Són les set de la tarda i al bell mig de l'aparcament de Cal Gan on l'Ajuntament del Prat ha instal·lat la Fira Avícola, fa un fred que pela. Algú hi està inflant un dingui, una d'aquelles paraules (ho podeu confessar, ens ha passat a tothom) que no teníeu ni idea que existien, igual que quan vau descobrir cayuco, gràcies a la crisi migratòria aleshores focalitzada al Senegal. Els nens del cau, tots amb el seu mocador de dos colors al coll, salten sobre els coixins, fent més difícil encara la feina de la petita bufant, mentre esperen que comenci la xerrada.
Poc a poc, el bot neumàtic va prenent forma entre el pavelló gastronòmic on el personal es deleix amb l'assortit de tapes locals i la carpa on s'acull la demostració de sevillanes. El Molt Honorable passa a uns metres de l'embarcació, es fa la foto de rigor amb acòlits i autoritats, davant el cartell de la fira en honor a la raça pota blava, i segueix el seu camí. Algú suggereix que es faci una foto amb l'embarcació, però les interpretacions i metàfores marineres, amb un esquif mig enfonsat a una platja lluny d'Ítaca de rerefons, donarien per massa piulades i portades, protocol no s'ho pensa dos cops.
"El vam trobar a Lesbos i ens el vam deixar emportar per fer pràctiques, però ara el fem servir per ensenyar la gent com poden travessar fins a 80 persones el canal que separa l'illa de la costa turca", m'explica l'Esther Camps, voluntària de Proactiva Openarms, després d'acabar la breu xerrada. "Va arribar així a terra, té punxats uns quants coixins pneumàtics, i aquest encara és de qualitat acceptable. Ara els traficants en fan servir uns bots de fibra de vidre, fets amb tan poc material que el casc deixa passar la llum i encara fan pudor de dissolvent". "Vénen de nit, sense patró, viatjant durant dues hores per cobrir la màniga de tres quilòmetres de mar. Els enganyen i els diuen que allò que tenen al davant és un riu, però les onades arriben als tres metres quan arriben a mar obert. Fins i tot els arriben a vendre packs amb diferents intents, per si els enxampen els guardacostes turcs o grecs i ho tornen a intentar, amb el dinar inclòs un cop arribin als camps de refugiats".
L'Esther admet que el flux s'ha aturat molt després de l'acord entre Turquia i la UE, el mateix que contra el qual laFede.cat ha interposat un recurs davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea per demanar la seva nul·litat, el passat 30 de novembre. Les ONG catalanes juntament amb l'Associació Catalana de Juristes Demòcrates i la Fundació Congrés de Salut Mental veuen estratègic aturar un acord que fa col·lapsar tota la legislació i els principis europeus en matèria d'acollida i dret d'asil, donant patent de cors a les devolucions en calent i deixant en un llim centenars de milers de persones. "Amb l'obertura dels camps a Turquia, no sabem què passarà amb tota aquella gent. Molts decideixen ja no venir a Europa, coneixen la situació a les fronteres i s'estimen més subsistir allà, treballant sense cap mena de protecció laboral ni dret". La indignació de l'Esther contrasta amb la passivitat del públic al parking de Cal Gana. "La gent s'ha immunitzat davant tanta tragèdia a les seves pantalles, ara ens costa molt mobilitzar-la, sembla que ja no els afecta com al principi de la crisi", em confessa l'Anna Martín, regidora de cooperació al Prat. Pesi les campanyes com Casa Nostra, casa vostra, la crisi de refugiats sembla haver perdut el sex appeal mediàtic per pur esgotament. Ei, gent, que aquesta és la Setmana d'Acció pel Dret a Migrar. Res. L'Estat, ja, tal, i la Generalitat amb aquell vell èxit de "Si yo tuviera una escoba". L'estat propi ens deixarà respondre davant aquestes crisis, tingueu fe. No hi ha res a fer, fi de la cita.
