explicar algun tipus de victòria simbòlica al seu electorat. Amb l'endimoniada coincidència de l'inici del judici, la tramitació del pressupost i la manifestació de diumenge, fa la impressió que l'independentisme li falta articular un relat alternatiu. I li serà molt complicat tenint en compte la presència física i emocional que tindrà la imatge del govern de Catalunya assegut al Tribunal Suprem afrontant el judici del Procés.
Per cert, parlant de la concentració espanyolista de Colón, és sorprenent també el to triomfal amb què ha llegit part de l'independentisme la presumpta punxada de PP, C's i Vox. Sobretot, perquè l'independentisme hauria de saber, millor que ningú, que els Parlaments, al cap i a la fi, no s'omplen de diputats escollits en manifestacions, sinó en urnes. Si no fos així, el sobiranisme fa dies que tindria una majoria qualificada al Parlament i Vox no estaria liderant el canvi de govern andalús.
Segur que Pedro Sánchez, igual que els partits independentistes, han calculat què impliquen unes eleccions espanyoles anticipades, en plena tempesta del judici del procés, amb Vox exercint un míting diari, amb les essències pàtries desbocades, amb el sobiranisme en estat de xoc permanent. I amb unes forces polítiques intentant cavalcar emocionalment el moment a través de protestes als carrers.
En el cas de Sánchez, bé deuen haver-hi enquestes internes tranquil·litzadores, quan fa just una setmana el PSOE va decidir girar el discurs respecte a la Generalitat. Bé deuen haver-hi números fets quan just fa un mes, el 12 de Gener, el president espanyol proclamava, des de Barcelona, que "Cuando Rivera y Casado dicen 'elecciones ya!'... que esperen sentados. Hasta 2020 vamos a gobernar los socialistas". I en aquell moment, que era l'endemà de presentar els pressupostos, ja sabien que els vents que bufaven des de Catalunya feien l'aprovació molt difícil. Per això, aquell missatge es va entendre com un avís de resistència. El PSOE aguantarà, sigui amb pressupostos o sense. Avui la demoscòpia deu xiuxiuejar un altre missatge. Amb Podemos en caiguda lliure i un aparent huracà antiindependentista, a Sánchez li deu semblar més factible (i ja és dir molt) un pacte postelectoral amb Ciutadans.
El problema segurament recau, de nou, més a Catalunya. Caldrà veure si s'havien calculat bé tots els escenaris. Aparentment, i si atenem el contingut i el to dels missatges de l'última setmana, fa la impressió que la Generalitat comptava arribar a un principi d'acord que permetés tramitar els pressupostos i explicar algun tipus de victòria simbòlica al seu electorat. Amb l'endimoniada coincidència de l'inici del judici, la tramitació del pressupost i la manifestació de diumenge, fa la impressió que l'independentisme li falta articular un relat alternatiu. I li serà molt complicat tenint en compte la presència física i emocional que tindrà la imatge del govern de Catalunya assegut al Tribunal Suprem afrontant el judici del Procés.
Per cert, parlant de la concentració espanyolista de Colón, és sorprenent també el to triomfal amb què ha llegit part de l'independentisme la presumpta punxada de PP, C's i Vox. Sobretot, perquè l'independentisme hauria de saber, millor que ningú, que els Parlaments, al cap i a la fi, no s'omplen de diputats escollits en manifestacions, sinó en urnes. Si no fos així, el sobiranisme fa dies que tindria una majoria qualificada al Parlament i Vox no estaria liderant el canvi de govern andalús.