El dilluns 16 d’octubre, a quarts de deu del vespre, les edicions digitals d'El Mundo i El Periódico van anunciar que la jutgessa de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, havia decretat presó preventiva incondicional per als presidents de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.
El grup de catalans que resistíem en el pati central de l’illa d'edificis on es concentren les seus judicials de Madrid (l’Audiència, el Tribunal Suprem, etc.) havia anat minvant en les darreres hores. En aquell moment, els que teníem bitllet de tornada amb l’AVE ja hi havíem hagut de renunciar. La notícia, que començàvem a témer a causa de la lentitud dels últims tràmits judicials, va caure com un cop de puny. A l’altra banda del passadís central del pati, l’eixam de periodistes i càmeres va iniciar una activitat febril. Els flaixos van il·luminar de nou la nit.
En Jordi Bosch, secretari d’Òmnium Cultural, i jo mateix ens vam abraçar amb els companys que encara ens acompanyàvem de totes les forces polítiques sobiranistes -diputats i senadors, sobretot– i ens vam desplaçar a la zona de la premsa. Però encara vam esperar l’arribada dels advocats dels presos, Jordi Pina i Marina Roig, que van sortir del túnel d’accés a l’edifici de l’Audiència vivament emocionats, però sencers. Després vam haver d’atendre els mitjans, i vam fer el que vam poder. El Regne d’Espanya tornava a tenir presos polítics, és a dir, persones empresonades per les seves idees i per exercir drets individuals i col·lectius bàsics com la llibertat d’expressió, la llibertat de reunió i manifestació o el dret al sufragi.
Dos dies abans, el 14 d’octubre, el secretariat nacional de l’ANC s’havia reunit a Sant Cebrià de Vallalta (Maresme), on va homenatjar la població que havia patit les contundents càrregues de la Guàrdia Civil l’1 d’octubre. En aquell secretariat els companys i companyes em van elegir com a nou vicepresident de l’ANC, en substitució de l’anterior vicepresidenta, que havia dimitit. El calendari tibava, i l’endemà, diumenge 15, un petit grup de persones agafàvem l’AVE en direcció a Madrid.
L’encapçalava en Jordi Sànchez, que ja havia tingut una primera vista judicial una setmana abans i que dilluns s’havia de presentar de nou a l’Audiència Nacional. L'acompanyàvem l’advocat, Jordi Pina, el cap de premsa de l’ANC, Adrià Alsina, i jo mateix. L'Adrià ens va fer una foto a en Jordi Sànchez i a mi mateix, asseguts al voltant d’una taula a l'AVE, que l'ANC va tuitar amb aquest text: "Ja som de camí. Units i ferms, dirigents polítics i poble, tenim una fortalesa immensa i guanyadora".A Madrid, a l’hotel, se'ns van afegir l’advocada Ana Bernaola, del despatx d’en Pina, i l’advocada Marina Roig, que defensa en Jordi Cuixart. Després, en Sànchez encara va tenir temps per atendre el corresponsal d’un mitjà internacional.
El matí del 16 ens vam llevar molt d’hora. En Jordi Sànchez estava tranquil. Era conscient que es podia produir qualsevol escenari. Per això va enregistrar una petita gravació que caldria fer pública si era empresonat. Altre tant va fer en Jordi Cuixart. Però, en aquell moment, els ànims eren encara moderadament optimistes. Els advocats afirmaven que la causa no se sostenia per enlloc –però també advertien que s’estaven aplicant uns criteris polítics fins aleshores inèdits, que la feien del tot imprevisible.
A l’Audiència, en Jordi va entrar sol amb els seus advocats. Els que l’havíem acompanyat vam haver de restar durant hores al pati de l’illa d’edificis. Vam tenir molt temps per parlar amb companys de l’ANC i d’Òmnium i amb una nodrida representació de diputats i senadors d’Esquerra, el PDECat i En Comú Podem, i també de Bildu; també van comparèixer diputats de la CUP al Parlament i una delegació de l’Associació de Municipis per la Independència i de l’Associació Catalana de Municipis. L’espai on ens trobàvem no era d’accés lliure, i tampoc no tenia comunicació amb el que ocupaven els mitjans. Entre uns i altres s’interposaven agents de la Policia Nacional.