El dingui ha desaparegut davant els ulls de tothom, mimetitzat amb el color del quitrà i la foscor de la nit. La guerra de Síria i la gent que en fuig també. A la nostra vergonya ja ni tan sols li cal que canviem de canal, aviat no sabrem si és una pel·lícula o un telenotícies, o, encara més greu, si els drets dels que tothom en parla mai van existir realment.
Poc a poc, el bot neumàtic va prenent forma entre el pavelló gastronòmic on el personal es deleix amb l'assortit de tapes locals i la carpa on s'acull la demostració de sevillanes. El Molt Honorable passa a uns metres de l'embarcació, es fa la foto de rigor amb acòlits i autoritats, davant el cartell de la fira en honor a la raça pota blava, i segueix el seu camí. Algú suggereix que es faci una foto amb l'embarcació, però les interpretacions i metàfores marineres, amb un esquif mig enfonsat a una platja lluny d'Ítaca de rerefons, donarien per massa piulades i portades, protocol no s'ho pensa dos cops.
"El vam trobar a Lesbos i ens el vam deixar emportar per fer pràctiques, però ara el fem servir per ensenyar la gent com poden travessar fins a 80 persones el canal que separa l'illa de la costa turca", m'explica l'Esther Camps, voluntària de Proactiva Openarms, després d'acabar la breu xerrada. "Va arribar així a terra, té punxats uns quants coixins pneumàtics, i aquest encara és de qualitat acceptable. Ara els traficants en fan servir uns bots de fibra de vidre, fets amb tan poc material que el casc deixa passar la llum i encara fan pudor de dissolvent". "Vénen de nit, sense patró, viatjant durant dues hores per cobrir la màniga de tres quilòmetres de mar. Els enganyen i els diuen que allò que tenen al davant és un riu, però les onades arriben als tres metres quan arriben a mar obert. Fins i tot els arriben a vendre packs amb diferents intents, per si els enxampen els guardacostes turcs o grecs i ho tornen a intentar, amb el dinar inclòs un cop arribin als camps de refugiats".
L'Esther admet que el flux s'ha aturat molt després de l'acord entre Turquia i la UE, el mateix que contra el qual laFede.cat ha interposat un recurs davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea per demanar la seva nul·litat, el passat 30 de novembre. Les ONG catalanes juntament amb l'Associació Catalana de Juristes Demòcrates i la Fundació Congrés de Salut Mental veuen estratègic aturar un acord que fa col·lapsar tota la legislació i els principis europeus en matèria d'acollida i dret d'asil, donant patent de cors a les devolucions en calent i deixant en un llim centenars de milers de persones. "Amb l'obertura dels camps a Turquia, no sabem què passarà amb tota aquella gent. Molts decideixen ja no venir a Europa, coneixen la situació a les fronteres i s'estimen més subsistir allà, treballant sense cap mena de protecció laboral ni dret". La indignació de l'Esther contrasta amb la passivitat del públic al parking de Cal Gana. "La gent s'ha immunitzat davant tanta tragèdia a les seves pantalles, ara ens costa molt mobilitzar-la, sembla que ja no els afecta com al principi de la crisi", em confessa l'Anna Martín, regidora de cooperació al Prat. Pesi les campanyes com Casa Nostra, casa vostra, la crisi de refugiats sembla haver perdut el sex appeal mediàtic per pur esgotament. Ei, gent, que aquesta és la Setmana d'Acció pel Dret a Migrar. Res. L'Estat, ja, tal, i la Generalitat amb aquell vell èxit de "Si yo tuviera una escoba". L'estat propi ens deixarà respondre davant aquestes crisis, tingueu fe. No hi ha res a fer, fi de la cita.
El dingui ha desaparegut davant els ulls de tothom, mimetitzat amb el color del quitrà i la foscor de la nit. La guerra de Síria i la gent que en fuig també. A la nostra vergonya ja ni tan sols li cal que canviem de canal, aviat no sabrem si és una pel·lícula o un telenotícies, o, encara més greu, si els drets dels que tothom en parla mai van existir realment.