Un cop s’ha acabat el festival de les coalicions possibles i les impossibles, i ja estan nomenats els caps de llista, podem fer-nos dues preguntes: com s’ha arribat aquí i què ens espera per la propera legislatura. L’esquerra espanyola va tenir un moment de glòria després del 15-M i semblava que anaven a superar el PSOE, però l’abandó del projecte de ruptura amb el règim va facilitar una davallada brutal i successiva que previsiblement culminarà aquest 29-N. Els errors de Podemos, al seu moment, i la seva identificació com a enemic a abatre per part del búnquer de l’estat, després de l’independentisme, va significar un suport dels mitjans de comunicació a les operacions de desprestigi de lideratges, la inflació de les dissensions i el suport a les opcions que estaven disposades a sotmetre’s a la satel·lització. L’invent de Sumar correspon a aquest darrer objectiu. Així mateix, s’ha intentat inflar el globus Rufián, aprofitant la seva innegable capacitat comunicativa, per tal de, o bé absorbir-lo o fer-lo esclatar. 

L’opció d’unitat de les esquerres espanyoles entrava en contradicció amb l’aliança de les esquerres sobiranistes. En aquest context que no es pot menystenir, els darrers estira-i-arronsa entre Junqueras i Rufián no haurien d’haver sorprès, perquè demostren que abans no s’havia fet la feina de marcar línies consensuades. Al final, s’ha solucionat el dilema per la campana. En el llibre Picar Pedra amb Puigcercós, Codina i jo mateix (permetin l’autocita) fa sis anys, quan Esquerra vivia en l’eufòria, vam advertir sobre riscos de l’hiperlideratge, de la manca de relat que complementés el de la línia bonista unitarista de Tardà, que persisteix, i del seu deixeble, llavors Gabriel Rufián. En el llibre defensàvem la tasca d’aquest a Madrid, però detectàvem un buit de relat per part de la direcció republicana que complementés en clau de Catalunya endins, el què representava Rufián de Catalunya enfora. Hi ha doncs una responsabilitat del conjunt de la direcció de llavors i de la d’ara en què en algun moment s’hagi arribat a estirar la corda a punt de trencar-se.

Dit tot això, i partint del pragmatisme, el resultat de les maniobres preelectorals al final ha estat bo. I, ni que sigui per alineament dels astres, l’opció tàctica de l’acord amb Podemos és la millor possible. Oimés quan es van coneixent detalls entre bastidors. El PSOE intentant empènyer Rufián a presidir l’esquerra espanyola. Ada Colau atiant Rufián a trencar amb ERC. La política que va guanyar l’alcaldia gràcies a una operació d’estat contra Trias; i en la segona ocasió per pacte amb Ciutadans contra Ernest Maragall; i en la tercera, impedint el retorn d’ERC al Govern de Barcelona, votant juntament amb el PP. I el bo d’en Tardà encara diu en una entrevista que en la campanya electoral no es pot criticar Comuns! 

Molts envegem la coherència i visió estratègica d’EH Bildu i BNG. Ara bé, completem el quadre.  Només fa 10 anys, el 26 de juny de 2016, les eleccions generals a Catalunya donaven aquest resultat: En Comú-Podem, 12 escons; ERC, 9; CiU 8, PSC 7, PP, 6, C,s, 5.  A Euskadi: Podemos, 6 escons; PNB, 5; PSOE, 3; EH Bildu, 2; PP, 2. I a Galícia: PP, 12 escons, PSOE, 6; Podemos- Mareas 5, BNG, 0. I aquests lamentables resultats per a les esquerres sobiranistes d’Euskadi i Galícia hi eren malgrat que, des de fa 50 anys, allà s’han construït potents organitzacions sindicals i altres plataformes socials situades a l’entorn sobiranista.  A Catalunya, el 2016 que ja estava en ple procés independentista, va votar majoritàriament per Podemos i ja portàvem tres macroconcentracions de l’11 de setembre: 2012, a Barcelona, 2013, Via Catalana, 2014, la V, i el 2015, la Via lliure a la Meridiana. 

En les dues eleccions de l’any 2019, a Catalunya esclatà el vot de ràbia contra l’“A por ellos” i el de suport a qui es considerava que va estar al davant del procés. Encapçalava ERC amb 15 i 13, seguia PSC amb 12, JUNTS amb 7 i 8, En Comú Podem amb 7 escons. Després vingué el desencís sobre el Procés, i l’any 2023, el PSC tornava a encapçalar amb 19 diputats, ERC i Junts i Sumar amb 7, mentre la dreta espanyolista tornava a inflar-se. Mentrestant, a Euskadi i Galícia el desencís va ser amb el món de Podemos i Sumar, i fou aprofitat per les esquerres sobiranistes per a créixer. Val a dir que el potent entorn social basc i gallec, mai ha existit a Catalunya i que aquesta feblesa estructural també explica algunes de les febleses del momentum 1 d’octubre per part del conjunt de l’independentisme. En tot cas, hem arribat aquí pel que som, pel que hem fet i pel que ens han fet. Lamentar-se i autoflagel·lar-se no serveix de res. Aprendre dels errors detectats, sempre. 

