El 14 de novembre del 1975, sis dies abans de la mort de Franco, el govern espanyol signava l’Acord de Madrid i entregava el Sàhara al Marroc i a Mauritània. Contradient el compromís de propiciar la descolonització, el govern cedia davant un Hassan II que havia llançat una setmana abans la Marxa Verda per pressionar Madrid. Quan han passat 50 anys, Pedro Sánchez ha acabat fent seu el full de ruta de Rabat d’establir una autonomia a la colònia mentre el Marroc assaboreix una victòria diplomàtica amb la resolució de l’ONU que considera que el pla marroquí “podria ser la solució més viable” al conflicte. Malgrat tot, no reconeix formalment la sobirania marroquina i invoca “el dret d’autodeterminació sahrauí”, que fa mig segle que espera ser exercit. Ambigüitats que expliquen l'abstenció de la Xina i Rússia.
Pablo Ignacio de Dalmases és un dels qui coneix millor aquesta història. En va ser testimoni i és, ben segur, el català que més en sap. Aquest periodista era un dels col·laboradors del coronel Rodríguez de Viguri, secretari general (número dos) de l’administració colonial espanyola al territori. Va arribar al Sàhara per dirigir-hi la delegació de RNE així com el diari La Realidad, bilingüe en espanyol i àrab. Acaba de publicar Sáhara Occidental. La colonia que España nunca descolonizó (Almuzara), llibre clau per conèixer molts detalls del que va passar aquella tardor, mentre Franco agonitzava.
La Guerra Freda ajuda Hassan II
El rei del Marroc, Hassan II, era un polític molt hàbil. Els inicis del seu regnat no van ser fàcils i va haver d’encarar diversos brots d’oposició. Potser el més seriós es trobava en un sector de l’exèrcit, que competia amb la monarquia per la supremacia. Hassan II havia sobreviscut a dos intents de cop d’estat sagnants, el 1971 i el 1972. Amb una societat amb desigualtats flagrants, el monarca veia la conquesta del Sàhara com un objectiu útil per reforçar la corona i bastir una aparent unitat nacional. Però com fer-ho en una Àfrica que venia dels anys de la descolonització?
Les Nacions Unides defensaven un procés d’autodeterminació per al Sàhara. Espanya, que el 1958 havia definit el territori com una província més, va haver d’obrir-se a la idea d’un referèndum d’independència. Com havia fet uns anys abans a Guinea Equatorial. Hassan II va reclamar el traspàs de la colònia al mateix Franco en una entrevista el 1971, però el dictador s’hi va oposar en rodó. El rei va esperar.
Mentre la situació al Sàhara quedava bloquejada, l’aparició del Front Polisario com a organització independentista i revolucionària va sacsejar el territori. Algèria, enemiga històrica del Marroc i amb relacions estretes amb la Unió Soviètica, va esdevenir gran protectora del Polisario. Dalmases explica algunes accions terroristes d’aquells anys, en molts casos atribuïdes al Polisario i d’altres que apuntaven a obscures trames de falsa bandera marroquines. Però probablement va ser la Guerra freda el factor determinant de la partida. Els Estats Units van començar a veure amb simpatia les tesis marroquines i no volien de cap manera més països alineats amb el bloc socialista al nord d’Àfrica. També França donava escalf a Rabat.
L’escac i mat marroquí: Franco emmalalteix
Els moviments de Hassan II aquella tardor semblaven sincronitzats a la gravetat de la salut de Franco. El monarca devia tenir informació de primera mà. Des del seu discurs a la plaça d’Orient l’1 d’octubre —després de l’onada de protestes internacional pels darrers afusellaments—, el dictador apareixia cada dia més demacrat. El 17 d’octubre, quan Hassan II anuncia la Marxa Verda, una gran mobilització de població civil que havia d’ocupar el Sàhara, Franco celebra el seu darrer consell de ministres. Allí es mostra molt dur amb el rei del Marroc. No sembla que s’estigui en vigílies d’una entrega al Marroc. Però, de fet, Franco havia mostrat unes hores abans un quadre d’infart.
En pocs dies queda clar que el dictador empitjora. Amb Franco ingressat, el govern de Carlos Arias s’espanta. No es vol una guerra i està a punt de començar el regnat de Joan Carles de Borbó. El 21 d’octubre, el president del govern, home gris sense cap experiència en política internacional, envia el ministre secretari general del Movimiento, José Solís Ruiz, al Marroc per negociar amb Hassan II. Dalmases explica, després de consultar l’informe de l’ambaixador a Rabat, com d’indigne va ser Solís: “No volem la independència”, digué el representant del partit únic. El fet que no hi anés el titular d’Exteriors, Pedro Cortina Mauri, que defensava la tesi oficial de la descolonització, és molt indicatiu. A partir d’aleshores, tot va molt de pressa.
Sortir cames ajudeu-me
El 24 d’octubre, Dalmases posa en portada a La Realidad el que ja era una cosa evident, anunciant que les converses Madrid-Rabat estaven avançades per procedir a l’entrega del territori. La notícia va generar una irada reacció tant del govern espanyol com d’un sector de militars al Sàhara, que consideraven el periodista català molt proper al Polisario. Dalmases fou destituït i fins i tot va córrer perill al ser detingut durant hores per la policia territorial. Rodríguez de Viguri el va enviar de retorn a Barcelona.
Pablo Ignacio de Dalmases explica a Nació que el que va fer el govern espanyol al Sàhara va ser una “submissió vergonyosa” i apunta amb ironia que en molt poc temps, els mateixos que consideraven el Polisario com un enemic van començar a veure’l amb simpatia en contemplar l’actuació espanyola. “No ho podem saber, però crec que amb Franco viu allò hagués acabat diferent”.
Un fet va semblar que podia canviar les coses. El 2 de novembre, Joan Carles de Borbó, en aquell moment cap d’estat en funcions, vola a El Aaiún, la capital sahrauí. És un viatge llampec per tranquil·litzar uns militars recelosos i que no entenen què passa. L’aleshores príncep es guanya els oficials quan els assegura que es farà el que calgui perquè l’exèrcit preservi “el seu prestigi i honor”. Una visita que no canviarà res, però que irritarà Arias, que arriba a presentar la dimissió durant unes hores.
La Marxa Verda comença el sis de novembre i entra a la colònia espanyola sense que l'exèrcit franquista faci res per impedir-ho. Només uns dies després, el 14 de novembre, se signa l’Acord de Madrid. En un cas sense precedents en la història de la diplomàcia, Espanya entrega l’administració colonial al Marroc i a Mauritània. Franco mor sis dies després. L’Acord empitjora la situació dels sahrauís: el Sàhara només va canviar d’amo i ara és més colònia marroquina que mai.
