La litigiositat del Govern d'Aragó contra el Museu de Lleida i el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) té les seves arrels el 23 de febrer de 1981. Aquell dia, recordat per molta gent per l'intent de cop d'estat de Tejero, Milans i els seus acòlits, la Conferència Episcopal Espanyola va aprovar segregar les parròquies administrativament aragoneses del bisbat de Lleida i crear-ne un de nou a Barbastre-Montsó. La mesura contravenia la història, la demografia i la realitat sociolingüística, però responia a la voluntat de l'Opus Dei de crear una seu bisbal a la localitat d'origen del seu fundador.
Un cop tancat el procés, el 1994, el flamant nou bisbat es va plantejar formar un museu. Per això calia espoliar les peces que el bisbat de Lleida havia aplegat des de finals del segle XIX per evitar-ne la desaparició o la marxa a l'estranger en mans d'antiquaris i compradors sense escrúpols.
Quan aquell procés va entrar en via morta, el govern d'Aragó va contraatacar exigint el retorn de 97 peces del Monestir de Sixena que l'aleshores Museu d'Art de Catalunya va rebre en comodat (préstec indefinit) durant la dècada de 1960, i que la Generalitat va comprar definitivament entre 1983 i 1994 per la xifra de quaranta milions de pessetes. La reclamació considera que els objectes conservats dins un edifici declarat monument nacional no poden ser traslladats a un altre espai, per exemple un museu públic, on poden ser millor conservats i més referenciats, i els atribueix, doncs, caràcter de béns immobles. Paradoxalment, però, el govern d'Aragó no ha fet cap pas per recuperar el retaule major de l'església de Sixena, comprat el 2002 per l'Estat i dipositat al Museu del Prado.
El tercer front que ara és notícia correspon a les pintures murals de Sixena recuperades de la seva desaparició per un equip de tècnics del MAC, encapçalat per Josep Gudiol, el 1936. A començament de la guerra civil, el monestir va ser saquejat i incendiat per grups d'incontrolats. L'actuació generosa i valenta del MAC va permetre, en aquell context, preservar els frescos fortament malmesos per les flames i exposats a la intempèrie. En els anys següents, l'equip del museu s'ha fet càrrec de la seva restauració, recerca i difusió. Ara, diversos estudis independents alerten dels perills que suposaria la manipulació i el trasllat d'unes peces tan fràgils i tan castigades per la història.
Els tres fronts oberts pel govern d'Aragó contra els museus catalans corresponen a males pràctiques impròpies de la gestió del patrimoni cultural, i de la seva jurisprudència internacional. Evidencien una voluntat política que té per darrer objectiu trencar una unitat cultural mil·lenària i generar falsos relats de caràcter oportunista i d'escassa volada.
En el context d'avui, és impossible no fer una lectura política d'aquests litigis. La frontera administrativa entre Catalunya i Aragó ha estat històricament discutida des de l'edat mitjana. Mentre el Regne d'Aragó la situava a l'eix Noguera Ribagorçana – Segre, el Principat la ubicava al riu Cinca. Per aquest motiu es van celebrar Corts Generals d'ambdós estats a localitats com Montsó o Casp sense contravenir allò que deien respectivament les Constitucions de Catalunya i els Furs d'Aragó, és a dir, que la Cort General s'havia de reunir sempre en el territori propi. Però més enllà de la divisió política, els límits occidentals del bisbat de Lleida, situats al Cinca, no van ser mai discutits durant més de mil anys. Des d'aquesta perspectiva, l'intent de trencar col·leccions històricament i artísticament coherents, que es troben ben preservades i estudiades, només pot ser entès com una nova modalitat d'espoli.
