Observo i encara m’arrenca un mig somriure, veure com al barri s’hi mantenen algunes pintades amb falses indicacions al Parc Güell que busquen confondre els turistes. Se sumen a les de “tourist go home” i alguna pancarta mig trencada sobre la polèmica desfilada de Louis Vuitton a les portes de la celebració de la Copa Amèrica. Són petites accions veïnals que no impediran que des d’ara i fins a finals d’estiu el barri es converteixi en un autèntic formiguer de turistes que, mòbil en mà, envairan de nou carrers, comerços i restaurants.
En paral·lel, aquests dies a les portades dels diaris dues notícies de costat: una que explica que mai fins ara havien vingut tants turistes estrangers a Catalunya i una altra que es fa ressò de les protestes dels veïns contra la massificació turística. Són veïns de les Canàries, de les Balears, de la Costa Brava, de Barcelona o d’Andalusia que surten al carrer implorant que es posi límits al que per a molts continua sent la gallina dels ous d’or.
I aquí, novament la paradoxa. Vivim en un país que el 12% del seu PIB i el 13% dels seus llocs de treball depenen del turisme. És el mateix sector que, sense límits i al mateix moment, condemna els seus veïns a l’empobriment amb lloguers i preus disparats. Som a les portes d’un estiu que es preveu de rècord turístic absolut i s’ha demostrat que potser el sector no té sostre, però la paciència dels veïns sí.
En alguns llocs la massificació turística ha arribat a tal punt que el debat ja no va de colors o d’ideologies polítiques sinó de posar els interessos dels ciutadans al centre. Ho estan veient fins i tot els que sempre han defensat que el turisme ha de ser un mercat lliure. Aquests dies hem vist governs del PP reduint places turístiques a Mallorca, limitant l’accés de cotxes a Eivissa i prohibint els macrocreuers a València. Hi ha massa arguments socials i mediambientals per regular una arribada de turistes que sigui raonable i que permeti la convivència amb els veïns.
No és turismofòbia. A tots ens agrada viatjar i treure pit de viure en una de les ciutats més boniques del món. Però no, no sempre més vol dir millor i ara ens calen governs que posin les llums llargues i fixin límits al turisme de masses abans que sigui massa tard i acabi morint d’èxit.