Els negociadors de l'executiu espanyol del PSOE i Sumar, del Govern del PSC, i d'ERC preveuen tancar aquests dies el finançament singular d'acord amb el pacte d'investidura entre socialistes i republicans que, l'estiu de 2024, va fer president a Salvador Illa. El resultat final hauria de respectar -encara que el govern espanyol es nega a esmentar-lo- el principi d'ordinalitat i convertir la Generalitat en l'administració que acabi recaptant tots els impostos. Si acaba sent així, no es desvirtua al tràmit parlamentari i s'aplica, serà un salt endavant en la línia de singularitzar Catalunya (no totes les autonomies volen o poden recaptar) i donar-li més recursos i poder. Però no serà un estatus equiparable al del concert econòmic d'Euskadi i Navarra.
Als noranta, amb CiU al Govern, es van constatar les estretors del règim comú (que drena recursos de les autonomies riques a les pobres) i que els sistemes forals donaven bon resultat i més força negociadora. Bascos i navarresos recapten i després acorden bilateralment amb l'Estat quant paguen per les competències exercides als seus territoris i les que són comunes, com ara la defensa o la política exterior. Res a veure amb Catalunya, que recapta una petita part i que veu com, a l'esforç fiscal dels seus ciutadans, en el que torna se li resta, sense pacte, una solidaritat quantificada l'any 2023 pel Govern en 22.000 milions d'euros anuals. És més de la meitat del pressupost de la Generalitat i el 9,6% del PIB català.
Intents d'avançar cap al concert
El concert fa anys que és al frontispici de les reivindicacions i té suport més enllà del sobiranisme, però el PSOE i el PP no discrepen a l'hora de negar-lo. Després de negociar reformes del finançament sense el resultat desitjat, s'ha demanat amb variables més descafeïnades com ara el concert econòmic solidari de l'Estatut de 2005, el pacte fiscal d'Artur Mas del 2010, o el finançament singular de Pere Aragonès de 2024. Eren propostes en la direcció del concert (i així ha estat llegit i criticat, també ara, a Madrid i per barons del PP i del PSOE), però que, en cap cas, es desentenien de la solidaritat amb altres comunitats.
Per què Catalunya no se'n surt de tenir un concert? Per què no hi va accedir aprofitant la Transició? La frustració per no aconseguir-lo per part de governs de CiU, PSC o ERC i la motxilla del dèficit fiscal han activat la recerca de "culpables". Les mirades han apuntat a CiU i els executius de Pujol, que no haurien aprofitat, ni a Madrid ni en la bilateralitat entre governs, el moment fundacional de l'estat autonòmic per tenir el mateix que navarresos i bascos, que no administren la hisenda via govern autonòmic sinó a través de les diputacions.
El naufragi de Sau
Jordi Pujol sempre ha dit que quan era diputat a Madrid per la coalició Pacte Democràtic ja ho havia discutit amb Adolfo Suárez, que li havia dit que no pel desequilibri que crearia amb la resta de futures autonomies. Segons l'expresident, el tema s'ha "remenat tendenciosament" i el cop que més seriosament es va plantejar va ser durant la redacció de l'Estatut de 1979 a Sau. CDC va demanar incloure-hi el concert i va tenir el suport d'ERC, però els ho van tombar a la Comissió dels Vint, una assemblea parlamentària que responia a les primeres eleccions democràtiques, les generals de 1977, i on eren clara majoria el PSC, el PSUC, UCD i AP.
El PNB, però, aporta una altra detallada informació que ja no pot rebatre qui fou conseller d'Economia, Ramon Trias Fargas, mort el 1989 i que va defensar el concert malgrat que sabia que era una posició minoritària a la Catalunya dels setanta i els vuitanta. Segons l'exconseller d'Economia i Hisenda basc, Pedro Luis Uriarte, un estudiós del sistema foral, en una reunió el 1980 entre Trias Fargas, que ja era conseller, l'aleshores ministre d'Hisenda, Jaime García Añoveros, de la UCD i mort el 2000, i ell mateix es va oferir a la Generalitat el concert o quelcom molt similar. Va passar just abans de redactar la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes, la LOFCA, que regula el règim comú, un cadenat del qual Catalunya ja no s'ha deslliurat. Trias Fargas hauria dit que no i Pujol l'excusa dient que, en tot cas, ja se'ls havia dit abans que l'Estatut basc donaria autonomia econòmica i el català capacitat de fomentar la llengua arreu, cosa que ara qüestionen els tribunals.
