Els resultats de les eleccions del 21-D van dibuixar un escenari no massa esperat per ningú. Majoritàriament les enquestes apuntaven cap a altres direccions. Les eleccions les va guanyar en vots i escons Ciutadans: per primer cop en la història del país un partit que no forma part de la tradició catalanista es situa per davant de la resta de contrincants. Alhora, la contesa va donar majoria absoluta en escons (no en vots) als partits independentistes, reproduint els equilibris estructurals del 27-S de 2015. I no menys important, les dues forces més radicalitzades en cada bloc són les que en van sortir beneficades (JxCat i Ciutadans) en detriment d’aquelles que havien introduït més matitzos i apostes per la distenció(ERC i PSC). A més cal afegir una baixada del suport cap als comuns (la força política que més va fer bandera de l’obertura d’un nou escenari). A priori podríem afirmar que la lògica de blocs queda reforçada amb aquests resultats. I es aquesta dinàmica la que guia les principals converses de formació de govern.
És per això que el focus el posem aquests dies en l’espai independentista ja que amb el marc polític actual JxCat, ERC i CUP són la coalició possible que pot formar govern. És la única proposta que es va posar sobre la taula en campanya que suma majoria absoluta d’escons (les altres dues eren un govern “constitucionalista” o un acord de progrés). Les discussions són molt vives, més en noms que en continguts, ara bé aquestes es desenvolupen amb una espasa de Damòcles sobre els actors protagonistes. La pressió és molt gran per formar govern. La no conformació d’executiu i la repetició d’eleccions ens portaria a un allargament de la intervenció de la Generalitat per part del Govern espanyol i això, a part d’un fort impacte simbòlic, també té conseqüències en el desenvolupament de la gestió i polítiques públiques. I seria molt complicat de justificar a l’electorat independentista.
Ara bé, cal reconèixer que existeixen importants dificultats per arribar a l’acord independentista. Una primera, la situació penal de vuit candidats electes, dos d’ells els caps de llista de JxCat i ERC. Tant els que estan a presó com els que estan a Brusel.les poden recollir l’acta de diputat però això no vol dir que puguin desenvolupar una vida parlamentària. Amb reptes inmediats: les votacions per la constitució de la mesa (17 gener) i la investidura de la presidència (31 de genera). Una segona, la ja coneguda disputa entre el món exconvergent i ERC s’ha anant endurint, amb un important desgast en confiances i empaties, fet que dificulta transitar acords. Una tercera, les diferents ànimes que formen la candidatura JxCat emeten missatges i modulacions diferents, i poden tindre interessos i expectatives divergents. Una quarta, el programa: què es pensa fer un cop constituït govern.
En aquest escenari però, i malgrat no quedar primera força del bloc independentista, ERC seria qui tindria més facilitats en fer-se amb la presidència. Des de la lògica legitimista, de restitució del govern legítim (relat que va desenvolupar JxCat en campanya) si no es pot investir el número 1, Puigdemont, el més lògic és que sigui investit el número 2, Junqueras. Existeixen antecedents (cas Yoldi, 1987) que permeten pensar que el cap de llista d’ERC podria ser investit president, ja sigui perquè el jutge Llanera revisi la decisió presa i aixequi la mesura cautelar de presó incondicional, ja sigui perquè des de la presó se li doni permís per assistir a la sessió d’investidura. Des de la lògica de les majories parlamentaries, i en el cas que es decidís optar per nous lideratges que poguessin desenvolupar una vida institucional i política activa, sembla difícil que un candidat de JxCat que no sigui Puigdemont pugui obtenir suport (per activa o per passiva) de parlamentaris de la CUP, comuns o socialistes. Els partits que s’han inflat en campanya a consta de radicalitzar i simplificar el missatge en l’eix nacional poden tindre menys capacitat de generar aliances el dia després. Li ha passat clarament a Ciutadans. I li podria passar a JxCat.
És per això que el focus el posem aquests dies en l’espai independentista ja que amb el marc polític actual JxCat, ERC i CUP són la coalició possible que pot formar govern. És la única proposta que es va posar sobre la taula en campanya que suma majoria absoluta d’escons (les altres dues eren un govern “constitucionalista” o un acord de progrés). Les discussions són molt vives, més en noms que en continguts, ara bé aquestes es desenvolupen amb una espasa de Damòcles sobre els actors protagonistes. La pressió és molt gran per formar govern. La no conformació d’executiu i la repetició d’eleccions ens portaria a un allargament de la intervenció de la Generalitat per part del Govern espanyol i això, a part d’un fort impacte simbòlic, també té conseqüències en el desenvolupament de la gestió i polítiques públiques. I seria molt complicat de justificar a l’electorat independentista.
Ara bé, cal reconèixer que existeixen importants dificultats per arribar a l’acord independentista. Una primera, la situació penal de vuit candidats electes, dos d’ells els caps de llista de JxCat i ERC. Tant els que estan a presó com els que estan a Brusel.les poden recollir l’acta de diputat però això no vol dir que puguin desenvolupar una vida parlamentària. Amb reptes inmediats: les votacions per la constitució de la mesa (17 gener) i la investidura de la presidència (31 de genera). Una segona, la ja coneguda disputa entre el món exconvergent i ERC s’ha anant endurint, amb un important desgast en confiances i empaties, fet que dificulta transitar acords. Una tercera, les diferents ànimes que formen la candidatura JxCat emeten missatges i modulacions diferents, i poden tindre interessos i expectatives divergents. Una quarta, el programa: què es pensa fer un cop constituït govern.
En aquest escenari però, i malgrat no quedar primera força del bloc independentista, ERC seria qui tindria més facilitats en fer-se amb la presidència. Des de la lògica legitimista, de restitució del govern legítim (relat que va desenvolupar JxCat en campanya) si no es pot investir el número 1, Puigdemont, el més lògic és que sigui investit el número 2, Junqueras. Existeixen antecedents (cas Yoldi, 1987) que permeten pensar que el cap de llista d’ERC podria ser investit president, ja sigui perquè el jutge Llanera revisi la decisió presa i aixequi la mesura cautelar de presó incondicional, ja sigui perquè des de la presó se li doni permís per assistir a la sessió d’investidura. Des de la lògica de les majories parlamentaries, i en el cas que es decidís optar per nous lideratges que poguessin desenvolupar una vida institucional i política activa, sembla difícil que un candidat de JxCat que no sigui Puigdemont pugui obtenir suport (per activa o per passiva) de parlamentaris de la CUP, comuns o socialistes. Els partits que s’han inflat en campanya a consta de radicalitzar i simplificar el missatge en l’eix nacional poden tindre menys capacitat de generar aliances el dia després. Li ha passat clarament a Ciutadans. I li podria passar a JxCat.