A primera hora de la tarda, a diferència del que va esdevenir el 2 de novembre amb el vicepresident Oriol Junqueras i els consellers, la jutgessa va permetre que els Jordis sortissin a dinar a l’exterior, sense cap mesura de control. Cal dir que els caps policials catalans que els havien precedit en la declaració aquell mateix dia, encapçalats pel major Josep Lluís Trapero, havien estat alliberats amb mesures cautelars. Això va reblar una certa sensació d’optimisme moderat. Tot i la gravetat de les acusacions, el procés no havia generat fins aleshores presos polítics.
Durant el dinar, en Sànchez ens va dir que en cap cas acceptaria pagar una fiança, perquè li semblava una mesura profundament injusta, i que preferia entrar a la presó, com una forma de denúncia de la injustícia –mentre en Pina i jo intentàvem treure-li del cap aquesta idea. A l’hora de la veritat, la jutgessa Lamela no el va deixar triar.
La nit del 16 va ser la primera que els Jordis van passar a la presó. També es van produir les primeres cassolades espontànies i massives a moltes ciutats i pobles de Catalunya. Al matí del 17 vaig respondre diversos mitjans de comunicació. Aleshores el to dels mitjans de Madrid era, amb alguna noble excepció, més aviat displicent i de conyeta. Es practicava una ironia cruel amb la situació dels presos, que en els dies següents va donar lloc a rumors falsos sobre possibles problemes amb els seus companys de mòdul.
Evidentment, era mentida, i ens vam esforçar a denunciar-ho. Va caldre recordar que el primer deure d’institucions penitenciàries és garantir la integritat física i moral dels reclusos –i que el control ha de ser fins i tot més amatent tractant-se de presos polítics. Tant en Jordi Pina com la Marina Roig van poder comprovar que els Jordis estaven bé des del moment que se’ls va permetre comunicar-s’hi.
Dimarts 17 vaig conèixer en Marcel Mauri, que es feia càrrec en aquell moment de la representació (i ben aviat de la vicepresidència primera) d’Òmnium. Vam compartir dinar, a casa meva, i tot seguit un programa a TV3 i una multitudinària roda de premsa a la seu de l’ANC, a la qual van assistir els membres del secretariat nacional i de la junta d’Òmnium. En Marcel Mauri és una de les persones més valentes i honestes que he conegut. Amb ell tot resulta més planer. N’hem viscut de tots colors, com us podeu imaginar, i crec que hem construït una amistat d’acer.
Aquell vespre, el poble de Catalunya va expressar ben clarament l’estima que sentia pels dos Jordis. Òmnium i l’Assemblea vam improvisar una mobilització a la Diagonal, que, segons la Guàrdia Urbana, va convocar 200.000 persones. S’havia demanat que la gent portés espelmes. I en poques hores la cera de 200.000 espelmes va convertir l’Eixample en una pista de patinatge, de tal manera que l’Ajuntament va haver d’arrencar i canviar l’asfalt de diversos carrers.
Tanmateix, la mobilització més massiva es va produir el dissabte 21. La va convocar la Taula per la Democràcia, que aplegava entitats de tot tipus i sindicats, en el que va ser, de fet, el seu últim acte. La Taula havia nascut com a grup antirepressiu després dels fets del 20 de setembre, i havia organitzat l’aturada de país del 3 d’octubre; ara s’ha reconstruït amb el nom d’Espai per la Democràcia i la Convivència. L’acte va comptar amb 450.000 assistents, segons la Guàrdia Urbana. Una primera capçalera aplegava les entitats convocants. Al seu darrere, una segona pancarta incloïa el Govern i les autoritats que els dies següents havien de protagonitzar moments crítics.
La concentració es va convertir també en un homenatge a Susanna Barreda i Txell Bonet, les companyes de Sànchez i Cuixart; com que els presos es trobaven en mòduls diferents, cadascun amb els seus horaris de visita, la Txell tot just tornava de la primera trobada amb el seu company, mentre la Susanna esperava fer-ho l’endemà.
