El 14 d’abril de 1931, Francesc Macià proclamava des del balcó de la Generalitat l’Estat Català. Era el resultat de l’eclosió republicana que s’havia viscut a les eleccions municipals celebrades dos dies abans, on Esquerra Republicana de Catalunya havia obtingut uns resultats històrics, tot i haver nascut feia tot just un mes al barri de Sants de Barcelona. El president Macià responia, d’aquesta manera, a l’anhel de llibertat i república que es va desprendre de les urnes, i que després acabaria desembocant en la recuperació de la Generalitat de Catalunya com a institució històrica, abolida per Felip V el 1714, i en la redacció d'un nou Estatut d’Autonomia.
90 anys després, les urnes han tornat a parlar. Ho han fet per evidenciar de nou la majoria independentista i republicana al Parlament, que s’expressa tant en escons (amb 74 diputats, per sobre dels 70 de l’anterior legislatura) com, per primera vegada, també en vots (amb un 52% de vots partidaris de la independència). Alhora, el vot independentista té una orientació majoritàriament progressista i d’esquerres, en línia amb l’autodefinició ideològica principal de la ciutadania d’aquest país.
L’executiu que ha de sorgir del 14-F, per tant, ha de ser capaç de donar resposta a aquest doble resultat. És així com s’explica el preacord d’Esquerra Republicana amb la CUP, un acord que proposa una via i un horitzó per a la resolució del conflicte polític amb l’Estat i que, alhora, amb més necessitat que mai, vol desplegar mesures progressistes com ara una renda bàsica universal, un pla de rescat social o noves polítiques per afrontar l’emergència habitacional que vivim.
Alhora, el nou Govern republicà s’ha de poder construir des d’àmplies majories. És així com ho ha expressat en repetides ocasions el candidat republicà a la presidència, Pere Aragonès, apel·lant les forces polítiques que representen el 80% de la ciutadania d’aquest país que vol un referèndum d’autodeterminació. De fet, ja hem pogut comprovat que aquesta és una fórmula vàlida i que funciona. Els governs municipals de Tarragona o Lleida en són dos bons exemples.
Ara més que mai, necessitem un Govern republicà que estigui al costat de la gent i afronti la urgència social que vivim derivada de la pandèmia i abordi la reconstrucció econòmica del país des d’un model més resilient i més sostenible. Una sortida que s’ha de fer prenent com a eix vertebrador els 17 Objectius de desenvolupament sostenible fixats per Nacions Unides a través de l’Agenda 2030. I, al mateix temps i amb la mateixa determinació, és evident, també, que cal encaminar la resolució del conflicte polític amb l’Estat, un conflicte que té una única sortida possible: l’amnistia i un referèndum d’autodeterminació.
La situació que viu el país no espera. Fa massa mesos que Catalunya té un govern en funcions fruit de la injusta inhabilitació del president Torra. El país necessita un nou executiu fort, compromès amb els valors republicans i que sigui reflex de la voluntat expressada a les urnes. I això només passa per posar, ara i per davant de tot, el sentit de la responsabilitat.
90 anys després, les urnes han tornat a parlar. Ho han fet per evidenciar de nou la majoria independentista i republicana al Parlament, que s’expressa tant en escons (amb 74 diputats, per sobre dels 70 de l’anterior legislatura) com, per primera vegada, també en vots (amb un 52% de vots partidaris de la independència). Alhora, el vot independentista té una orientació majoritàriament progressista i d’esquerres, en línia amb l’autodefinició ideològica principal de la ciutadania d’aquest país.
L’executiu que ha de sorgir del 14-F, per tant, ha de ser capaç de donar resposta a aquest doble resultat. És així com s’explica el preacord d’Esquerra Republicana amb la CUP, un acord que proposa una via i un horitzó per a la resolució del conflicte polític amb l’Estat i que, alhora, amb més necessitat que mai, vol desplegar mesures progressistes com ara una renda bàsica universal, un pla de rescat social o noves polítiques per afrontar l’emergència habitacional que vivim.
Alhora, el nou Govern republicà s’ha de poder construir des d’àmplies majories. És així com ho ha expressat en repetides ocasions el candidat republicà a la presidència, Pere Aragonès, apel·lant les forces polítiques que representen el 80% de la ciutadania d’aquest país que vol un referèndum d’autodeterminació. De fet, ja hem pogut comprovat que aquesta és una fórmula vàlida i que funciona. Els governs municipals de Tarragona o Lleida en són dos bons exemples.
Ara més que mai, necessitem un Govern republicà que estigui al costat de la gent i afronti la urgència social que vivim derivada de la pandèmia i abordi la reconstrucció econòmica del país des d’un model més resilient i més sostenible. Una sortida que s’ha de fer prenent com a eix vertebrador els 17 Objectius de desenvolupament sostenible fixats per Nacions Unides a través de l’Agenda 2030. I, al mateix temps i amb la mateixa determinació, és evident, també, que cal encaminar la resolució del conflicte polític amb l’Estat, un conflicte que té una única sortida possible: l’amnistia i un referèndum d’autodeterminació.
La situació que viu el país no espera. Fa massa mesos que Catalunya té un govern en funcions fruit de la injusta inhabilitació del president Torra. El país necessita un nou executiu fort, compromès amb els valors republicans i que sigui reflex de la voluntat expressada a les urnes. I això només passa per posar, ara i per davant de tot, el sentit de la responsabilitat.