Santornem-hi que no ha estat res. Després d’una nova campanya electoral marcada per aparatoses operacions policials que buscaven les càmeres de televisió més que no pas proves inculpatòries, ja hi tornem a ser. Tal com havia anunciat La Razón el 15 de setembre a portada, després del 27-S hi ha hagut noves detencions i registres a Catalunya. Era una operació anunciada. Una més.
Si hi ha fum, és que hi ha foc diu la dita. I així és aquí i a tot arreu. Però portem tres anys veient com s’aixequen espesses i fosques columnes de fum que després resulten ser de llumins. O ni això. Perquè què n’ha quedat dels informes policials “apòcrifs” contra Artur Mas que van alterar la campanya electoral del 2012? Què en queda dels informes que asseguraven que Xavier Trias tenia diners a Andorra? Res, molt fum per a no res.
Per tant, la primera evidència és que els poders de l’estat espanyol s’han abocat a provocar fumeres a tort i a dret. Això no vol dir que no hi hagi un, dos o molts focs a apagar. Però, de moment, hem vist molt fum i poques flames. L’objectiu és evident: estendre la sensació, la percepció, que Catalunya és un fangar de corrupció. Hi torno: això no vol dir que no hi hagi corrupció, però des d’un punt de vista periodístic, si agafem una perspectiva mínimament objectiva, la sensació que els polítics catalans són els campions de la corrupció està fent forat.
I la pregunta és: realment els polítics catalans són els més corruptes de tots? La primera resposta és que, ves quina coincidència, l’operació Petrum 2.0 s’ha engegat just quan Francisco Correa, el gran amic de la família Aznar-Agag, confessa que ell personalment havia cobrat el 3% a centenars d’empresaris seguint ordres directes de la direcció del PP. De debò algú creu que els dos fets han coincidit casualment?
És veritat que CiU té el tresorer empresonat i l’extresorer imputat. Però és que el PP té tots els seus extresorers imputats! I el PSOE té els dos expresidents del partit i d’Andalusia imputats! Per no parlar de la vuitantena de dirigents populars imputats a la Gürtel i de les desenes d’exconsellers, expresidents autonòmics i exdirigents territorials socialistes imputats en el cas dels ERO andalusos! El volum d’imputacions inclina clarament la balança cap als dos grans partits espanyols, que també s’enduen la palma a l’hora de calcular els centenars i centenars de milions d’euros presumptament defraudats.
Que no hi hagi un pam de net no ha de tranquil·litzar ningú. Ben al contrari. Però tampoc podem deixar-nos portar per les portades i els titulars cavernaris que acompanyen les aparatoses i sobredimensionades operacions policials que s’estan fent a Catalunya. La saviesa popular ja diu que sempre t’emmascares amb una paella bruta. Ara bé, enfilar-nos en el “i tu més” tampoc porta enlloc. El país està en un atzucac. I arribats aquí estaria bé que els polítics es concentressin a aprofitar aquest safareig general de la merda per fer net d’una vegada per totes. Foc nou.
Com? Això ho han de decidir els polítics, aquesta és la seva responsabilitat. Si la tàctica és continuar lluitant dins del fang, és evident que l’estat espanyol sempre serà qui esquitxarà més i amb més força. Aquesta batalla l’està guanyant clarament. Per tant, ara i aquí, potser ja ha arribat l’hora de sortir del fangar i despullar-se definitivament. Això tindrà costos, evidentment, però si es fa amb un compromís ferm i sincer de jugar net a partir d’ara, potser podran equilibrar els balanços. En seran capaços? Vet aquí la pregunta del milió.
Si hi ha fum, és que hi ha foc diu la dita. I així és aquí i a tot arreu. Però portem tres anys veient com s’aixequen espesses i fosques columnes de fum que després resulten ser de llumins. O ni això. Perquè què n’ha quedat dels informes policials “apòcrifs” contra Artur Mas que van alterar la campanya electoral del 2012? Què en queda dels informes que asseguraven que Xavier Trias tenia diners a Andorra? Res, molt fum per a no res.
Per tant, la primera evidència és que els poders de l’estat espanyol s’han abocat a provocar fumeres a tort i a dret. Això no vol dir que no hi hagi un, dos o molts focs a apagar. Però, de moment, hem vist molt fum i poques flames. L’objectiu és evident: estendre la sensació, la percepció, que Catalunya és un fangar de corrupció. Hi torno: això no vol dir que no hi hagi corrupció, però des d’un punt de vista periodístic, si agafem una perspectiva mínimament objectiva, la sensació que els polítics catalans són els campions de la corrupció està fent forat.
I la pregunta és: realment els polítics catalans són els més corruptes de tots? La primera resposta és que, ves quina coincidència, l’operació Petrum 2.0 s’ha engegat just quan Francisco Correa, el gran amic de la família Aznar-Agag, confessa que ell personalment havia cobrat el 3% a centenars d’empresaris seguint ordres directes de la direcció del PP. De debò algú creu que els dos fets han coincidit casualment?
És veritat que CiU té el tresorer empresonat i l’extresorer imputat. Però és que el PP té tots els seus extresorers imputats! I el PSOE té els dos expresidents del partit i d’Andalusia imputats! Per no parlar de la vuitantena de dirigents populars imputats a la Gürtel i de les desenes d’exconsellers, expresidents autonòmics i exdirigents territorials socialistes imputats en el cas dels ERO andalusos! El volum d’imputacions inclina clarament la balança cap als dos grans partits espanyols, que també s’enduen la palma a l’hora de calcular els centenars i centenars de milions d’euros presumptament defraudats.
Que no hi hagi un pam de net no ha de tranquil·litzar ningú. Ben al contrari. Però tampoc podem deixar-nos portar per les portades i els titulars cavernaris que acompanyen les aparatoses i sobredimensionades operacions policials que s’estan fent a Catalunya. La saviesa popular ja diu que sempre t’emmascares amb una paella bruta. Ara bé, enfilar-nos en el “i tu més” tampoc porta enlloc. El país està en un atzucac. I arribats aquí estaria bé que els polítics es concentressin a aprofitar aquest safareig general de la merda per fer net d’una vegada per totes. Foc nou.
Com? Això ho han de decidir els polítics, aquesta és la seva responsabilitat. Si la tàctica és continuar lluitant dins del fang, és evident que l’estat espanyol sempre serà qui esquitxarà més i amb més força. Aquesta batalla l’està guanyant clarament. Per tant, ara i aquí, potser ja ha arribat l’hora de sortir del fangar i despullar-se definitivament. Això tindrà costos, evidentment, però si es fa amb un compromís ferm i sincer de jugar net a partir d’ara, potser podran equilibrar els balanços. En seran capaços? Vet aquí la pregunta del milió.