Va passar el 12 d'octubre, al monument a Colom, i ha tornat a passar el 6 de desembre, a la plaça Sant Jaume. Quatre, o cinquanta, atura-taxis i una banderota aconsegueixen la millor relació esforç invertit/publicitat aconseguida imaginable. Apareixen a tots els telenotícies, a tots els diaris i a tots els timelines de Twitter.
Hi ha un cert fetitxisme antifeixista que ens porta a prestar una atenció desproporcionada i contraproduent a la parafernàlia feixista i, sobretot, a la més obertament nazi. Les coses nazis, ja ho sabem, atrauen i venen. Només cal veure les portades de les revistes d'història de qualsevol mes. Sempre hi ha, com a mínim, una portada amb el bigoti de Hitler o amb alguna de les seves macabres creacions.
Entenem-nos, la propaganda del genocidi (nazisme inclòs) està i ha d'estar penalment perseguida, com també haurien d'estar explícitament prohibits l'enaltiment de la guerra (ho diu el Pacte Internacional de drets Civils i Polítics) o dels feixismes, franquisme inclòs (ho exigeix el Parlament Europeu, entre altres institucions i entitats).
Dit això, una reflexió sobre la manera en què, com a societat, reaccionem a aquestes provocacions sí que ens caldria fer-la. D'entrada, la millor manera de combatre l'enaltiment públic del feixisme segurament no és contribuint a fer difusió de les seves performances. Caldria que ens ho penséssim dues vegades abans de publicar o republicar (a les xarxes o als mitjans) les escenes que protagonitzen aquests grups neofeixistes.
Entre altres raons perquè, tot i que per descomptat no es pot normalitzar la presència de determinada simbologia a l'espai públic, tampoc podem oblidar que ara mateix els processos de radicalització que condueixen a alguns joves a l'extremisme violent (ja sigui de base gihadista o en l'àmbit del nacionalisme blanc) tenen lloc principalment a internet, no al carrer.
Per altra banda (i aquí volíem anar a parar) cal tenir en compte també que el neofeixisme explícit té –per sort- un recorregut i acceptació molt acotat, a la nostra societat. De grupuscles ultres fa molts anys que n'hi ha i, quan surten al carrer en dies assenyalats, normalment, fan més lleig que mal. El què és més nou i probablement més perillós és el nou populisme de dreta, l'extrema dreta disfressada de política convencional, aparentment respectuosa amb les formes democràtiques.
El què està posant en perill la democràcia i els drets civils i polítics al món no és tant l'ascens de les velles formes de feixisme (les quals, certament, s'han de perseguir i proscriure) sinó els corrents polítics que basen el seu discurs i les seves propostes en la simplificació de la realitat, en la oposició maniquea entre poble i elits (reals o inventades), la idea que tota la política (excepte ells...) és un corrupció i nepotisme, la normalització de la crispació (al parlament, a les xarxes o al carrer), les teories de la conspiració, la divisió de la societat entre bons i mals ciutadans o patriotes, l'estigmatització de col·lectius sencers, el rebuig al mestissatge social i cultural, l'exaltació punitiva (la idea que els problemes socials i polítics se solucionen amb càstig i mà dura), el raonament testosterònic (segons el qual la societat s'ordena a base de força i agressivitat) o la manca d'empatia amb el patiment dels considerats diferents o enemics.
Plantejaments que legitimen el fatalisme, la violència i la desigualtat però que, d'un amb un, no ens resulten ja tant estranys, no ens causen el mateix rebuig que el neofeixisme explícit i nostàlgic tot i portar-nos, si no som capaços d'evitar-ho, al mateix terrible destí.
Aturar la difusió d'aquesta visió del món i la societat humana i oposar-hi la defensa dels valors oposats, els que conté la Declaració Universal dels Drets Humans que ara ha fet 68 anys, en definitiva, és responsabilitat de tots i totes però de manera molt destacada d'aquelles persones, institucions o mitjans amb altaveus potents, capaços de crear opinió i per tant de generar por, pessimisme i egoisme o, al contrari, consciència, esperança i solidaritat.
