Els pares de Magí Camps, periodista de La Vanguardia i filòleg, tenien una bacallaneria. Ell, explica, va viure part de la infància i l’adolescència darrera del taulell, aprenent com es gestiona una botiga. El seu pare sempre li repetia la frase “El client sempre té la raó”. Una màxima, que tenint en compte el deteriorament de determinats llocs de feina, sembla en perill d’extinció. Els valors que encarnen la frase del progenitor de Magí Camps li han servit al seu fill, actual membre de l’Institut d’Estudis Catalans, per desenvolupar una reflexió sobre el català que va desplegar divendres passat a l’Aula Magna de la U.B. durant el col·loqui “Si canviem la llengua, canviem el món?”. Una xerrada que va organitzar l’omnipresent Carme Junyent, una de les grans lingüistes del nostre país, directora de GELA, el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades.
“El client sempre té la raó” vol dir, entre altres coses que s’ha de tenir en compte el nostre context, on conviuen dues llengües: una aixecada i protegida per la fèrria estructura d’un estat i una altra defensada bàsicament per pura convicció de supervivència dels parlants i algunes palanques defensives para-estatals. En el moment en què s’ha trencat el pacte no escrit de la transició i es converteix la qüestió lingüística en munició política partidista, potser, i només potser, la gestió de la llengua s’ha de resoldre sota la idea de “El client sempre té la raó”. I per tant, l’administració (el seu taulell) ha de correspondre sempre al ciutadà (el client) amb la mateixa llengua amb què s’hi ha dirigit en primera instància, reflexionava Magí Camps.
El problema arriba en el camp privat, on aquest tipus de mesures difícilment es poden aplicar de forma vertical, de dalt a baix, sinó en horitzontal. I és aquí on entra aquest mateix camp de joc client-botiguer. Magí Camps relata com en el terreny de la literatura infantil el català té una presència abassegadora mentre en l’univers adult no es produeix amb la mateixa intensitat. Però en canvi ha detectat un curiós fenomen. Algunes petites editorials madrilenyes, algunes d’elles independents, decidien editar llibres en català. “Perquè ho feu?”, els va preguntar. “Per la demanda dels clubs de lectura”.
Aquest és el lleuger sistema de defensa que protegeix el català de les lleis del mercat. Els clubs de lectura. Formes d’estructura para-estatal construïdes pels parlants en un país d’un gran teixit social. Un teixit (esplais, centres excursionistes, clubs d’amants dels cotxes antics...) creat sota l’empara d’una necessitat. La d’un país amb una cultura i un tarannà propis que no sent defensada la seva naturalesa sota el paraigües estatal.
Els clubs de lectura. És a dir, la militància. L’auto-organització. I finalment, el lobby. Una empresa privada no té, d’entrada, cap incentiu a fer servir el català, ni en l’embalatge ni en el servei cara al públic. Només ho farà si hi pot guanyar diners o si nota, clarament, que no oferir aquell servei incomoda un gran gruix dels clients potencials que té. Què passaria si 50.000, 100.000 pares escrivíssim a Netflix perquè inclogui versions doblades al català dels dibuixos animats dels nostres fills? Uns dibuixos, per cert, que actualment no poden veure al Club Super 3 “per falta de pressupost”, com reconeixia al mateix col·loqui Miquel Piris, periodista de Televisió de Catalunya.
“Hi ha determinades forces polítiques que pretenen una substitució lingüística a Catalunya”, deia Magí Camps. I si es flaqueja en aquest context, afegia, acabarem veient diputats al Parlament de Catalunya reclamant sistemes de traducció simultània. Potser és trist que siguin només els clubs de lectura i la resta d’estructures de (para)estat les que protegeixin el català i, per tant, la identitat, de la desaparició. Però sort en tenim.
“El client sempre té la raó” vol dir, entre altres coses que s’ha de tenir en compte el nostre context, on conviuen dues llengües: una aixecada i protegida per la fèrria estructura d’un estat i una altra defensada bàsicament per pura convicció de supervivència dels parlants i algunes palanques defensives para-estatals. En el moment en què s’ha trencat el pacte no escrit de la transició i es converteix la qüestió lingüística en munició política partidista, potser, i només potser, la gestió de la llengua s’ha de resoldre sota la idea de “El client sempre té la raó”. I per tant, l’administració (el seu taulell) ha de correspondre sempre al ciutadà (el client) amb la mateixa llengua amb què s’hi ha dirigit en primera instància, reflexionava Magí Camps.
El problema arriba en el camp privat, on aquest tipus de mesures difícilment es poden aplicar de forma vertical, de dalt a baix, sinó en horitzontal. I és aquí on entra aquest mateix camp de joc client-botiguer. Magí Camps relata com en el terreny de la literatura infantil el català té una presència abassegadora mentre en l’univers adult no es produeix amb la mateixa intensitat. Però en canvi ha detectat un curiós fenomen. Algunes petites editorials madrilenyes, algunes d’elles independents, decidien editar llibres en català. “Perquè ho feu?”, els va preguntar. “Per la demanda dels clubs de lectura”.
Aquest és el lleuger sistema de defensa que protegeix el català de les lleis del mercat. Els clubs de lectura. Formes d’estructura para-estatal construïdes pels parlants en un país d’un gran teixit social. Un teixit (esplais, centres excursionistes, clubs d’amants dels cotxes antics...) creat sota l’empara d’una necessitat. La d’un país amb una cultura i un tarannà propis que no sent defensada la seva naturalesa sota el paraigües estatal.
Els clubs de lectura. És a dir, la militància. L’auto-organització. I finalment, el lobby. Una empresa privada no té, d’entrada, cap incentiu a fer servir el català, ni en l’embalatge ni en el servei cara al públic. Només ho farà si hi pot guanyar diners o si nota, clarament, que no oferir aquell servei incomoda un gran gruix dels clients potencials que té. Què passaria si 50.000, 100.000 pares escrivíssim a Netflix perquè inclogui versions doblades al català dels dibuixos animats dels nostres fills? Uns dibuixos, per cert, que actualment no poden veure al Club Super 3 “per falta de pressupost”, com reconeixia al mateix col·loqui Miquel Piris, periodista de Televisió de Catalunya.
“Hi ha determinades forces polítiques que pretenen una substitució lingüística a Catalunya”, deia Magí Camps. I si es flaqueja en aquest context, afegia, acabarem veient diputats al Parlament de Catalunya reclamant sistemes de traducció simultània. Potser és trist que siguin només els clubs de lectura i la resta d’estructures de (para)estat les que protegeixin el català i, per tant, la identitat, de la desaparició. Però sort en tenim.