“El dia de la mort de Franco les úniques mobilitzacions foren de dol. Hi havia por i les úniques corredisses van ser per anar a la plaça d’Oriente”. Qui diu això és l’historiador Andreu Mayayo, molt enfeinat aquests dies. El catedràtic de la UB dona els darrers retocs a l’exposició “I després de Franco, què?”, que es podrà veure a l’antiga presó Model del desembre al juliol vinent, i que oferirà una panoràmica dels anys del tardofranquisme. Mayayo desmenteix la versió de la mort de Franco com l’inici d’un camí imparable cap a la democràcia enmig d’una alegria als carrers i assegura a Nació:  “No hi havia ambient de festa major”. 

Mayayo reacciona contra tota versió edulcorada del que va venir immediatament després de la mort del dictador i considera “vergonyós” que es vulgui celebrar a bombo i platerets els 50 anys de monarquia: “El dia de la jura de Joan Carles I no va ser l’inici de la monarquia parlamentària sinó el d’una monarquia franquista amb un successor designat per Franco i un hereu que per decisió del seu pare, Joan de Borbó, que no li va permetre emprar el títol de príncep d’Astúries, va adoptar el de príncep d’Espanya. Té raó l’emèrit quan diu que la democràcia no va caure del cel, però la van dur les forces democràtiques”.

1976, l’any clau     

Mayayo, que el 1974 entra a les Joventuts del PSUC, recorda que “el 1976 va ser l’any amb més vagues del règim, amb un xoc entre les forces democràtiques i un règim on pugnen els immobilistes del búnquer i els reformistes que volen salvar la Corona. Pensem que la primera audiència reial és a l’Associació d'Excombatents de l’ultra Girón de Velasco”. L’11 de desembre, mentre es constitueix el primer govern del rei, amb Carlos Arias, el mateix president de Franco, una jornada de vaga a la construcció acaba amb repressió. El sindicalista Francisco Téllez a l’hospital, després de ser torturat, amb ferides per tot el cos i una sonda al penis, és una de les imatges del moment i que es podrà veure a l’exposició.  

L'historiador recorda el context internacional: Europa volia democràcia. Les monarquies veien Joan Carles I com l’hereu de Franco que havia traït el seu pare, que no abdicaria fins al 1977. El monarca viatja a Washington, que, més que democràcia, vol estabilitat. És quan, enmig d’una gran mobilització popular, el rei diu a Newsweek que Arias és “un desastre”. Ve Suárez i s’imposa l’objectiu de salvar la monarquia. Però Mayayo apunta: “Sense el resultat de les eleccions del 77, amb les forces democràtiques fortes, no hi hauria hagut ni Corts constituents (només volien reformar les anomenades Lleis Fonamentals), ni amnistia ni Generalitat”. Cinquanta anys després, una exposició portarà Franco a la Model.   

A Catalunya, el règim havia perdut el control

Amb 14 anys el dia de la mort de Franco, l’historiador Carles Santacana té el record ben viu del mercat de l’Hospitalet de Llobregat amb les cues de la gent per acaparar aliments enmig de la incertesa. Santacana explica que, amb tot, el clima era diferent a Catalunya que a la resta de l’Estat: “Aquí, el règim havia perdut el control del relat. L’oposició no té capacitat per fer-lo caure, però passen coses: el cicle de conferències sobre les terceres vies a Europa amb Jordi Pujol i Josep Pallach, té impacte. L’Ajuntament de Barcelona vota en contra del català a l'escola i es genera un escàndol. A Catalunya, l’Església de base juga un paper determinant i entre els sectors burgesos hi ha figures com Pujol i Miquel Roca”.

Blanca Serra: “Érem molt pocs”

Qui sí que va córrer davant dels grisos va ser la filòloga Blanca Serra, molt activa en l’antifranquisme. Membre del Front Nacional de Catalunya i més tard del PSAN, conserva la bala de goma que va tombar-la en una manifestació d’estudiants: “Sempre procurava anar al costat d’algun company forçut, però no em va servir de res”. El dia que recorda amb més por va ser al Camp Nou, amb motiu d’una Copa del Generalíssim en presència de Franco: “Vam anar a llançar octavetes. Estava ple de policies i vam sentir un pànic enorme que ens agafessin. Per sort, vam poder fer-ho i fugir”.

“Érem pocs els qui ens mobilitzàrem. El PSUC estava molt ben organitzat, això sí. El sentiment majoritari a la societat catalana era d’una por horrorosa”, explica. Per ella, la mort de Franco no va ser el final de res: “Jo era a la Catalunya Nord, perquè ja em tenien fitxada. Vaig pensar que aleshores començava la feina grossa i crec que no em vaig equivocar”. La seva primera detenció va ser el febrer del 1977, a Via Laietana. Recorda que va ser colpejada amb el llistat telefònic i bromeja: “Hauria preferit que m’ho haguessin fet amb el de Sòria, però era el de Barcelona, molt gruixut”. La seva denúncia per tortures ha nodrit la primera diligència de la Fiscalia per tortures a Via Laietana. 

Carles Vallejo: “La ignorància de part dels joves és culpa dels adults” 

Un altre històric de la lluita contra la dictadura va ser Carles Vallejo, militant de Comissions Obreres a la Seat. Detingut el desembre del 1970, en ple estat d’excepció durant el Procés de Burgos, va estar a Via Laietana 20 dies: “Normalment, no podien tenir-te més de 72 hores, però en estat d’excepció la detenció era indefinida. Ningú s’imagina què era això”. Després va estar sis mesos a la Model. Vindrien més detencions i processament per associació il·lícita i propaganda il·legal. El 2022, va presentar la primera querella criminal per tortures. 

“Malauradament, érem una immensa minoria”, assegura Vallejo, que reconeix que “si hagués sabut quines eren les conseqüències, potser no ho hauria fet. La inversió en dolor del franquisme durant dècades va aconseguir paralitzar la societat”. El sindicalista creu que un error dels anys democràtics va ser el fet de girar full per no reobrir ferides: “Abans de fer-ho s’ha de llegir tot el llibre i les ferides no es van curar. L'efecte és la ignorància d’una part dels joves. Però la irresponsabilitat la tenen els adults i molts partits”. Sobre la penetració ultra entre els joves, assegura que “és paradoxal que per emetre un vot de protesta fan confiança a qui els encadenarà”. 

Una dreta antifranquista?

La força més potent de l’antifranquisme era el PSUC, i el PCE a l’estat espanyol. Però el bloc democràtic era ampli, amb predomini de les esquerres. Existien nuclis d’oposició en la dreta moderada, com els monàrquics partidaris de Joan de Borbó. Juan Lanaspa era un d’ells. Proper a José María de Areilza, exdirigent franquista que es va anar desmarcant del règim, i Antoni de Senillosa, Lanaspa era un joanista. Ho explica a Nació: “Fèiem reunions clandestines, anàvem a Estoril a veure don Joan i un cop fins i tot vaig haver de córrer davant dels grisos a la universitat. Però sabíem que el nostre objectiu era gairebé impossible. Franco no renunciaria a favor de don Joan”.

Carles Santacana considera que, 50 anys després, “Franco no sembla un personatge històric sinó un referent per posicionar-se en favor o en contra. Els darrers trenta anys, amb l’accés a nombrosos arxius, han aparegut moltes recerques, com la de Miguel Ángel del Arco sobre les crisis de fam dels anys 40, però el debat polític entorn el franquisme, resta encara al marge de la veritat històrica”.