Hi ha un cert fetitxisme antifeixista que ens porta a prestar una atenció desproporcionada i contraproduent a la parafernàlia feixista i, sobretot, a la més obertament nazi. Les coses nazis, ja ho sabem, atrauen i venen. Només cal veure les portades de les revistes d'història de qualsevol mes. Sempre hi ha, com a mínim, una portada amb el bigoti de Hitler o amb alguna de les seves macabres creacions.
Entenem-nos, la propaganda del genocidi (nazisme inclòs) està i ha d'estar penalment perseguida, com també haurien d'estar explícitament prohibits l'enaltiment de la guerra (ho diu el Pacte Internacional de drets Civils i Polítics) o dels feixismes, franquisme inclòs (ho exigeix el Parlament Europeu, entre altres institucions i entitats).
Dit això, una reflexió sobre la manera en què, com a societat, reaccionem a aquestes provocacions sí que ens caldria fer-la. D'entrada, la millor manera de combatre l'enaltiment públic del feixisme segurament no és contribuint a fer difusió de les seves performances. Caldria que ens ho penséssim dues vegades abans de publicar o republicar (a les xarxes o als mitjans) les escenes que protagonitzen aquests grups neofeixistes.
Entre altres raons perquè, tot i que per descomptat no es pot normalitzar la presència de determinada simbologia a l'espai públic, tampoc podem oblidar que ara mateix els processos de radicalització que condueixen a alguns joves a l'extremisme violent (ja sigui de base gihadista o en l'àmbit del nacionalisme blanc) tenen lloc principalment a internet, no al carrer.
Per altra banda (i aquí volíem anar a parar) cal tenir en compte també que el neofeixisme explícit té –per sort- un recorregut i acceptació molt acotat, a la nostra societat. De grupuscles ultres fa molts anys que n'hi ha i, quan surten al carrer en dies assenyalats, normalment, fan més lleig que mal. El què és més nou i probablement més perillós és el nou populisme de dreta, l'extrema dreta disfressada de política convencional, aparentment respectuosa amb les formes democràtiques.
El què està posant en perill la democràcia i els drets civils i polítics al món no és tant l'ascens de les velles formes de feixisme (les quals, certament, s'han de perseguir i proscriure) sinó els corrents polítics que basen el seu discurs i les seves propostes en la simplificació de la realitat, en la oposició maniquea entre poble i elits (reals o inventades), la idea que tota la política (excepte ells...) és un corrupció i nepotisme, la normalització de la crispació (al parlament, a les xarxes o al carrer), les teories de la conspiració, la divisió de la societat entre bons i mals ciutadans o patriotes, l'estigmatització de col·lectius sencers, el rebuig al mestissatge social i cultural, l'exaltació punitiva (la idea que els problemes socials i polítics se solucionen amb càstig i mà dura), el raonament testosterònic (segons el qual la societat s'ordena a base de força i agressivitat) o la manca d'empatia amb el patiment dels considerats diferents o enemics.
Plantejaments que legitimen el fatalisme, la violència i la desigualtat però que, d'un amb un, no ens resulten ja tant estranys, no ens causen el mateix rebuig que el neofeixisme explícit i nostàlgic tot i portar-nos, si no som capaços d'evitar-ho, al mateix terrible destí.
Aturar la difusió d'aquesta visió del món i la societat humana i oposar-hi la defensa dels valors oposats, els que conté la Declaració Universal dels Drets Humans que ara ha fet 68 anys, en definitiva, és responsabilitat de tots i totes però de manera molt destacada d'aquelles persones, institucions o mitjans amb altaveus potents, capaços de crear opinió i per tant de generar por, pessimisme i egoisme o, al contrari, consciència, esperança i solidaritat.