De tots els fenòmens associats al procés independentista, un dels més interessants va ser el trencament de Convergència amb els poders fàctics de Catalunya i d’Espanya. L’aposta convergent per la independència, és a dir per una ruptura que en cas de consumar-se hauria implicat un procés constituent, va ser percebuda com una amenaça i una traïció per la gran patronal, la banca i, en general, pels que remenen les cireres, que fins aleshores havien tingut en el partit de Jordi Pujol i Artur Mas una corretja de transmissió als governs i als parlaments.
La CUP i ERC ho van saber llegir, i van aprofitar la conjuntura per arrossegar l’espai convergent cap a posicions progressistes. Si es fa el repàs de les lleis socials que va aprovar la majoria independentista al parlament en aquell període amb el vot a favor de Convergència, es pot comprovar que el projecte de nou estat estava ancorat a l’esquerra. En aquell moment, en la base social convergent això no penalitzava, perquè pesava més la il·lusió i l’esperança de la llibertat nacional. Els que no ho van saber llegir van ser els Comuns i els seus satèl·lits en els moviments socials, que es van entossudir, de forma absurda i miop, a caracteritzar el procés com una maniobra de la burgesia. Van tenir davant dels morros la gran oportunitat d’un procés constituent i li van donar l’esquena per una barreja lamentable de prejudicis i sectarisme. En algun cas, també d’espanyolisme.
L’actual legislatura espanyola ha estat la del retorn de l’espai postconvergent a les posicions originals de dretes en matèria socioeconòmica. El dia que Carles Puigdemont va decidir sacrificar el Consell de la República i l’èpica de l’estratègia de l’exili a canvi de l’amnistia, donant llum verda a la investidura de Sánchez, en els despatxos del poder econòmic català es va detectar l’oportunitat de reconstruir ponts. Sense ruptura independentista a la vista, set diputats decisius a Madrid podien donar molt de joc per controlar els excessos d’un govern potencialment massa escorat a l’esquerra. Era el moment de fer tornar Junts a casa, i que Convergència tornés a fer de Convergència. En aquest propòsit, és sabut que qui més hores ha esmerçat és el president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre. Amb resultats palpables.
Junts té tot el dret del món a tornar al seu espai natural, i més encara tenint en compte els incompliments flagrants de Pedro Sánchez en autogovern. Ni traspassos de competències, ni cap mena de negociació sobre el fons del conflicte. Els acords de Brussel·les són paper mullat i Junts no té res per exhibir en matèria nacional, per tant l’única manera de ser útil és especialitzar-se en la defensa de determinats interessos de classe: tornar a la cosmovisió de Convergència, i més ara que la figura de Jordi Pujol ha estat rehabilitada fins i tot pels socialistes catalans. El PSOE tenia una manera de mantenir Junts dins de la majoria de la investidura i fer-li votar coses progressistes, que era complir proactivament en l’agenda plurinacional. No ho ha fet, i ara es troba amb la crua realitat: no té majoria al Congrés. Decrets Maricarmen rebutjats.
De la narrativa de Junts en matèria d’habitatge hi ha coses que grinyolen molt. El retorn a l’ADN convergent es produeix sobre un país que ha canviat moltíssim. L’estructura social no és la mateixa que abans de la crisi financera de 2008-2010. La precarització i empobriment de les classes mitjanes és galopant, la promesa de progrés a través de l’esforç s’ha trencat, i, per a la gran majoria dels joves, la possibilitat d’esdevenir propietari ni es contempla.
El context històric va facilitar que Convergència fos un partit especialista en majories, però ara corre el risc de ser especialista en minories: només a favor d’aquells que volen conservar els privilegis. És important recordar que, a la Catalunya de Pujol, una parella jove es podia comprar un pis i entrar al club dels propietaris sense esperar a l’herència. A la Catalunya actual, en canvi, la mateixa parella jove només serà propietària el dia que se’ls morin els pares. Mentrestant –i és un mentrestant llarguíssim–, està a la intempèrie com tothom. I per això està a favor dels decrets i la veiem a les manifestacions del Sindicat de Llogateres. Fa la impressió que Junts està fent el camí de retorn a Convergència amb un GPS caducat.
Hi ha, però, una altra cosa en el discurs de Junts sobre habitatge més preocupant, que és l’intent, l’enèsim intent, el clàssic intent, de fer passar com a interès nacional de Catalunya els interessos materials d’un grup social determinat. Ho fa sovint Míriam Nogueras des del faristol del Congrés i, cosa que és més preocupant, ho ha fet el president Puigdemont en el text justificatiu del vot contra els decrets publicat al seu compte a X. Diu Puigdemont: “… [això] va de Catalunya i Espanya, perquè en l'ànima dels dos decrets hi ha una indissimulada voluntat de carregar-se un model social que els catalans han bastit durant generacions. Sí, sempre va de Catalunya i Espanya, per si algú s'havia despistat buscant califats inexistents”.
Tot i que s’agraeix la bufetada a Sílvia Orriols, aquest és un camí fals i, des del punt de vista sobiranista, perillós. Fals, perquè la grandíssima majoria dels catalans no són arrendadors. O bé són propietaris del pis on viuen –i com a molt tenen una segona residència d’ús propi–, o bé són llogaters. Els arrendadors, siguin persones físiques o jurídiques, són una minoria que té tot el dret de tenir un partit polític que els defensi, però que en cap cas representen Catalunya. A la meva generació, Jordi Pujol ens havia explicat que aquest model social “que els catalans han bastit durant generacions” té a veure amb l’esforç, l’estalvi, la innovació, la capacitat d’emprendre i de generar valor, de fabricar coses, d’exportar i de fer la feina ben feta. És a dir, amb l’economia productiva. No amb el rendisme.
I també és un camí perillós, perquè dir que això dels decrets d’habitatge va de Catalunya i Espanya és situar la majoria social catalana a la banda d’Espanya, la qual cosa és una autèntica bajanada i un regal al PSC. Junts ha de tenir la valentia de defensar la seva manera d’entendre la qüestió de l’habitatge sense fer un ús espuri del conflicte nacional. Catalunya té un conflicte obert de sobirania amb l’estat espanyol, però això no dona dret a ningú d’apropiar-se de la bandera per donar cobertura a un posicionament que és tan legítim com estrictament ideològic. És apropiació indeguda, és joc brut i, sobretot, és immoral. I a més, no colarà.