ERC, el PSC i el PSOE han accelerat els acords per mantenir viva la legislatura catalana i l'espanyola tal com explica avui Bernat Surroca. La setmana passada nou model de finançament (n'he escrit aquesta valoració), i avui mateix es constitueix l'empresa mixta Rodalies que donarà protagonisme real a la Generalitat en la gestió d'una infraestructura crítica i deficient i fins ara en mans de les companyies estatals Adif i Renfe. Oriol Junqueras defensa i defensarà la virtut dels dos pactes perquè són el fruit de l'aposta del seu partit -també amb Pere Aragonès i Marta Rovira- pel diàleg amb l'Estat des del 2018.

Però els avenços que incorporen (innegables) conviuen amb una realitat que és també una anomalia: que allò que es pacta, en el cas del finançament per investir Illa i en el de Rodalies per investir Sánchez, cal tornar-ho a pactar quan s'ha de fer realitat. Els objectius inicials es riboten no una vegada sinó dues (hi ha més ribotades si el govern central fa trampa o actua la Justícia), i els negociadors, com explicava Lluís Salvadó a l'aclaridora entrevista que li fèiem, s'aferren al fet que el primer pacte és una "palanca" per tancar el segon. No li compren alguns crítics d'ERC, que hi veuen desnaturalització.

Queda, però, tela per tallar abans del judici definitiu perquè no està encara clar si Catalunya podrà (i quan) recaptar el 100% de l'IRPF i de la resta d'impostos tal com estava previst, i el traspàs de Rodalies no és ben bé integral perquè el govern espanyol i Renfe encara hi tindran molt a dir. Hi ha el dubte (raonable) de si ERC podria haver tibat més la corda sense trencar-la i si amb més suport i pressió de Junts i dels sindicats i les patronals majoritàries -sempre temoroses d'incomodar a Madrid- s'hauria estovat més l'Estat. Però és incontrovertible que l'oportunitat és ara. Si es compleixen les enquestes i governen el PP i Vox, el que hi ha ara damunt la taula s'esfumarà. I en cas que Pedro Sánchez aconseguís un nou mandat a finals de 2026 o el 2027 el context parlamentari és impossible que millori per als independentistes.

El govern del PSOE i Sumar depèn dels 14 vots independentistes al Congrés. Els necessita, i els necessita a la vegada. Això dona ara protagonisme a Junts en el finançament malgrat que no ho havia situat com a prioritat negociadora deixant que fos un tema d'ERC i centrant-se en la llengua, la immigració, la rebaixa d'impostos o la seguretat. El nou model necessitarà majoria absoluta. Això vol dir convèncer els socis territorials valencians, mallorquins i aragonesos de Sumar, el BNG i també Podem. Però sobretot a Junts.

Dimecres Junts va dir que votaria que no si no era un concert i, un cop conegut el model i vistos els antecedents del PSOE i de qualsevol govern espanyol, diu que és una "aixecada de camisa" però vol negociar. Ha matisat la posició (també per la pressió interna, i per primer cop pública, d'alcaldes i dirigents més pragmàtics) però insisteix en un concert que, arribat el cas, només tindrà el suport d'ERC i, a molt estirar, dels partits bascos sempre que no vegin en risc el seu. Uns i altres estan en guerra total des que el 2022 els juntaires van decidir abandonar el Govern d'Aragonès, però seria injust dir que actuen igual.

Sigui per convicció, perquè els passa factura electoral, o per dificultat per afermar el relat més enllà de la seva militància, els republicans eviten crítiques gruixudes als acords de Junts encara que no cristal·litzin. És el cas del traspàs administratiu de les competències estatals d'immigració, del català a Europa, de la publicació de les balances fiscals, o de les esmenes sobrevingudes a la llei d'amnistia per fer-la "immediata i integral". Són quatre temes que, malauradament, no han funcionat i que han fet que Carles Puigdemont o Míriam Nogueras hagin amagat a l'estable l'unicorn del cobrament per avançat.

ERC ha negociat més coses que Junts, bàsicament perquè ho ha fet durant més anys. Algunes han sortit i altres ho han fet a mitges, esperen o han fracassat. A la llista hi ha els indults, la reforma del Codi Penal, la quitança del 20% del deute amb l'Estat, el traspàs de l'ingrés mínim vital i el de Rodalies, el finançament singular, la recaptació de tot l'IRPF, el català a les plataformes, el consorci d'inversions... Però Junts i els seus entorns els han despatxat tots amb la més severa de les crítiques i presentant els republicans com a venuts, rendits o ineptes, segons el cas. Només cal repassar l'hemeroteca i les piulades, que sovint només confronta el vers lliure Gabriel Rufián.

