La nit del dimecres 19 de novembre de 1975, TVE va decidir canviar la programació. Solien emetre un episodi d’Este señor de negro, una sèrie dirigida per Antonio Mercero amb José Luis López Vázquez de protagonista. Era una comèdia costumista situada en el vell Madrid que tenia un punt de paròdia de la mentalitat espanyola més arcaica. Però en aquelles hores el règim no estava per brometes. En el seu lloc es va emetre la pel·lícula bèl·lica Objectivo Birmania. Era evident que Franco agonitzava.
La nit va ser llarga. Tothom estava als telèfons. Hi havia preparada des de feia temps l’Operació Lucero, tot un protocol per actuar des del moment que es produís la mort del dictador. L’operatiu implicava comunicar la notícia unes hores després. El govern -en mans d’un dubitatiu Carlos Arias- volia controlar el flux informatiu que es produiria des del primer instant. Però no ho va aconseguir del tot.
Poc després de les quatre de la matinada, el redactor en cap d’Europa Press, Marcelino Martín Arrosagaray, va rebre de cinc fonts diferents la notícia que Franco acabava de morir. Va ser l’agència la primera que va donar la notícia en un comunicat curt: “Franco ha mort”. Sembla que un periodista que feia nit -però no dormia- a la ciutat sanitària La Paz havia vist entrar el cap de la Casa Civil de Franco entorn de les quatre i va avisar els seus caps. Hi va haver irritació en el règim per haver perdut el control de la informació. A les sis del matí, el ministre d’informació, León Herrera, confirmava la notícia.
Tot seguit va entrar en funcionament tota la maquinària preparada. L’hemeroteca mostra, amb petits matisos, la unanimitat oficial de la dictadura i delata la gran quantitat d’articles laudatoris de Franco. Fernando Ónega, periodista que jugaria un paper important durant la Transició al costat d’Adolfo Suárez, va escriure al diari falangista Arriba: “S’ha apagat per sempre aquella llum del Pardo (...) un cabdillatge responsable, serè”. Amb tot, tot i el control de la dictadura sobre la premsa, la consulta de l’hemeroteca permet comprovar els moviments de fons en la societat catalana, allunyada dels estaments oficials.
Crits contra Franco a la Seat
El Diari de Barcelona informava que el 20 de novembre els treballadors de Seat “van demanar” a la direcció que el fil musical a la fàbrica connectés amb RNE per poder escoltar el missatge de Carlos Arias. Dempeus i en silenci, van poder sentir aquell cavernós “Españoles, Franco ha muerto”. Tot i el control que el règim mantenia sobre la Seat, hi havia hagut conflictes sindicals. La vaga del 1971 va ser reprimida amb brutalitat i un obrer fou mort per trets de la policia. Aquell 20 de novembre, una dona va cridar contra el dictador enmig del silenci. Segons la premsa, la van fer callar. Però l’incident il·lustra que els barrots del règim s’estaven esquerdant.
Mentre Franco agonitzava, un jove periodista anomenat Ignasi Riera, més tard diputat d’Iniciativa per Catalunya, informava que a Cornellà hi havia un greu conflicte laboral a l’empresa Laforsa, on s’havien fet acomiadaments. Els treballadors van ocupar la seu del sindicat oficial per reclamar la seva readmissió i foren desallotjats per la policia. Una de les reivindicacions eren que el salari mínim no fos inferior a les 20.000 pessetes mensuals.
Dol a les institucions oficials, neguit a la societat
L’aleshores president de la Diputació de Barcelona, Juan Antonio Samaranch, fa un discurs al ple en què assegura que “l’exemple de Franco ens acompanyarà sempre”. Però l’astut dirigent ja olora els canvis i sorprèn amb un final de discurs en català. El cardenal Jubany, en la missa pel dictador que es fa a la catedral, elogia la “dedicació total de Franco a Espanya”. A fora, 20.000 persones s’apleguen i després de la missa canten el Cara al sol. Els més abraonats pujaran per Via Laietana fins a la Jefatura Superior i repetiran l’himne falangista. Els caps policials surten al balcó a saludar.
Com a contrapunt, Lluís Maria Xirinacs i un petit grup de cristians van passar la setmana de la mort de Franco tancats a Montserrat pregant per la reconciliació, aprofitant que el Jubileu anunciat pel papa Pau VI que convidava a la pau i la reconciliació. La premsa està plena aquells dies de senyals de mobilització democràtica.
A l’Ajuntament de Barcelona, aquella setmana, l’alcalde Joaquim Viola rep una comissió de veïns que reclamen que la plaça Tetuan no desaparegui, amenaçada pel projecte urbanístic Via 0, i que s’hi instal·lin espais de joc infantil i llum, així com accessos fàcils. El dinamisme del moviment veïnal va ser en els anys del tardofranquisme un dels senyals de revifalla d’una societat sotmesa durant dècades. A Vilanova i la Geltrú s’anuncia el dia de la mort de Franco la creació de tres associacions de veïns. És un fenomen generalitzat arreu del país.
A la vegada, però, al carrer les forces d’ordre asseguren el silenci. I hi ha també molta por. Alguns productes s’esgoten a les botigues. El periodista Andreu Claret, corresponsal de Cambio16 a Barcelona, denunciava que havia rebut una amenaça d'un nucli ultra, el Grupo de Acción Sindical. Però per tothom estava clar que s’estava a les portes d’un canvi històric i que la dictadura estava esgotada. Ho va intuir el president del Barça, Agustí Montal, quan envia un telegrama al nou cap de l’estat, Joan Carles de Borbó, i li diu que s’acosta “un futur de convivència pacífica i democràtica”.
