La dimissió de Laia Estrada com a diputada de la CUP ha sacsejat la formació anticapitalista. La seva marxa s'atribueix a "discrepàncies polítiques", concretament a discrepàncies sobre la manera de fer, sobretot en l'àmbit parlamentari. Però també posa en evidència una realitat que al partit li costa deixar enrere des que va aconseguir representació parlamentària: els lideratges efímers. De David Fernández fins ara Estrada passant per Dolors Sabater o Antonio Baños, per motius diversos, els anticapitalistes no han aconseguit consolidar una veu clara que transcendeixi del caràcter coral al qual la formació està habituada.
Però, per què aquest repte continua enrocat? El politòleg Marc Sanjaume recorda que el cas de la CUP és "rar" a Europa, ja que és de les poques formacions que encara representen un moviment social, el de l'esquerra independentista, malgrat haver fet el salt institucional. Un dels exemples contraris és EH Bildu, al País Basc, que tot i partir de l'esquerra abertzale, ha professionalitzat la seva estructura. Un altre dels factors que compliquen els lideratges forts a la CUP, a parer del consultor de comunicació política Xavier Tomàs, és que és un partit "més de base ideològica que personal".
Els partits de masses, com a Catalunya són el PSC, Junts o ERC, aspiren a sumar el nombre més gran de votants o de simpatitzants a través de lideratges forts. Però a la CUP, de manera volguda, això no es busca. N'és un bon exemple el procés de Garbí, culminat fa uns mesos i en ple desplegament: la CUP va acordar canvis en l'estructura -ara hi ha, per exemple, un secretari general-, però en el fons manté un model en què la militància manté tot el poder i els representants polítics queden sotmesos a les decisions col·lectives, tal com consideren els dos politòlegs. El mateix procés de debat intern, per cert, busca promoure cares noves al capdavant de l'organització.
Els costos del canvi de cares constant
Estrada, que deixarà el càrrec al setembre, era un dels lideratges més visibles a la CUP des de les passades eleccions, quan va ser cap de llista, i havia començat a forjar-se un perfil al Parlament des del 2021, tot i que ja feia anys que era regidora a Tarragona i ben coneguda per la militància. De cara al curs vinent, la CUP detallarà qui ocuparà el seu lloc i com queden els rols dins del grup parlamentari, on es preveu un paper destacat per Laure Vega, un dels noms que puja més fort dins del partit. Aquests canvis constants de cares tenen costos, encara que per a la CUP siguin menors.
El fet de ser un partit de base ideològica fa que el votant li doni menys importància a qui és el candidat que vota, però això també suposa limitacions. "La ideologia només pesa un 15% o 20% en la motivació del vot", afirma Tomàs, mentre que Sanjaume també creu que el votant anticapitalista "no penalitza" la manca de lideratges dins la formació. Ara bé, això té una part bona i una altra de dolenta: tots dos experts constaten que sense cares visibles és molt difícil créixer més enllà del sac habitual de votants fidels.
Els resultats de la CUP al Parlament reflecteixen aquesta idea a la perfecció. La formació entra el 2012 a la cambra catalana amb 126.000 vots i el 2015, en màxims de l'independentisme i en un escenari plantejat com a plebiscitari i després del boom protagonitzat per David Fernàndez els anys anteriors, escala fins als 337.000 vots. Però des de llavors, els registres han quedat molt a prop de la primera irrupció. El 2017 van ser 195.000 vots, el 2021 van ser 190.000 i el 2024 van ser 129.000. Xifres molt similars i, en tots els casos, amb un candidat sempre diferent de l'anterior.
Tomàs també posa èmfasi en el fet comunicatiu. "La comunicació cada cop es basa més en les cares", assegura, gràcies al paper de les xarxes socials. L'expert creu que els partits de base ideològica pateixen més si són incapaços de construir aquestes cares que puguin comunicar. Posa un exemple molt clar: els vídeos que la CUP comparteix s'han viralitzat amb missatges contundents, sobretot els de la CUP Nord-Oriental, però assegura que no serveixen de massa si qui parla són militants de base i no pas la líder del partit. Sanjaume afegeix que la dinàmica coral "passa factura", però insisteix que ha estat una decisió volguda del partit.
