Sempre he pensat que una contramanifestació no té sentit, perquè es tracta de coartar el mateix dret de sortir al carrer que has -o podries haver- exercit tu mateix en qualsevol altra ocasió en què et sembli que la causa s'ho mereix. De fet, els independentistes ens hem vist abocats a la mobilització permanent. Passa que, quan els que es volen manifestar són els que ens van hostiar fa un any, se m'acut que potser no està tan mal pensat sortir a parar-los els peus.
Els que es manifestaven dissabte pel centre de Barcelona cridant "a por ellos" no són pobres agents que reclamen un augment de sou -en aquest cas, ho farien a Madrid-, ni ànimes càndides que complien ordres ara fa un any, sinó -dedueixo- gent que està orgullosa d'haver atonyinat els seus conciutadans, causant terror en què pretenia ser una jornada democràtica i pacífica. És més, escoltant el representant de Vox que van acceptar que els fes de portaveu, se'ls podria qualificar sense por de feixistes.
Que els participants a la contramanifestació es podrien haver estalviat la pintura i el guix que van llançar als Mossos d'Esquadra? Evident. Que qualsevol agressió, de qui sigui contra qui sigui, no és tolerable? Sens dubte. Que la marxa de Jusapol, a dos dies de l'1 d'octubre a Barcelona, era una provocació? Tan segur com que girem al voltant del sol.
Amb tots aquests ingredients, em sobta que hi hagi figures de l'àmbit sobiranista que renyin els participants de la contramanifestació, no perquè no estiguin d'acord amb el seu tarannà sinó perquè han ofert imatges que donen munició a la propaganda espanyolista.
De veritat, un any després, ens preocupa això? Ens ha servit fer unes manifestacions impecablement pacífiques per evitar que ens qualifiquin de nazis? Disculpeu-me l'atreviment, però em sembla que hi ha tanta dignitat en qui està exiliat o empresonat injustament com en aquells que es neguen que se'ls pixin a la porta de casa.
En aquesta línia, tinc dubtes sobre com hem de commemorar el primer aniversari del referèndum. Aquests dies, per exigències del calendari, tots plegats ens hem abocat a recordar les circumstàncies en què vam aconseguir votar contra tot pronòstic. I em sona a celebració. I ja estic tip de commemorar derrotes.
L'1 d'octubre de 2017 és el dia que marca l'inici de la repressió a cara descoberta d'Espanya contra Catalunya. Un any després, no queda gairebé cap dels protagonistes d'aquella jornada, ni en un bàndol ni en l'altre. O els han depurat amb una moció de censura, o són a la presó, o viuen a l'estranger, o els han condecorat però ja no exerceixen.
Però la perspectiva del temps ens permet dir que va ser un esforç heroic que, no obstant això, va acabar en derrota, perquè res del que vam votar aquell dia ha tingut aplicació pràctica.
Ara, el president de la Generalitat ens demana, a la gent del carrer, que recuperem l'esperit de l'1 d'octubre, quan els nostres representants al Parlament encara busquen la fórmula recargolada perquè diputats electes el 21 de desembre no s'hagin d'agenollar davant el designi parcial de la justícia espanyola. Així que no: l'1 d'octubre tampoc no tinc res a celebrar.
Els que es manifestaven dissabte pel centre de Barcelona cridant "a por ellos" no són pobres agents que reclamen un augment de sou -en aquest cas, ho farien a Madrid-, ni ànimes càndides que complien ordres ara fa un any, sinó -dedueixo- gent que està orgullosa d'haver atonyinat els seus conciutadans, causant terror en què pretenia ser una jornada democràtica i pacífica. És més, escoltant el representant de Vox que van acceptar que els fes de portaveu, se'ls podria qualificar sense por de feixistes.
Que els participants a la contramanifestació es podrien haver estalviat la pintura i el guix que van llançar als Mossos d'Esquadra? Evident. Que qualsevol agressió, de qui sigui contra qui sigui, no és tolerable? Sens dubte. Que la marxa de Jusapol, a dos dies de l'1 d'octubre a Barcelona, era una provocació? Tan segur com que girem al voltant del sol.
Amb tots aquests ingredients, em sobta que hi hagi figures de l'àmbit sobiranista que renyin els participants de la contramanifestació, no perquè no estiguin d'acord amb el seu tarannà sinó perquè han ofert imatges que donen munició a la propaganda espanyolista.
De veritat, un any després, ens preocupa això? Ens ha servit fer unes manifestacions impecablement pacífiques per evitar que ens qualifiquin de nazis? Disculpeu-me l'atreviment, però em sembla que hi ha tanta dignitat en qui està exiliat o empresonat injustament com en aquells que es neguen que se'ls pixin a la porta de casa.
En aquesta línia, tinc dubtes sobre com hem de commemorar el primer aniversari del referèndum. Aquests dies, per exigències del calendari, tots plegats ens hem abocat a recordar les circumstàncies en què vam aconseguir votar contra tot pronòstic. I em sona a celebració. I ja estic tip de commemorar derrotes.
L'1 d'octubre de 2017 és el dia que marca l'inici de la repressió a cara descoberta d'Espanya contra Catalunya. Un any després, no queda gairebé cap dels protagonistes d'aquella jornada, ni en un bàndol ni en l'altre. O els han depurat amb una moció de censura, o són a la presó, o viuen a l'estranger, o els han condecorat però ja no exerceixen.
Però la perspectiva del temps ens permet dir que va ser un esforç heroic que, no obstant això, va acabar en derrota, perquè res del que vam votar aquell dia ha tingut aplicació pràctica.
Ara, el president de la Generalitat ens demana, a la gent del carrer, que recuperem l'esperit de l'1 d'octubre, quan els nostres representants al Parlament encara busquen la fórmula recargolada perquè diputats electes el 21 de desembre no s'hagin d'agenollar davant el designi parcial de la justícia espanyola. Així que no: l'1 d'octubre tampoc no tinc res a celebrar.