La pregunta és òbvia i condueix a una altra qüestió: Hi haurà eleccions autonòmiques? Ni idea. El problema no és tant aquest com, un cop més saber quin és l'objectiu. I si ens instal·lem en un paradigma autonòmic? Per fer què? Si el president Torra convoca eleccions, què farem un cop l'independentisme les hagi guanyades? –perquè les tornarà a guanyar, malgrat tot, això no ho dubta ningú.
Els dos grans partits/espais independentistes (algú discutiria si ho són, no seré jo) tenen diversos reptes importants. Un d'ells continua sent com s'escenifica la unitat d'acció sense perdre matís. Com anar junts volent alhora demostrar que ets qui lidera i ets majoritari dins l'independentisme. No és fàcil.
La gran temptació ara mateix és anar a una lluita al fang. ERC i JxCat tenen prou informació de l'altre com per a empantanegar l'espai polític. Ens podríem trobar en un escenari en què, just després de la sentència, uns comencin a abocar muntanyes de brossa sobre Oriol Junqueras (màxim damnificat en la causa) i els altres s'hi tornin per deixar malament Carles Puigdemont. Confio que ningú premi el botó vermell de la guerra nuclear entre independentistes: trigaríem anys a refer-nos-en, una generació de polítics estaria perduda, i diria que als seus votants i molts dels seus militants els seria difícil d'entendre.
Si aquest és el joc, que no m'hi comptin. Com diu aquell senyor tan assenyat del tall de l'APM?: "Me'n vaig. No en vull saber res més ja".
ERC i JxCat, i el PDECat, tenen gent d'una potència i capacitat fora de dubtes. Hi ha experiència de govern. Hi ha talent i capacitat de lideratge com ha quedat més que pal·les durant el judici. I el més important d'aquests dies: s'ha tornat a posar en relleu que el lideratge autodeterminista és plural, divers i col·lectiu. Cap persona és el gran nexe, cada node és indispensable.
He sentit la mateixa agenda per part de tres persones més ben informades que jo: Després de la sentència, discussió de parella de govern, el president Torra ja en tindrà prou, convocatòria d'eleccions per a l'octubre. Pilota endavant i a veure qui mana. O almenys qui mena. Un cop més: ni idea, però sona plausible.
A les llistes conjuntes per a les municipals ja estem veient certs símptomes. En moltes poblacions el debat no és sobre la ciutat sinó sobre "qui anirà a la diputació". Els ajuntaments estan endeutats i l'única manera de poder fer coses per als municipis és tenir una bona representació a les diputacions. Per altra banda als òrgans provincials (encara tenim òrgans de gestió provincial, tu. "Hola república"?) s'hi viu millor: Es cobra bé (sempre a favor de cobrar bé) i sobretot no tens el focus mediàtic a sobre.
Això últim ara mateix també és important. No tothom està preparat per suportat la pressió de les xarxes i de la informació volgudament polititzada. S'ha de tenir la pell molt dura.
"Els partits són eines i les hem de fer servir per al país" em deia un amic que és circumstancialment alt càrrec d'Esquerra Republicana. Tota la raó. Fem-ho. Segurament la definició és aplicable a les institucions autonòmiques també. El que cal preguntar-se és com serveixen aquestes eines al fet republicà i autodeterminista. Es pot fer la independència des de la Generalitat autonòmica? No tinc una resposta clara.
I la CUP què? La setmana que ve hi ha un consell polític extraordinari on es plantejarà la possibilitat de presentar-se a les legislatives espanyoles. Si hagués de fer un pronòstic, us diria que no serà així. En la meva experiència la CUP té una virtut: sol fer-se les preguntes que toquen a cada moment. Com sempre però, trobar les respostes és la part més difícil.
Tenim un problema: no hi ha república ni sembla que n'hi hagi d'haver. El sobiranisme és majoritari i ho continuarà sent. Però haurem de tornar a votar. Haurem de tornar a exercir el nostre dret a l'autodeterminació. I com més aviat ho resolguem independentistes i no independentistes, més aviat serem un país normal.
Els dos grans partits/espais independentistes (algú discutiria si ho són, no seré jo) tenen diversos reptes importants. Un d'ells continua sent com s'escenifica la unitat d'acció sense perdre matís. Com anar junts volent alhora demostrar que ets qui lidera i ets majoritari dins l'independentisme. No és fàcil.
La gran temptació ara mateix és anar a una lluita al fang. ERC i JxCat tenen prou informació de l'altre com per a empantanegar l'espai polític. Ens podríem trobar en un escenari en què, just després de la sentència, uns comencin a abocar muntanyes de brossa sobre Oriol Junqueras (màxim damnificat en la causa) i els altres s'hi tornin per deixar malament Carles Puigdemont. Confio que ningú premi el botó vermell de la guerra nuclear entre independentistes: trigaríem anys a refer-nos-en, una generació de polítics estaria perduda, i diria que als seus votants i molts dels seus militants els seria difícil d'entendre.
Si aquest és el joc, que no m'hi comptin. Com diu aquell senyor tan assenyat del tall de l'APM?: "Me'n vaig. No en vull saber res més ja".
ERC i JxCat, i el PDECat, tenen gent d'una potència i capacitat fora de dubtes. Hi ha experiència de govern. Hi ha talent i capacitat de lideratge com ha quedat més que pal·les durant el judici. I el més important d'aquests dies: s'ha tornat a posar en relleu que el lideratge autodeterminista és plural, divers i col·lectiu. Cap persona és el gran nexe, cada node és indispensable.
He sentit la mateixa agenda per part de tres persones més ben informades que jo: Després de la sentència, discussió de parella de govern, el president Torra ja en tindrà prou, convocatòria d'eleccions per a l'octubre. Pilota endavant i a veure qui mana. O almenys qui mena. Un cop més: ni idea, però sona plausible.
A les llistes conjuntes per a les municipals ja estem veient certs símptomes. En moltes poblacions el debat no és sobre la ciutat sinó sobre "qui anirà a la diputació". Els ajuntaments estan endeutats i l'única manera de poder fer coses per als municipis és tenir una bona representació a les diputacions. Per altra banda als òrgans provincials (encara tenim òrgans de gestió provincial, tu. "Hola república"?) s'hi viu millor: Es cobra bé (sempre a favor de cobrar bé) i sobretot no tens el focus mediàtic a sobre.
Això últim ara mateix també és important. No tothom està preparat per suportat la pressió de les xarxes i de la informació volgudament polititzada. S'ha de tenir la pell molt dura.
"Els partits són eines i les hem de fer servir per al país" em deia un amic que és circumstancialment alt càrrec d'Esquerra Republicana. Tota la raó. Fem-ho. Segurament la definició és aplicable a les institucions autonòmiques també. El que cal preguntar-se és com serveixen aquestes eines al fet republicà i autodeterminista. Es pot fer la independència des de la Generalitat autonòmica? No tinc una resposta clara.
I la CUP què? La setmana que ve hi ha un consell polític extraordinari on es plantejarà la possibilitat de presentar-se a les legislatives espanyoles. Si hagués de fer un pronòstic, us diria que no serà així. En la meva experiència la CUP té una virtut: sol fer-se les preguntes que toquen a cada moment. Com sempre però, trobar les respostes és la part més difícil.
Tenim un problema: no hi ha república ni sembla que n'hi hagi d'haver. El sobiranisme és majoritari i ho continuarà sent. Però haurem de tornar a votar. Haurem de tornar a exercir el nostre dret a l'autodeterminació. I com més aviat ho resolguem independentistes i no independentistes, més aviat serem un país normal.