Una duresa que no ha impedit que, recentment, els dirigents i portaveus mediàtics de Junts hagin promogut una aliança al Congrés amb qui blasmen per aprofitar la finestra d'oportunitat que ofereix la voluntat de Sánchez de seguir. La seva capacitat de resistir els fa témer quedar despenjats després del trencament formal de la tardor.

No hi haurà concert perquè ni el vol el PSOE ni la gran majoria de socis d'investidura de Sánchez, que s'hi oposaran amb virulència. Però si no es tira la tovallola, en la tramitació de la reforma de la LOFCA i de la llei que busca tenir la clau de la caixa sorgiran oportunitats perquè Junts hi deixi l'empremta, se sumi al consens i asseguri el que està pendent. Aquest cop, a diferència d'altres vegades, votar "no" no serà innocu i implicarà deixar escapar diners. Els seus dirigents hauran d'evitar el sectarisme i el testimonialisme, els republicans ser generosos, i el PSC posar-hi més ambició. Si passa, el resultat final serà bo per a tothom. Sobretot, per als ciutadans. 

Avui no et perdis

• Anàlisi: El «Far West» del finançament; per Roger Pi de Cabanyes.
• Dades: El que s'estudia a la universitat modifica la ideologia; per Marc Descals.
• Les pistes dels primers dies de la regulació de lloguers de temporada: així canvia l'escenari de l'habitatge; per David Cobo.
• Què pot esperar l'independentisme del nou ordre mundial de Trump?; per Pep Martí.
• Anàlisi: Mart cavalca de nou de la mà de Trump; per Antoni Segura Mas.

El passadís

El bisbe de Girona, Octavi Vilà, era la setmana passada a Roma. Va visitar l'església de Santa Maria del Popolo. Allà, amagada en una sala de catequesi i difícil d'identificar després de diversos trasllats, hi ha la tomba del cardenal i humanista Joan Margarit i Pau. Va ser canonge a Girona, bisbe d’Elna -seu històrica de la Catalunya Nord- i bisbe de Girona al segle XV. Va participar en un conclave i diuen que va poder ser fins i tot Papa. Va acabar sent nunci papal a la Corona d'Aragó i va morir a Roma En el seu testament va disposar ser enterrat a la catedral de Girona, però mai va passar. De fet, la seva tomba va estar perduda fins que la va localitzar fa deu anys el periodista i filòsof Sergi ­Rodríguez López-Ros, excap de premsa del bisbat de Barcelona i exdirector de l'Institut Cervantes a Roma. El bisbe Vilà es va comprometre a les xarxes, on és molt actiu, a portar el sepulcre de Margarit a Girona.  

Vist i llegit

En plena discussió sobre el futur de Groenlàndia, que les potències europees de l'OTAN volen protegir davant un eventual intent d'annexió nord-americana, pot tenir sentit recordar el que va passar a Saint-Pierre-et-Miquelon, un enclavament francès davant de Terranova, al Canadà, amb una curiosa connexió amb Euskadi. El govern de Vichy la controlava, però va ser el primer territori alliberat per la "França lliure" que el general De Gaulle comandava des de Londres. Immediatament, els seus ciutadans van votar en referèndum formar part de la "França lliure" provocant un conflicte amb els Estats Units, que les cobejava. Ho explica Raphaël Llorca a la revista El Gran Continent i fa de bon llegir amb ànim "presentista".   

Pilota a l'olla

Primera copa al sarró pel Barça i també la primera del seu nou porter, el bagenc Joan Garcia. Els culers passen un moment dolç que els ha fet líders a la Lliga i que guanyin amb solvència la Supercopa d'Espanya. Ho van fer després de passar com un tornado per damunt de l'Atlètic de Bilbao a semifinals i d'imposar-se al Reial Madrid, al que li tenen la mida presa, en un partit elèctric ahir a la nit. Els blancs, que en alguns moments semblaven el de l'era Mourinho, van aguantar bé, però el Barça va ser molt millor. A Espanya, el Barça sembla que no té rival. El repte és Europa. 

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]