Conseqüències a llarg termini?
El problema potser és més aviat de fons. Sanjaume creu que el procés de Garbí s'ha tancat en fals i que no s'ha decidit si la CUP ha d'institucionalitzar-se o ha de continuar amb el carrer com a referent. El politòleg considera que el fet que es mantingui un lideratge "poc vertical" lliga la persona que vol liderar, ja que no té la flexibilitat de negociar sense la pressió continua de la militància. "Ser líder acaba sent molt costós, s'acaben cremant", apunta, mentre que també afegeix que hi haurà un moment en què la militància pot sentir-se "confusa i desconfiant" pel moviment constant en les cares visibles del partit.
Tomàs posa sobre la taula una altra dificultat per a la CUP. El consultor en comunicació política considera que el partit té "problemes estructurals" causats per aquesta manca de lideratges. En aquest sentit, explica que els anticapitalistes tenen poca capacitat mobilitzadora per explicar-se a través del territori. "No poden fer tres actes cada setmana i això es nota", sentencia. Tot plegat, en un moment en què el front electoral independentista està agitat i el moviment social de l'esquerra independentista està "fracturat" amb l'entrada de nous actors.
A això s'hi suma, afegeix Sanjaume, que el moviment juvenil està "en hores baixes" després del procés i que el municipalisme "ha patit electoralment", amb pocs fruits collits més enllà de propostes com la de Girona, que precisament ha estat de les més obertes a entrar al joc polític i pactar amb altres partits. "Les exigències ètiques, com la de no entrar a negociar amb altres partits, dificulten els moviments i fa que cada cop menys persones vulguin liderar", afegeix. Del procés de Garbí en surt, precisament, un canvi en aquest sentit: la CUP vol obrir-se a pactar en aquells escenaris en què hi hagi un clam ben definit al carrer i pugui moure la resta d'actors per aconseguir victòries. Un exemple recent és el pacte amb el Govern per regular els lloguers de temporada.
Altres sortides de líders a la CUP
Estrada no és l'únic cas d'un adeu precipitat. L'anterior líder del partit al Parlament, Dolors Sabater, va deixar-ho abans d'hora per centrar-se en Badalona després que es quedés com a única regidora de Guanyem en els comicis en què Xavier Garcia Albiol va aconseguir la majoria absoluta. Però darrere s'amaga una relació tensa entre Guanyem i la CUP. L'exalcaldessa badalonina va tenir una postura més oberta al diàleg, influenciant el "sí" de la formació a la investidura de Pere Aragonès. Però la CUP va canviar el to, passant a la confrontació directa amb el Govern. Dues estratègies contraposades que van precipitar el trencament amb qui havia estat la cap de llista a les eleccions.
Anys enrere, tampoc va tenir una sortida precisament còmoda Antonio Baños, ara molt crític amb la CUP. Era el gener del 2016 i els anticapitalistes eren imprescindibles perquè Junts pel Sí pogués governar i tirar endavant el pla per a la independència. Els anticapitalistes van negar-se a investir Artur Mas i Baños, predisposat a fer-ho a canvi de garantir la continuïtat del procés, va plegar. Tot plegat va acabar amb Carles Puigdemont com a president i amb un Baños que, amb el pas dels anys, s'ha acabat situant pràcticament als antípodes de la candidatura que va liderar.
Val a dir que han estat potser les tres grans sortides de líders que han deixat més enrenou. Altres com David Fernàndez, Carles Riera, Eulàlia Reguant o Albert Botran han plegat de la primera línia de la formació perquè consideraven que havien complert el seu cicle polític, també vinculat a la limitació de legislatures que té la formació -abans era d'un mandat, ara de dues legislatures-. Menció especial mereix també el cas d'Anna Gabriel, un dels lideratges amb més ascendència els últims anys, que va deixar la primera línia política forçada a marxar a l'exili pels fets de l'octubre del 2017, i que des d'aleshores es manté allunyada de la primera línia.
