Angela Merkel ho ha tornat a fer. El govern alemany ha presentat fa pocs dies el programa de recuperació econòmica més ambiciós des de 1945: 130.000 milions d'euros de despesa pública i de reducció d’impostos, equivalents al 4% del PIB. L’IVA a Alemanya es rebaixa 3 punts (del 19% al 16% el tipus general i del 6’5% al 4’5% el tipus reduït), entre altres mesures de despesa pública expansiva que inclouen subvencions per comprar cotxes elèctrics i a les famílies amb fills.
Alemanya, de cop i volta, ha passat en 3 mesos de campió de l’austeritat a campió de la despesa pública i ja figura com un dels països del món que més ràpidament ha injectat més diners a la seva economia, ja sigui ajornant impostos, via ajuts directes i via garanties de crèdits per a empreses.
Angela Merkel ha posat ara ràpidament tota la carn a la graella, a diferència d’altres països europeus. Espanya lidera el rànkings de caiguda del PIB i de mortalitat i, segons el FMI, Espanya figura com un dels països més gasius a l’hora d’endeutar-se per rescatar pimes i autònoms i per evitar que tanquin moltes empreses.
Espanya va generar excessius dèficits públics en els darrers anys expansius, triplicant el seu deute públic en els darrers 10 anys (del 35% al 100% del PIB) i ara té molt poc marge de maniobra fiscal per salvar pimes i autònoms i per apuntalar l’Estat del benestar, especialment la sanitat pública.
John Maynard Keynes va ser, molt possiblement, l’economista més influent del segle XX. L’economista britànic era partidari de l’economia de mercat i de la lliure iniciativa per a impulsar l’economia, per bé que proposava un sector públic fort, amb capacitat de gran intervenció en l’economia en casos de greus crisis econòmiques.
Keynes no defensava pas que un govern hagués d’incórrer anualment en dèficits continuats i persistents que, a la llarga, desemboquen en suspensions de pagaments quan l’Estat supera un cert llindar de deute públic en relació al PIB.
Keynes argumentava que, quan els agents privats (famílies i empreses) perdien dinamisme i no podien fer créixer l’economia, el govern havia de suplir-los i gastar en temps de crisi econòmica (augmentant la despesa pública i/o reduint impostos). Al mateix temps Keynes proposava que el govern havia d’estalviar (reduint despesa pública i/o augmentant impostos) quan el sector privat feia créixer amb força l’economia.
Estalviar en temps de vaques grasses i gastar en temps de vaques flaques: la Bíblia ja ens parlava del cicle econòmic! Per a Keynes l’Estat ha de jugar el paper fonamental de moderar i suavitzador les oscil·lacions del cicle econòmic. Si aquestes oscil·lacions són molt brusques, els tancaments massius de pimes que disparen l’atur fan molts mes llarga la recuperació econòmica següent.
Al 2008, arran de la crisi de les subprime, que va provocar una forta crisi financera global, el món va descobrir que en un trimestre es podia passar del creixement més elevat a la caiguda més sobtada. Alemanya i els països nòrdics van saber trampejar aquella crisi en pocs trimestres i al 2010 ja es recuperaven econòmicament.
Merkel llavors va fer el mateix que ara: el deute públic alemany va créixer del 60% al 82%del PIB entre 2008 i 2010, però en començar la recuperació i, sobretot aprofitant els anys de les compres de deute públic extraordinàries del BCE, Alemanya va reduir el seu deute públic del 82% al 60%, generant superàvits pressupostaris. El temps ha tornat a donar la raó a països com Alemanya i Holanda, en front dels països del sud que sempre, vagi bé o malament l’economia, han generat anualment sistemàtics i notables dèficits públics (França, Itàlia i Holanda).
Alemanya, per cert, ha pujat les pensions públiques un 4,5% anual entre 2016 i 2018, incrementant notablement el poder adquisitiu dels pensionistes en un context de molt baixa inflació: es pot fer una política de pensions expansiva mentre es redueix el deute públic del país.
Mentrestant, Espanya lidera els rànquings de mortalitat per habitants i de caiguda econòmica, principalment per l'incompliment de lleis europees com la de morositat, tan fonamentals per evitar el tancament massiu d’empreses. Tant de bo a la tardor no es produeixi el rescat europeu d’Espanya, que anticipa el president dels gestors administratius espanyols.