I heus aquí una anècdota que diu moltes coses. Els presos poden fer un màxim de deu trucades, de cinc minuts cada una, a números prèviament registrats. Quan jo estava intervenint en l’acte, en Jordi va trucar a la Susanna i li va dir que volia parlar amb mi. Ella li va fer veure que en aquell moment era impossible. Els minuts corrien, i en Jordi va demanar que passessin la trucada al president Carles Puigdemont. El mòbil va anar corrent de mà en mà fins que va arribar al seu destinatari. En Jordi li va aconsellar que evités la presó, potser això fa que ara s'entengui més que en un situació extrema ell i d'altres triessin el camí de l’exili.
Acabo l’endemà, diumenge 22, a Soto del Real. Ens hi vam desplaçar la Susanna Barreda i jo amb AVE. A l’estació d’Atocha ens esperava l’advocada Ana Bernaola i la Belén Murillo, de l’ANC de Madrid i secretària nacional. Ens van acompanyar fins a la presó, que és a més de quaranta quilòmetres de la capital, envoltada per una "dehesa" on pasturen toros de lídia. Tot i que en Jordi Pina em va assegurar que havia fet les gestions oportunes, la funcionària em va dir que el meu nom no figurava en la llista de persones admeses, i que no podia passar. Per sort, la Susanna va poder entrar, després d’ensenyar el llibre de família. La trobada setmanal amb els presos és de quaranta minuts, pres i família estan separats per un vidre. El viatge d’anada va ser expectant, un punt nerviós, potser temerós del desconegut. A la tornada va imperar el silenci.
Mancaven, encara, alguns dies àlgids d’aquella tardor. El nombre de presos havia de créixer, i també anava a començar l’exili. En tot aquest temps només hi ha hagut dues constants: l’obstinació d’alguns per provar no ja allò indemostrable, sinó senzillament fals; i la ferma voluntat de llibertat del poble de Catalunya.
El grup de catalans que resistíem en el pati central de l’illa d'edificis on es concentren les seus judicials de Madrid (l’Audiència, el Tribunal Suprem, etc.) havia anat minvant en les darreres hores. En aquell moment, els que teníem bitllet de tornada amb l’AVE ja hi havíem hagut de renunciar. La notícia, que començàvem a témer a causa de la lentitud dels últims tràmits judicials, va caure com un cop de puny. A l’altra banda del passadís central del pati, l’eixam de periodistes i càmeres va iniciar una activitat febril. Els flaixos van il·luminar de nou la nit.
En Jordi Bosch, secretari d’Òmnium Cultural, i jo mateix ens vam abraçar amb els companys que encara ens acompanyàvem de totes les forces polítiques sobiranistes -diputats i senadors, sobretot– i ens vam desplaçar a la zona de la premsa. Però encara vam esperar l’arribada dels advocats dels presos, Jordi Pina i Marina Roig, que van sortir del túnel d’accés a l’edifici de l’Audiència vivament emocionats, però sencers. Després vam haver d’atendre els mitjans, i vam fer el que vam poder. El Regne d’Espanya tornava a tenir presos polítics, és a dir, persones empresonades per les seves idees i per exercir drets individuals i col·lectius bàsics com la llibertat d’expressió, la llibertat de reunió i manifestació o el dret al sufragi.
La noticia, en aquell interior d'illa de Madrid, ens va caure com un cop de puny i amb els companys d'Òmnium ens vam abraçar els uns als altres
Dos dies abans, el 14 d’octubre, el secretariat nacional de l’ANC s’havia reunit a Sant Cebrià de Vallalta (Maresme), on va homenatjar la població que havia patit les contundents càrregues de la Guàrdia Civil l’1 d’octubre. En aquell secretariat els companys i companyes em van elegir com a nou vicepresident de l’ANC, en substitució de l’anterior vicepresidenta, que havia dimitit. El calendari tibava, i l’endemà, diumenge 15, un petit grup de persones agafàvem l’AVE en direcció a Madrid.
