En un món en mode imperialista, Europa desubicada entre les dues superpotències i una Rússia en guerra a Ucraïna, la política espanyola viu una crispació màxima mentre, a Catalunya, el sobiranisme mira de refer el seu fil narratiu després de la repressió i els pactes difícils amb el govern de Pedro Sánchez. Aquest 2025 s’ha commemorat els 50 anys de la mort de Franco, que va suposar l’emergència de nous lideratges ja malaguanyats. Què ens dirien ara els grans protagonistes, els Josep Tarradellas, Josep Pallach, Ramon Trias Fargas o Antoni Gutiérrez Díaz?
Jesús Conte: "Tarradellas hauria renunciat a propostes condemnades al fracàs"
El retorn de Tarradellas com a president de la Generalitat va ser un episodi excepcional de la Transició. Era el triomf d’una institució que havia perdut la guerra i el tren de la història, despietada amb l’exili. Quasi 40 anys de dictadura van veure com milers de republicans morien lluny de casa. Les circumstàncies polítiques, però, van donar una oportunitat al vell supervivent que havia estat conseller en cap durant la Guerra Civil. Les necessitats d’Adolfo Suárez de resoldre l’expedient de Catalunya i les urgències per evitar que les esquerres es fessin mestresses de Catalunya (les eleccions del 1977 van donar el triomf al PSC i el PSUC) van fer que, finalment, Madrid s’aferrés a la carta Tarradellas.
El veterà exdirigent d’ERC va poder acomplir el seu somni: tornar a Palau i formar un Govern d’unitat. Però, als 78 anys, i amb una jove classe política on s’imposaven noves sigles, del PSUC a CDC, i pels quals el vell president era un destorb, ja no podia competir amb el futur. El 1980 cedia el poder a Jordi Pujol, el nou triomfador. Tarradellas va morir el 1989, després d’una activitat intensa en actes i declaracions, en què solia esmenar la plana a Pujol i es mostrava queixós de la manca d’unitat entre els partits. Defensor d’un estil gaullista i amb sentit del poder -rara avis entre polítics catalans-, no sabem què diria del procés i els anys actuals.
Jesús Conte, autor del llibre Tarradellas, testigo de España, ho veu així: "És difícil traslladar què pensaria i com hauria reaccionat, però, coneixent el seu tarannà i actuació des del seu retorn l'any 1977, crec que la seva obsessió per la unitat el faria desqualificar l'actual ball de bastons a la política espanyola i la incapacitat a Catalunya i a Barcelona per tirar endavant uns pressupostos". Conte creu que hauria criticat la pèrdua de les formes en política i el seu "potser s'assemblaria al discurs agnòstic de Felipe González". I davant el Procés? "Ell no hauria dut a aquest conflicte amb l'Estat i hauria renunciat a fer propostes que qualificaria de fer sidral, condemnades al fracàs", diu.
Joan Safont: “A Pallach, la història se li va escapar”
Si Tarradellas va acabar tenint raó, però per poc temps, a Josep Pallach "la història se li va escapar". Ho diu un dels seus biògrafs, Joan Safont, autor de l’excel·lent Josep Pallach, política i pedagogia. En efecte, el líder del PSC-Reagrupament generava moltes expectatives i era vist com un dels homes del futur. Era l’exponent d’una socialdemocràcia similar a l’europea, quan a Catalunya la majoria de l’esquerra girava entorn el PSUC i el PSC-Congrés de Joan Reventós apostava per vies autogestionàries. Un infart se’l va endur el gener del 1977. Després d’un congrés on la delegació alemanya que li havia donat suport li fes saber que l’home de l’SPD era Felipe González.
"No va tenir temps ni de fer ni de penedir-se, però el país va perdre un analista sagaç, que a l’exili no es feia il·lusions sobre una caiguda imminent de Franco. No esperava ruptures ni revolucions i estava vacunat contra la decepció", sosté Safont. L'autor es resisteix a fer afirmacions contundents sobre què hagués dit o pensat Pallach dels darrers anys. Recorda que Pallach va demanar l’abstenció en el referèndum per la reforma política del 1976 i, quan va veure el triomf clar del govern, va exclamar: "Ens passaran per sobre". Safont recorda una frase d’un pallachista històric, Joan Tapia, quan Nació li va preguntar per Pallach davant del procés: "Potser hagués estat independentista, però amb una condició: per guanyar".
Txema Castiella: "El Guti hagués vist la crispació com la victòria estratègica de l’extrema dreta"
Antoni Gutiérrez Díaz, a qui tots anomenaven el Guti, va ser un dels dirigents més importants del PSUC durant la clandestinitat i en els primers anys de democràcia. No era cosa menor. El PSUC era, de molt, la força més ben organitzada. Les primeres eleccions del 1977, però, ja van reubicar els comunistes en una posició subordinada al socialisme. Amb els anys, anirien perdent empenta. Txema Castiella va biografiar el personatge a Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti. l’optimisme de la voluntat.
El Guti va apostar per la renovació del PSUC i va donar suport a la creació d’Iniciativa per Catalunya. Fou eurodiputat i va morir el 2006. Castiella es resisteix a dir què diria ara el dirigent psuquero, però té clares algunes coses: "Crec que consideraria la crispació una victòria estratègica de l’extrema dreta i estaria molt preocupat per l’afebliment de la democràcia i d’Europa. Era, a més de polític, un analista agut. També podem estar segurs que trebalalria per la cohesió del país i per crear ponts entre actors diferents". Aquest va ser, en bona part, el paper històric del PSUC i el que va fer durant l’Assemblea de Catalunya. Castiella conclou amb una frase curiosa: "Hagués defensat la cultura de la Transició, que van ser un seguit de pactes. Que no és el mateix que defensar la Transició".
Jordi Amat: "Trias Fargas va aconsellar desconfiar dels líders messiànics"
Un altre nom brillant dels anys inicials de la democràcia va ser Ramon Trias Fargas. Economista, cap d'estudis del Banc Urquijo, va voler liderar un projecte d'ideologia liberal sota el nom d'Esquerra Democràtica que el 1978 va acabar integrant-se a la Convergència de Jordi Pujol. La cohabitació entre tots dos homes no va ser fàcil. Líder personalista Pujol, amb trets populistes, Trias Fargas era un home amb massa seguretat intel·lectual per acceptar ser simplement un segon. President formal de CDC, va morir sobtadament d'un infart mentre feia un míting al Masnou.
Jordi Amat l'ha historiat bé a Els laberints de la llibertat. Per ell, va ser un polític catalanista i liberal del temps de la Guerra Freda. "El seu món s'assembla poc al nostre, però hi ha uns principis expressats quan es va acomiadar de la presidència de Convergència Democràtica que ressonen en el nostre present: desconfieu dels líders messiànics, va dir. I és un missatge que avui, en l'era dels depredadors, també té més sentit que mai", remarca.
Amat recorda que Trias Fargas proclamava el seu ordre de prioritats polítiques: primer la llibertat, després Catalunya i després el seu partit. "El seu partit, certament, ja no existeix i el liberalisme compassiu que defensava -i que l'ennoblia- passa per hores baixes. Però Catalunya, malgrat tot, és encara el subjecte polític amb voluntat de ser i en el qui creia lleialment. Avui, reprenent el que va dir en temps de discussió tant de la Constitució com l'Estatut, tindria clar que la defensa de la llengua catalana havia de ser una exigència per preservar una identitat lliure i oberta", apunta.
