Iñaki Anasagasti (Cumaná, Veneçuela, 1947) és un dels dirigents del PNB que coneix millor Madrid. Va ser portaveu durant divuit anys al Congrés dels Diputats (1986-2004), una xifra que no ha igualat cap dels seus successors, i després senador fins a l'any 2016. Experimentat i encara imbuït de la disciplina de partit, al que ha representat en contextos ben diferents, Anasagasti no amaga les discrepàncies mantingudes amb el nacionalisme català durant la Transició o amb la llei de partits, i lamenta haver pecat de descoordinació a l'hora de negociar amb José María Aznar quan el PP els necessitava. També aborda els intents que hi va haver perquè hi hagués algun ministre català, una perspectiva que a Jordi Pujol no li hauria agradat. A diferència del que pensava, en aquell moment, Josep A. Duran i Lleida.
Què és el primer que li ve al cap quan parlem de Jordi Pujol?
Una personalitat importantíssima de Catalunya. Quan vaig començar a parlar d'ell, a Catalunya només se sentia a parlar de Josep Tarradellas. Els primers contactes amb Pujol són després de les eleccions del 1977, en les quals va ser elegit diputat.
Hi ha dues grans diferències entre CiU i el PNB, en aquell moment: el suport a la Constitució i el concert econòmic.
Nosaltres vam apostar pels drets històrics, i Miquel Roca deia que això eren antigalles. Però sabíem que qui recapta, mana. La resposta [de CiU] era que recaptar era odiós. Crec que va ser un error polític, no? Ara s'està reivindicant el pacte fiscal, o el concert. El que sí que vam tenir amb Pujol va ser un acord amb el tema d'ETA. Sempre deia que, sobre això, opinava el mateix que digués el PNB. En això sí que va ser lleial. I ell va pressionar molt perquè estiguéssim en la negociació amb José María Aznar el 1996. Amb Josep A. Duran i Lleida hi vaig tenir molta relació, però amb Roca, cap. Amb Roca, tot va sobre ell i les seves circumstàncies.
Els dos espais polítics es podrien haver coordinat més, en temps que no hi havia majories absolutes.
Vam posar en marxa la Declaració de Barcelona, la vella Galeusca de Galícia, Euskadi i Catalunya. S'hi va bolcar Pere Esteve, que era secretari general de CDC. No li agradava gaire a Pujol, i encara menys a Roca. Es va perdre l'oportunitat de fer moltes coses conjuntament. Hauríem d'haver donat la batalla per acabar amb la circumscripció única a les eleccions europees. A Pujol no li agradava la nostra companyia amb el Bloc Nacionalista Gallec, i a Unió no els agradava la nostra relació amb ERC.
Què creu que va canviar el 1993 perquè Pujol fes costat a Felipe González, ja afectat pels GAL i la corrupció al PSOE?
Hi ha un intent perquè tant CiU com el PNB tinguin un ministre. Vam fer reunions a la Moncloa i tot. Vam decidir, al final, que ni parlar-ne. Després ens vam assabentar que nosaltres no podíem ser al govern espanyol si no hi era CiU. Ells mai van voler tenir cap ministre.
Amb Duran, això va ser un conflicte.
Duran estava encantat. Fins i tot crec que va sol·licitar ser ministre d'Exteriors. Nosaltres estàvem disposats a entrar al govern espanyol, fins i tot em va tocar anar a una assemblea del PNB a explicar les bondats de tenir un ministre. Però a Pujol no li agradava que hi hagués cap ministre català o basc a l'executiu de l'Estat.
A Pujol el van desgastar els pactes a Madrid, al final del seu mandat. Al PNB, en canvi, això no li va passar. Per què?
Ell estava tocat. Va cometre errors, i nosaltres també. Quan va arribar el pla Ibarretxe, vam tenir la solidaritat política d'Artur Mas i Duran. Em barallava molt amb els diputats de CiU, els deia que havien de collar, que si no, no aconseguirien res. Vam cometre l'error de no fer un front. Per què? Perquè som nacionalitats històriques. Hauríem d'haver aconseguit la distinció entre nacionalitats i regions. Catalunya té la seva identitat, com Galícia i Euskadi, i la resta té la nacionalitat i la identitat espanyoles. Aquest tema s'hauria d'haver aconseguit prement l'accelerador en el moment de la negociació del 1996. Vam perdre una oportunitat magnífica.
S'hauria d'haver fet front comú, per tant, en les converses amb el PP d'Aznar quan estava en minoria.