Seguint la moda europea, on Catalunya sol ser pionera, ara ens trobem que les pors i les angoixes socials i d’identitat que no han estat canalitzades per les forces progressistes empenyen amunt les opcions conservadores. A Catalunya, en doble versió la dreta carlina d’Aliança Catalana i la falangista de Vox. Però enfocar aquesta propera campanya només sobre el risc de l’arribada de PP-Vox al govern de Madrid és un greu error. Oimés si amb la boca escalfada es comença a titllar de feixistes -banalitzant el concepte- a tot l’electorat temptat de donar suport a les opcions reaccionàries. Aquest paper l’està jugant el rei de la prestidigitació, Pedro Sánchez que, amb alguns gestos estèticament progressistes, ha pres la bandera a les esquerres que mancades de programa de ruptura, han estat i seran fagocitades pel centredreta del règim: el PSOE.

Esquerra Republicana aspira a ser l’esquerra amb majúscules de Catalunya. És cert. Com que alguns tics esquerranistes de quan era al Govern o quan sembla que competeix amb la progressia de l’Eixample de Comuns, desvien els republicans de la seva missió històrica. Però dit això, davant d’un PSOE i PSC situats clarament al centredreta, ERC s’hi situa clarament a l’esquerra. Vegeu sinó què ens ofereix Sánchez. Com a candidat Jordi Hereu, un exalcalde que va fer girar a la dreta el llegat de Pasqual Maragall. De segon i cinquè a la llista de Madrid: Robles i Marlaska; és un missatge de tranquil·lització als aparells profunds de l’Estat. Són els responsables polítics, amb el PSOE, de l’espionatge il·legal de Pegasus, encara no aclarit, de persistir en la llei mordassa, de no aclarir el paper del CNI amb l’imam de Ripoll, del fiasco de Ceuta, de la policia patriòtica, dels anys d’obstaculització de l’amnistia i del bloqueig de quasi tots els acords pactats per la Generalitat amb Madrid. El PSOE és el partit del règim que darrerament ha rebut l’embat del búnquer d’aquest per haver-se atrevit a treure només un peu a fora.

A redós d’aquest PSOE, l’alcaldessa Colau i el ministre Urtasun, autèntics professionals de la supervivència, ens oferiran proclames esquerranistes per acabar essent la marca blanca socialista i sempre amb actituds filo lerrouxistes. També hi haurà, com a oferta a Madrid, l’opció d’en Graupera, gran analista liberal-independentista, però sense gens d’eficiència per paralitzar el Congrés, com ja van intentar fer els dos diputats efímers de la Cup, amb resultats “tangibles”. Els Junts de Nogueras, copiant el mateix que Esquerra amb relació a Madrid, després d’haver posat a parir els republicans durant 8 anys; i ara, com a programa tàctic a Madrid, no votar a ningú. Uns diputats quàntics que hi són i no hi són. Finalment, i salvats per la campana, ERC amb el suport de Podemos, amb un brillant Rufián, que li tocarà recentrar-se a Catalunya i col·legiar-se, per millorar la seva eficiència i garantir-ne la continuïtat. Serà clau la priorització dels acords amb les esquerres sobiranistes i internacionalistes: EH Bildu, BNG, Compromís, Més Mallorca, CHA, Adelante Andalucía i els canaris. 

Aquesta és l’oferta. O te’n vas a l’abstenció, com vol l’Orriols, propiciant també el vot al falangisme de Vox (quin error per part del carlisme!); o tries l’opció que s’aproxima més a les necessitats de les majories socials de Catalunya. Ara bé, cal estar amatent a quin programa presenten. D’entrada cal exigir la presentació de les factures pendents de cobrament des de Catalunya per ERC: finançament, FLA, Rodalies, immigració, comissió bilateral de conflicte polític, etc. I tots els projectes avortats per l’avançament electoral s’haurien de registrar en el moment de constituir les Corts com a penyora prèvia a qualsevol negociació si es dona el cas, o com a punta de llança d’una oposició frontal a la dreta i a tot l’espanyolisme. I si no volem que la desesperació social i la guerra híbrida de l’eix Trump-Putin, destinada a desestabilitzar Europa, esclatin en forma de bullangues als carrers, com a França i altres veïnats, s’espera un programa de ruptura democràtica entenedor: habitatge, stop al model de promoció d’activitats de baix valor com cert turisme; un bloc de llibertats: depuració d’organismes i de legislacions autoritàries; un bloc d’identitat: seleccions esportives nacionals, llengües no castellanes com a llengües d’estat... Queden 40 dies fins a les eleccions. El nostre vot pot contribuir a millorar el què ens espera.