La defensa de la titularitat d'aquestes peces, i del nostre patrimoni, ha d'anar acompanyada també de la reivindicació del museu com a institució cultural, un aspecte aquest potser encara no prou valorat per la nostra ciutadania ni de vegades prou entès per la classe política. A diferència d'allò que s'esdevé nord enllà, molts dels nostres conciutadans no són prou conscients de l'enorme tasca que es realitza des de museus com el de Lleida o el MNAC en els àmbits de la conservació, la restauració, la recerca i la difusió del nostre patrimoni. Per això mereixen ara el nostre suport més sincer.
Un cop tancat el procés, el 1994, el flamant nou bisbat es va plantejar formar un museu. Per això calia espoliar les peces que el bisbat de Lleida havia aplegat des de finals del segle XIX per evitar-ne la desaparició o la marxa a l'estranger en mans d'antiquaris i compradors sense escrúpols.
Quan aquell procés va entrar en via morta, el govern d'Aragó va contraatacar exigint el retorn de 97 peces del Monestir de Sixena que l'aleshores Museu d'Art de Catalunya va rebre en comodat (préstec indefinit) durant la dècada de 1960, i que la Generalitat va comprar definitivament entre 1983 i 1994 per la xifra de quaranta milions de pessetes. La reclamació considera que els objectes conservats dins un edifici declarat monument nacional no poden ser traslladats a un altre espai, per exemple un museu públic, on poden ser millor conservats i més referenciats, i els atribueix, doncs, caràcter de béns immobles. Paradoxalment, però, el govern d'Aragó no ha fet cap pas per recuperar el retaule major de l'església de Sixena, comprat el 2002 per l'Estat i dipositat al Museu del Prado.
El tercer front que ara és notícia correspon a les pintures murals de Sixena recuperades de la seva desaparició per un equip de tècnics del MAC, encapçalat per Josep Gudiol, el 1936. A començament de la guerra civil, el monestir va ser saquejat i incendiat per grups d'incontrolats. L'actuació generosa i valenta del MAC va permetre, en aquell context, preservar els frescos fortament malmesos per les flames i exposats a la intempèrie. En els anys següents, l'equip del museu s'ha fet càrrec de la seva restauració, recerca i difusió. Ara, diversos estudis independents alerten dels perills que suposaria la manipulació i el trasllat d'unes peces tan fràgils i tan castigades per la història.
Els tres fronts oberts pel govern d'Aragó contra els museus catalans corresponen a males pràctiques impròpies de la gestió del patrimoni cultural, i de la seva jurisprudència internacional. Evidencien una voluntat política que té per darrer objectiu trencar una unitat cultural mil·lenària i generar falsos relats de caràcter oportunista i d'escassa volada.
En el context d'avui, és impossible no fer una lectura política d'aquests litigis. La frontera administrativa entre Catalunya i Aragó ha estat històricament discutida des de l'edat mitjana. Mentre el Regne d'Aragó la situava a l'eix Noguera Ribagorçana – Segre, el Principat la ubicava al riu Cinca. Per aquest motiu es van celebrar Corts Generals d'ambdós estats a localitats com Montsó o Casp sense contravenir allò que deien respectivament les Constitucions de Catalunya i els Furs d'Aragó, és a dir, que la Cort General s'havia de reunir sempre en el territori propi. Però més enllà de la divisió política, els límits occidentals del bisbat de Lleida, situats al Cinca, no van ser mai discutits durant més de mil anys. Des d'aquesta perspectiva, l'intent de trencar col·leccions històricament i artísticament coherents, que es troben ben preservades i estudiades, només pot ser entès com una nova modalitat d'espoli.
La defensa de la titularitat d'aquestes peces, i del nostre patrimoni, ha d'anar acompanyada també de la reivindicació del museu com a institució cultural, un aspecte aquest potser encara no prou valorat per la nostra ciutadania ni de vegades prou entès per la classe política. A diferència d'allò que s'esdevé nord enllà, molts dels nostres conciutadans no són prou conscients de l'enorme tasca que es realitza des de museus com el de Lleida o el MNAC en els àmbits de la conservació, la restauració, la recerca i la difusió del nostre patrimoni. Per això mereixen ara el nostre suport més sincer.