Jordi Sànchez i Agustí Alcoberro camí de Madrid el 15 d'octubre al vespre. Foto: ANC
L’encapçalava en Jordi Sànchez, que ja havia tingut una primera vista judicial una setmana abans i que dilluns s’havia de presentar de nou a l’Audiència Nacional. L'acompanyàvem l’advocat, Jordi Pina, el cap de premsa de l’ANC, Adrià Alsina, i jo mateix. L'Adrià ens va fer una foto a en Jordi Sànchez i a mi mateix, asseguts al voltant d’una taula a l'AVE, que l'ANC va tuitar amb aquest text: "Ja som de camí. Units i ferms, dirigents polítics i poble, tenim una fortalesa immensa i guanyadora".A Madrid, a l’hotel, se'ns van afegir l’advocada Ana Bernaola, del despatx d’en Pina, i l’advocada Marina Roig, que defensa en Jordi Cuixart. Després, en Sànchez encara va tenir temps per atendre el corresponsal d’un mitjà internacional.
El matí del 16 ens vam llevar molt d’hora. En Jordi Sànchez estava tranquil. Era conscient que es podia produir qualsevol escenari. Per això va enregistrar una petita gravació que caldria fer pública si era empresonat. Altre tant va fer en Jordi Cuixart. Però, en aquell moment, els ànims eren encara moderadament optimistes. Els advocats afirmaven que la causa no se sostenia per enlloc –però també advertien que s’estaven aplicant uns criteris polítics fins aleshores inèdits, que la feien del tot imprevisible.
Sànchez ens va dir que en cap cas acceptaria pagar una fiança perquè li semblava profundament injust i preferia anar a presó com a forma de denúncia
A l’Audiència, en Jordi va entrar sol amb els seus advocats. Els que l’havíem acompanyat vam haver de restar durant hores al pati de l’illa d’edificis. Vam tenir molt temps per parlar amb companys de l’ANC i d’Òmnium i amb una nodrida representació de diputats i senadors d’Esquerra, el PDECat i En Comú Podem, i també de Bildu; també van comparèixer diputats de la CUP al Parlament i una delegació de l’Associació de Municipis per la Independència i de l’Associació Catalana de Municipis. L’espai on ens trobàvem no era d’accés lliure, i tampoc no tenia comunicació amb el que ocupaven els mitjans. Entre uns i altres s’interposaven agents de la Policia Nacional.
A primera hora de la tarda, a diferència del que va esdevenir el 2 de novembre amb el vicepresident Oriol Junqueras i els consellers, la jutgessa va permetre que els Jordis sortissin a dinar a l’exterior, sense cap mesura de control. Cal dir que els caps policials catalans que els havien precedit en la declaració aquell mateix dia, encapçalats pel major Josep Lluís Trapero, havien estat alliberats amb mesures cautelars. Això va reblar una certa sensació d’optimisme moderat. Tot i la gravetat de les acusacions, el procés no havia generat fins aleshores presos polítics.
Durant el dinar, en Sànchez ens va dir que en cap cas acceptaria pagar una fiança, perquè li semblava una mesura profundament injusta, i que preferia entrar a la presó, com una forma de denúncia de la injustícia –mentre en Pina i jo intentàvem treure-li del cap aquesta idea. A l’hora de la veritat, la jutgessa Lamela no el va deixar triar.
A les entrevistes, els mitjans de Madrid, amb alguna excepció, practicaven una ironia cruel amb els nostres presos i difonien rumors falsos
La nit del 16 va ser la primera que els Jordis van passar a la presó. També es van produir les primeres cassolades espontànies i massives a moltes ciutats i pobles de Catalunya. Al matí del 17 vaig respondre diversos mitjans de comunicació. Aleshores el to dels mitjans de Madrid era, amb alguna noble excepció, més aviat displicent i de conyeta. Es practicava una ironia cruel amb la situació dels presos, que en els dies següents va donar lloc a rumors falsos sobre possibles problemes amb els seus companys de mòdul.
Evidentment, era mentida, i ens vam esforçar a denunciar-ho. Va caldre recordar que el primer deure d’institucions penitenciàries és garantir la integritat física i moral dels reclusos –i que el control ha de ser fins i tot més amatent tractant-se de presos polítics. Tant en Jordi Pina com la Marina Roig van poder comprovar que els Jordis estaven bé des del moment que se’ls va permetre comunicar-s’hi.