Merkel ho ha tornat a fer i s’ha demostrat com la millor alumna de Keynes: ha donat una lliçó a les esquerres populistes del sud d’Europa, que durant els darrers 7 anys han criticat el seu “austericidi calvinista”, quan només estava generant estalvi i capacitat de marge fiscal per a fer front la propera crisi. Mentrestant, Varoufakis a Catalunya Ràdio ha titllat Pablo Iglesias d’irrellevant i ha augurat futures retallades a Espanya.
Alemanya, de cop i volta, ha passat en 3 mesos de campió de l’austeritat a campió de la despesa pública i ja figura com un dels països del món que més ràpidament ha injectat més diners a la seva economia, ja sigui ajornant impostos, via ajuts directes i via garanties de crèdits per a empreses.
Angela Merkel ha posat ara ràpidament tota la carn a la graella, a diferència d’altres països europeus. Espanya lidera el rànkings de caiguda del PIB i de mortalitat i, segons el FMI, Espanya figura com un dels països més gasius a l’hora d’endeutar-se per rescatar pimes i autònoms i per evitar que tanquin moltes empreses.
Espanya va generar excessius dèficits públics en els darrers anys expansius, triplicant el seu deute públic en els darrers 10 anys (del 35% al 100% del PIB) i ara té molt poc marge de maniobra fiscal per salvar pimes i autònoms i per apuntalar l’Estat del benestar, especialment la sanitat pública.
John Maynard Keynes va ser, molt possiblement, l’economista més influent del segle XX. L’economista britànic era partidari de l’economia de mercat i de la lliure iniciativa per a impulsar l’economia, per bé que proposava un sector públic fort, amb capacitat de gran intervenció en l’economia en casos de greus crisis econòmiques.
Keynes no defensava pas que un govern hagués d’incórrer anualment en dèficits continuats i persistents que, a la llarga, desemboquen en suspensions de pagaments quan l’Estat supera un cert llindar de deute públic en relació al PIB.
Keynes argumentava que, quan els agents privats (famílies i empreses) perdien dinamisme i no podien fer créixer l’economia, el govern havia de suplir-los i gastar en temps de crisi econòmica (augmentant la despesa pública i/o reduint impostos). Al mateix temps Keynes proposava que el govern havia d’estalviar (reduint despesa pública i/o augmentant impostos) quan el sector privat feia créixer amb força l’economia.
Estalviar en temps de vaques grasses i gastar en temps de vaques flaques: la Bíblia ja ens parlava del cicle econòmic! Per a Keynes l’Estat ha de jugar el paper fonamental de moderar i suavitzador les oscil·lacions del cicle econòmic. Si aquestes oscil·lacions són molt brusques, els tancaments massius de pimes que disparen l’atur fan molts mes llarga la recuperació econòmica següent.
Al 2008, arran de la crisi de les subprime, que va provocar una forta crisi financera global, el món va descobrir que en un trimestre es podia passar del creixement més elevat a la caiguda més sobtada. Alemanya i els països nòrdics van saber trampejar aquella crisi en pocs trimestres i al 2010 ja es recuperaven econòmicament.
Merkel llavors va fer el mateix que ara: el deute públic alemany va créixer del 60% al 82%del PIB entre 2008 i 2010, però en començar la recuperació i, sobretot aprofitant els anys de les compres de deute públic extraordinàries del BCE, Alemanya va reduir el seu deute públic del 82% al 60%, generant superàvits pressupostaris. El temps ha tornat a donar la raó a països com Alemanya i Holanda, en front dels països del sud que sempre, vagi bé o malament l’economia, han generat anualment sistemàtics i notables dèficits públics (França, Itàlia i Holanda).
Alemanya, per cert, ha pujat les pensions públiques un 4,5% anual entre 2016 i 2018, incrementant notablement el poder adquisitiu dels pensionistes en un context de molt baixa inflació: es pot fer una política de pensions expansiva mentre es redueix el deute públic del país.
Mentrestant, Espanya lidera els rànquings de mortalitat per habitants i de caiguda econòmica, principalment per l'incompliment de lleis europees com la de morositat, tan fonamentals per evitar el tancament massiu d’empreses. Tant de bo a la tardor no es produeixi el rescat europeu d’Espanya, que anticipa el president dels gestors administratius espanyols.
Merkel ho ha tornat a fer i s’ha demostrat com la millor alumna de Keynes: ha donat una lliçó a les esquerres populistes del sud d’Europa, que durant els darrers 7 anys han criticat el seu “austericidi calvinista”, quan només estava generant estalvi i capacitat de marge fiscal per a fer front la propera crisi. Mentrestant, Varoufakis a Catalunya Ràdio ha titllat Pablo Iglesias d’irrellevant i ha augurat futures retallades a Espanya.