Els bascos sempre han tingut por que la insistència catalana en el concert i el daltabaix que representaria per al sistema del règim comú acabés qüestionant el seu avantatjós estatus, que gaudeix d'un ampli consens polític i social que inclou els partits espanyols malgrat que genera dubtes en les institucions europees. El que explica Uriarte, i que la part catalana ha desmentit amb la boca petita, és que, segons Trias Fargas, el concert no garantia els recursos si queia la recaptació fiscal i que preferia negociar amb l'Estat els fons per finançar les competències que assumiria Catalunya; i que cobrar impostos no era una carta de presentació "amable" per la nova Generalitat.
Es considerava una "antigalla" carlista
També és cert -ho recordava el penebista Iñaki Anasagasti en una entrevista recent a Nació assenyalant Miquel Roca, el seu homòleg de CiU al Congrés- que el concert era vist pel catalanisme com una "antigalla" carlista. De fet, només durant el franquisme es va interrompre quan Biscaia i Guipúscoa es van quedar sense hisenda autònoma en tant que "províncies traïdores". Amb l'arribada de la democràcia, es van tornar a posar al mateix nivell que les "lleials" Àlaba i Navarra i els quatre territoris van sincronitzar amb la seva tradició fiscal.
L'espantall insolidari i la mosca basca
Però a més d'aquestes qüestions en van pesar altres que expliquen una situació que no s'ha pogut capgirar. Les forces d'esquerres no volien una Catalunya "insolidària" amb regions espanyoles menys pròsperes, com ara Andalusia, Extremadura o Galícia, des d'on havien arribat durant els seixanta i als setanta centenars de milers dels "altres catalans" retratats per Francesc Candel.
I que Catalunya tingués el concert, recaptés i abonés només els serveis que rebia, obligaria a repensar el sistema de dalt a baix, cosa que es continua evitant. El Principat ha aportat històricament al voltant d'un 20% del PIB espanyol i, juntes, Euskadi i Navarra no arriben al 8%. No cal dir el terrabastall que provocaria que, a més de Catalunya, se sumessin a la via del concert el País Valencià o les Balears, que pateixen un drenatge similar en el marc del règim comú. En tot cas, entre l'actual situació, denunciada com a "espoli", i la plena disposició de l'esforç fiscal dels ciutadans hi ha molt camp per córrer. Veurem fins on avança i fins on és singular el nou model per esmenar aquesta mancança històrica. Aquest cop, però, tampoc hi haurà concert.
Què diu la Constitució?
Sovint s'afirma que Euskadi i Navarra tenen el concert perquè està recollit a la Constitució. Això té algun matís i la paraula, de fet, ni hi apareix. Les singularitats dels territoris bascos gaudeixen, malgrat que el PNB va demanar l'abstenció i HB el no al referèndum de 1978, de dues disposicions. Una transitòria, la quarta, contempla que Navarra s'integri a Euskadi si ho acorda al seu parlament i es vota en referèndum. Una generosa porta oberta que, per exemple, contrasta amb l'article 145.1, redactat ex professo per als Països Catalans i que prohibeix taxativament federar autonomies. I, per als bascos i navarresos, també incorpora l'addicional primera. "La Constitució empara i respecta els drets històrics dels territoris forals. L'actualització general d'aquest règim foral es durà a terme, en el seu cas, el marc de la Constitució i dels Estatuts", afirma. El text ha donat lloc a un espai de relació bilateral àmplia entre governs i inclou, òbviament, el concert. Els governs espanyols i el Constitucional han acotat l'addicional al règim fiscal, però el sobiranisme basc defensa que, una lectura oberta, donaria cobertura legal a un referèndum d'autodeterminació a partir de la visió extensiva dels "drets històrics".