Banderola per la concentració del 17 d'octubre obra de Jordi Calvís
Dimarts 17 vaig conèixer en Marcel Mauri, que es feia càrrec en aquell moment de la representació (i ben aviat de la vicepresidència primera) d’Òmnium. Vam compartir dinar, a casa meva, i tot seguit un programa a TV3 i una multitudinària roda de premsa a la seu de l’ANC, a la qual van assistir els membres del secretariat nacional i de la junta d’Òmnium. En Marcel Mauri és una de les persones més valentes i honestes que he conegut. Amb ell tot resulta més planer. N’hem viscut de tots colors, com us podeu imaginar, i crec que hem construït una amistat d’acer.
Aquell vespre, el poble de Catalunya va expressar ben clarament l’estima que sentia pels dos Jordis. Òmnium i l’Assemblea vam improvisar una mobilització a la Diagonal, que, segons la Guàrdia Urbana, va convocar 200.000 persones. S’havia demanat que la gent portés espelmes. I en poques hores la cera de 200.000 espelmes va convertir l’Eixample en una pista de patinatge, de tal manera que l’Ajuntament va haver d’arrencar i canviar l’asfalt de diversos carrers.
Tanmateix, la mobilització més massiva es va produir el dissabte 21. La va convocar la Taula per la Democràcia, que aplegava entitats de tot tipus i sindicats, en el que va ser, de fet, el seu últim acte. La Taula havia nascut com a grup antirepressiu després dels fets del 20 de setembre, i havia organitzat l’aturada de país del 3 d’octubre; ara s’ha reconstruït amb el nom d’Espai per la Democràcia i la Convivència. L’acte va comptar amb 450.000 assistents, segons la Guàrdia Urbana. Una primera capçalera aplegava les entitats convocants. Al seu darrere, una segona pancarta incloïa el Govern i les autoritats que els dies següents havien de protagonitzar moments crítics.
La concentració es va convertir també en un homenatge a Susanna Barreda i Txell Bonet, les companyes de Sànchez i Cuixart; com que els presos es trobaven en mòduls diferents, cadascun amb els seus horaris de visita, la Txell tot just tornava de la primera trobada amb el seu company, mentre la Susanna esperava fer-ho l’endemà.
Sánchez va aconsellar al president que evités la presó. Això fa que s'entengui més el que farien després uns i altres
I heus aquí una anècdota que diu moltes coses. Els presos poden fer un màxim de deu trucades, de cinc minuts cada una, a números prèviament registrats. Quan jo estava intervenint en l’acte, en Jordi va trucar a la Susanna i li va dir que volia parlar amb mi. Ella li va fer veure que en aquell moment era impossible. Els minuts corrien, i en Jordi va demanar que passessin la trucada al president Carles Puigdemont. El mòbil va anar corrent de mà en mà fins que va arribar al seu destinatari. En Jordi li va aconsellar que evités la presó, potser això fa que ara s'entengui més que en un situació extrema ell i d'altres triessin el camí de l’exili.
Acabo l’endemà, diumenge 22, a Soto del Real. Ens hi vam desplaçar la Susanna Barreda i jo amb AVE. A l’estació d’Atocha ens esperava l’advocada Ana Bernaola i la Belén Murillo, de l’ANC de Madrid i secretària nacional. Ens van acompanyar fins a la presó, que és a més de quaranta quilòmetres de la capital, envoltada per una "dehesa" on pasturen toros de lídia. Tot i que en Jordi Pina em va assegurar que havia fet les gestions oportunes, la funcionària em va dir que el meu nom no figurava en la llista de persones admeses, i que no podia passar. Per sort, la Susanna va poder entrar, després d’ensenyar el llibre de família. La trobada setmanal amb els presos és de quaranta minuts, pres i família estan separats per un vidre. El viatge d’anada va ser expectant, un punt nerviós, potser temerós del desconegut. A la tornada va imperar el silenci.
Mancaven, encara, alguns dies àlgids d’aquella tardor. El nombre de presos havia de créixer, i també anava a començar l’exili. En tot aquest temps només hi ha hagut dues constants: l’obstinació d’alguns per provar no ja allò indemostrable, sinó senzillament fals; i la ferma voluntat de llibertat del poble de Catalunya.
Belén Murillo, Susanna Barreda i Agustí Alcoberro en la primera visita a Sànchez a Soto del Real