Aznar i Rodrigo Rato eren neòfits, no havien governat mai. Tot els feia por. Hauríem d'haver fet una negociació prèvia [amb CiU] conjunta, per saber on podíem arribar. A Madrid et respecten en funció de si et necessiten o no.
Abans deia que sempre van estar alineats amb CiU en tot allò que tenia a veure amb ETA, però vostè es va molestar molt pel vot a favor del partit de Pujol a la llei de partits que il·legalitzava Batasuna.
Sí, ens vam enfadar molt. La llei la van presentar el PP i el PSOE de manera bastant impresentable. Recordo que ens vam retirar la paraula amb els portaveus de CiU, no ens vam parlar durant sis mesos. Nosaltres dèiem que calia perseguir el delicte, però no il·legalitzar l'acció política.
És el principal forat de Pujol en política espanyola?
No, perquè ja havíem admès que Pujol no es mullaria gaire. Amb la monarquia també vam tenir enfrontaments. Jo vaig ser el primer a denunciar el que estava passant amb Joan Carles I, i sobretot la permissivitat dels governs espanyols davant les seves conductes impresentables. Alguns dirigents de CiU han estat molt monàrquics: la prova és que Miquel Roca va ser advocat defensor de la infanta Cristina. S'imaginen Xabier Arzalluz defensant la filla del rei? No, oi?
El final de la seva trajectòria està marcat per la confessió.
A mi em va sorprendre. La sortida em va semblar molt dolorosa. Però bé, el temps ho cura tot. Posteriorment, vaig tenir alguna carta d'ell, m'ha contestat afectuosament quan li he enviat algun llibre, i no es pot menystenir el seu servei a Catalunya, la seva cultura, la seva trajectòria. Em va semblar malament que li traguessin el títol de molt honorable. Quan mori, que espero que sigui d'aquí a molts anys, serà un revulsiu. Mereix el reconeixement de la societat catalana.
Per la seva relació amb la monarquia, el va sorprendre que l'Estat també anés contra ell en el moment de creixement del procés?
Feia poc que havien tingut una conversa amb Felipe González i semblaven una parella d'enamorats. Després va començar a carregar contra ell. Tu pots haver comès un error en una conducta personal, de no vigilar, i al cap de poc et converteixes en un delinqüent. Ha faltat posar les coses en perspectiva. Estem en un moment en què, desapareguda ETA, algú ha donat llum verda al fet que valgui tot. Hi havia contenció, quan ETA matava, perquè ho subvertia tot.
Els hereus de Pujol han estat a l'altura?
Jo no hauria dimitit com ho va fer Artur Mas. I m'ha cridat l'atenció la desaparició de CiU, que era la fórmula de la Coca-Cola, amb la dreta, l'esquerra i el centre ficats tots en un partit i escombrant cap a casa. De sobte, s'enfaden tots, i desapareix.
Hi ha hagut un desacoblament en els tempos del PNB i de CiU, en les últimes dècades. Amb el pla Ibarretxe, Convergència estava més abraçada al PP. En el moment del procés, vostès no ho veuen bé i no segueixen el mateix camí. Ara tampoc hi ha col·laboració de cara a negociar amb Pedro Sánchez.
Hi ha molts recels. Íñigo Urkullu va intentar mediar perquè no s'apliqués l'article 155.
I va ser criticat per Junts.
Sí. Gabriel Rufián tampoc va estar molt encertat amb allò de les monedes de plata. El procés va ser una resposta al PP portant l'Estatut al Tribunal Constitucional (TC) i a Alfonso Guerra passant-lo pel ribot. Això s'ha de recordar. El nacionalisme català està dividit, enfrontat, i això no és bo per Catalunya. La fórmula de la Coca-Cola, insisteixo, era CiU.
També la té el PNB, que continua governant a Euskadi i sent decisiu a Madrid. En canvi, Junts ha decidit bloquejar-ho tot en el trencament amb el PSOE. Per quin moment passen les relacions entre els dos partits?
Hi ha certa complicitat amb amistat, però ha desaparegut la relació que hi havia amb els antics dirigents de CDC. A Junts no els entenem gaire. Espanya existeix, com Madrid. Quan hi vaig arribar era una capital, però no el monstre que és ara. El problema d'Espanya és Madrid, perquè mai han assumit un estat autonòmic i perquè ho porten tot allà, ho pensen tot entre ells i ho fan ells. Junts té fama de partit molt crític i molt amarg. Això no ajuda gens. A Madrid, a nosaltres, ens interessa un poder dèbil, perquè ells només apliquen la llei quan els convé. I per això necessites força a Catalunya, a Euskadi i a Galícia. És una situació complicada, però continuarem pedalant.
