El 21 de setembre de 1859 neix a Vilanova i la Geltrú Francesc Macià i Llussà, fill dels borgencs Joan Macià i Maria Llussà, comerciants d’oli de les Garrigues. Fa els estudis bàsics i els secundaris a Vilanova i als 16 anys entra a l’acadèmia d’enginyers de l’exèrcit espanyol a Guadalajara, únic lloc on s’impartia aquesta especialitat. S’hi especialitza en ponts, ferrocarrils i telègrafs. El 1887 va destinat a Lleida i hi coneix la futura muller, Eugènia Lamarca, filla d’Agapit Lamarca, excèntric arquitecte i potentat, amb la qual tindrà tres fills: Joan, Josefina i Maria. A. Lamarca és autor de la façana de la Paeria sobre el riu Segre i de la biblioteca pública de la ciutat.

A l’exèrcit arribarà al grau de tinent coronel i com a enginyer és el primer a tot l’Estat a aplicar el formigó armat en una construcció, a Puigverd de Lleida el 1893, després d’haver-ne revestit cups a les Borges, i l’any següent en patenta un sistema propi: sistema Macià. Com a enginyer militar també treballa a Barcelona, Madrid, Guadalajara, Ceuta, Jaén, Girona, Tarragona, Reus i Santoña (Cantàbria). Va fer l’aixecament topogràfic del plànol de Lleida, la instal·lació de la telegrafia òptica a la Seu d’Urgell, les defenses del projecte de ferrocarril del Noguera Pallaresa, l’abastament d’aigua potable a les Borges, la planimetria de la delimitació territorial amb Andorra i França i la construcció de les carreteres d’Esterri a Viella i de Bellmunt del Priorat al Molar. També és autor de diferents projectes com la fortificació de Tortosa, els claveguerams de Reus i Vilanova i les carreteres de la Seu a Andorra i de Sort a Esterri d’Àneu, entre altres.

Però un simple acudit en canviarà totalment la vida. El 25 de novembre de 1905 vora 300 militars assalten la redacció del periòdic catalanista satíric Cu-Cut, així com el diari La Veu de Catalunya, en resposta a la publicació d’un acudit considerat ofensiu per l’exèrcit espanyol. Macià en condemna l’assalt incívic i és enviat castigat a Santoña, la seva darrera destinació militar. El 21 d’abril de 1907 és elegir diputat, simultàniament, per les Borges Blanques i per Barcelona, a les llistes de la candidatura unitària Solidaritat Catalana, i el 9 de juny es dona de baixa de l’exèrcit espanyol. Ja serà diputat fins a  la seva mort el 1933.

• Judici a París als independentistes dels Fets de Prats de Molló
• ARC

Macià anirà evolucionant ràpidament des d’un regeneracionisme monàrquic espanyol cap a un republicanisme catalanista i, finalment, un independentisme insurreccional. El 2 de febrer de 1919 funda la Federació Democràtica Nacionalista, grup para-independentista amb un projecte alliberador per a “tots els municipis de llenguatge català”, és a dir, els Països Catalans. El 8 de juliol fa néixer Estat Català (EC), considerat el primer partit independentista, força politicomilitar de la qual esdevé líder indiscutible i des d’on popularitza la bandera estelada. Amb la dictadura de Primo de Rivera s’exilià a Perpinyà i el 1925 viatja a Moscou amb documentació falsa, juntament amb J. Carner-Ribalta, on s’entrevista amb els dirigents de la Internacional Comunista Zinoviev i Bukharin en cerca de suports per a la causa independentista, amb Andreu Nin com a traductor. Aquell any també promou l’Emprèstit Pau Claris per a recaptar fons per al procés secessionista.

Decidit a tirar endavant només amb les mateixes forces i les ajudes econòmiques, principalment dels catalans d’Amèrica, estableix el quarter general d’EC a Bois-Colombes, a 11 km de París, des d’on prepara la invasió armada de Catalunya, prevista per a primers de novembre de 1926. Descoberta la conspiració, la seva detenció i el judici posterior a París faran la volta al món i tindran un gran impacte a la premsa internacional. Empresonat a la Santé amb la majoria dels conjurats, el seu judici a París esdevindrà un acte formidable de propaganda política i l’acció fracassada comptarà amb les simpaties de l’opinió pública francesa, que ho veu com un gest alhora valent i romàntic. Home ben plantat, elegantment vestit i educat en les formes, moltes dames de l’alta societat parisenca acuden a les sessions al Palau de Justícia parisenc només per a poder-lo veure. Havia nascut el mite Macià.

Expulsat a Brussel·les, amb els altres membres d’EC, el 1928 protagonitzarà un viatge triomfal pel con sud-americà, entre la colònia catalana, emulant el fet per Éamon de Valera entre els irlandesos dels Estats Units. El viatge, en companyia de Ventura Gassol, culminarà a l’Havana amb la celebració de l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, del 30 de setembre al 2 d’octubre. Allà s’aprovarà la Constitució Provisional de la República Catalana i la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya que no tindran incidència posterior atesa l’existència d’EC. Novament, a Brussel·les, entra a Catalunya i es planta a Barcelona el setembre de 1930, però n’és expulsat cap a l’exili a la capital belga. En torna, definitivament, el febrer de 1931 i el març següent fa confluir EC en la nova formació Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb altres grups com els liderats per Lluís Companys o Josep Irla, entre altres.

ERC guanya les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 i, el 14, Macià proclama la República Catalana convertida en Generalitat de Catalunya al cap de tres dies per les pressions de l’esquerra espanyola. Llavors dedica tots els seus esforços a l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, aprovat en referèndum el 2 d’agost amb el 99,2% de vots favorables i conegut com a Estatut de Núria. Greument mutilat, el text entrarà en vigor l’any següent i Macià serà partidari d’aprofitar tots els instruments que es troben al seu abast per construir un poder autònom català i atorgar prestigi a la llengua catalana amb la seva oficialitat. Des de la presidència de la institució el mite Macià es consolida i la gent acut a veure’l, més que no pas  a escoltar-lo, ja que ell mateix ha esdevingut tot un missatge polític de catalanitat i progressisme. Però Macià ja és vist com el dimoni per l’espanyolisme més ranci, alhora que els catalans d’Amèrica són molt crítics amb la priorització de la solució republicana a l’Estat espanyol per davant de la independència nacional, que passa a segon terme. 

El dia de Nadal de 1933 serà el Nadal més trist, ja que Macià, conegut col·loquialment com l’Avi, mor a la residència presidencial de la Casa dels Canonges, al Palau de la Generalitat. La notícia del decés commou el país i l’enterrament paralitza la capital catalana pel nombre de ciutadans que en volen acomiadar el fèretre. Macià fou un president molt estimat pel seu poble i el seu català sempre conservà l’accent de Ponent. Avui el seu nom és present en carrers, places i avingudes, en centres educatius i cívics i a les Borges Blanques existeix un Espai Macià com a centre de memòria i recerca, mentre que a Prats de Molló el projecte de museïtzació i rehabilitació de la Casa Macià  avança amb encert i a bon ritme. A Vallmanya, però, la deixadesa institucional, la manca de consciència històrica i l’absència de sentit institucional deixen que l’edifici que tants anys acollí el president Macià i la seva família vagi ensorrant-se sota les inclemències del temps i la incompetència política. Transversal, això sí...

Per a saber-ne més: Francesc Macià, Enric Jardí, Edicions 62, Barcelona, 1991.