Diumenge vinent passarà una de les coses que encara converteix el Barça en especial: els socis podran triar, en igualtat de condicions, qui dirigeix una de les grans multinacionals del futbol, l'esport que mou més diners i passions del planeta. No només succeeix al Barça, però és un dels pocs clubs a l'elit on encara ocorre. Les eleccions seran un plebiscit. L'actual president, Joan Laporta, que en la seva primera etapa, entre 2003 i 2010, va protagonitzar una revifada esportiva, institucional i social gloriosa gràcies a una junta notable, al geni de Guardiola i de Messi, i amb l'inspirador pòquer Cruyff, Unicef, la Masia i Catalunya, busca nou mandat.
Laporta va recuperar el 2021 la presidència d'un club angoixat pel final de l'era Messi -a qui va acabar enfrontat- i en mal moment esportiu, arruïnat per la mala gestió de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, i amb una massa social desanimada i contagiada pel to general del país. L'advocat barceloní ha aconseguit, amb Hansi Flick i amb una nova fornada de la Masia liderada per Lamine Yamal, que l'equip torni a il·lusionar. Però la seva gestió econòmica i l'estil encara més personalista i cesarista del segon Laporta projecten ombres.
Com a alternativa al favorit Laporta apareix, de nou, Víctor Font. El moment de l'equip i altres condicionants feien que fins ara no tingués, segons tots els analistes i algunes enquestes al Camp Nou de valor relatiu atesos els biaixos, cap opció. Però el format plebiscitari i els espais que ha construït Font per explicar el seu projecte li donen, confia el seu equip, possibilitats malgrat que el consultor està a anys llum de Laporta en carisma i magnetisme.
Laporta té com a punts dèbils el seu menyspreu a la transparència, la dificultat per explicar algunes operacions i possibles comissions, i la gestió de l'obra del Camp Nou. I a Font el llastra el suport de Deco i Flick, responsables del primer equip, a l'actual president. Avui el Grup Godó organitza als seus mitjans el primer debat. Vindran també el de Betevé i el del 3Cat i seran bona ocasió perquè la massa social decideixi i s'impliqui. Les eleccions del Barça tenen, malgrat tot, una trista singularitat: en parlem molt, però hi ha molts socis que, incomprensiblement, no exerceixen el seu preuat dret de vot.
De fet, un dels temes del Barça del futur és com es fan compatibles les exigències d'una multinacional del futbol, que necessita generar de forma ràpida i executiva recursos, amb un model de propietat dels socis i més participatiu. De les eleccions n'hem parlat. Us aconsello molt llegir les treballades informacions de Guillem Delso sobre la situació esportiva, la gestió econòmica i de l'estadi i la gestió institucional.
I sempre tenen també derivada política. Perquè el més que un club és un cordó umbilical que uneix el Barça, que té una incidència social tremenda, al catalanisme i al compromís amb el país, amb les seves llibertats i la seva llengua. Això, tal com ens explicava Ramon Usall, fa més d'un segle que és així malgrat les contradiccions i persecucions. El club i els seus socis, això ens ho recordava Josep Maldonado, són plurals, però majoritàriament catalanistes. Mai ha estat controlat per un partit: no s'ha acceptat.
Laporta és independentista, però ara li critiquen la gran influència i protagonisme del seu excunyat Alejandro Echevarría -reconegut franquista- en el dia a dia del club i fent d'enllaç entre la directiva i el vestuari malgrat que no té càrrec directiu o executiu formal més enllà del d'assessor àulic del president. O haver temperat el seu compromís els darrers anys (no ha actuat gaire diferent de la societat catalana) i decisions com ara treure el nom de Josep Suñol, un president a qui va costar rehabilitar, de la llotja presidencial per exigències de patrocini. Són assumptes que incomoden i ha d'aclarir.
El món convergent i postconvergent és, pel que fa a sigles, el més visible en aquestes eleccions malgrat la transversalitat barcelonista. Els perfils de Laporta i de Font, amb estils diferents però que no han amagat mai les idees sobiranistes (el primer va ser diputat de Solidaritat i el segon feia costat a Artur Mas quan era president), i l'estrat social dels directius ho explica. El suport d'aquest món a Laporta el 2021 va ser clar davant la necessitat de recuperar el club per la causa i ara està més matisat. Elena Fort o Oriol Amat a primera fila i altres com Jordi Cuminal, la JNC en ple, Xavier Sala i Martín (que ahir amplificava acusacions a Font de tenir darrere les clavegueres de l'Estat) o Eduard Pujol no amaguen el laportisme. Font compta amb Ricard Font, Joana Barbany o Jaume Guardiola a les seves files. De tot això en parlem al darrer Snooker, el nostre pòdcast de política hardcore.
De les eleccions i del que mouen i representen n'estarem molt pendents aquesta setmana, encara més veient com s'ha anat escalfant l'ambient.
Avui no et perdis
- Entrevista a Francesc X. Vila, conseller de Política Lingúsítica: «No hi ha procés d'inclusió social sense aprenentatge lingüístic»; per Bernat Surroca i Lluís Girona
- Dels «recels» amb Junqueras al «sacrifici» de Puigdemont: deu perles del dietari de Joan Tardà; per Lluís Girona Boffi.
- Reportatge: 8-M: la conciliació no existeix (són les mares); per Anna Mira.
- Anàlisi: No hi haurà una III Guerra Mundial; per Adrià Fortet.
- Anàlisi: Què hi pinta el Kurdistan en la guerra de Trump a l'Iran; per Antoni Segura Mas.
El passadís
Els dos candidats del Barça han intensificat la seva campanya, i això s'ha traduït també en anuncis a la televisió. El de Víctor Font és molt crític amb Laporta i algunes de les seves decisions. Una de les més controvertides és el patrocini del Congo, un país diguem-ne que amb estàndards democràtics baixos. A l'anunci apareix una samarreta amb el patrocini d'aquell país que és tirotejada. La CCMA va rebutjar-lo per violent (no n'emet que tinguin contingut inadequat o partidista) i Font va recórrer contra la decisió a l'associació estatal Autocontrol, que és reconeguda per les televisions com a organisme regulador. Els van donar la raó i l'espot, que podeu veure aquí, s'emet a TV3.
Vist i llegit
L'analista geopolític Jordi Torrent explicava, en un article a La Vanguardia titulat "Aiatol·làs, caiguda o pacte", alguns factors rellevants que donen molt context sobre l'actual guerra dels Estats Units i Israel amb l'Iran. Torrent recorda que l'Iran té prop de 90 milions d'habitants i que la comunitat xiïta de la regió suma prop de 250 milions, i és significativa al Pakistan, Aràbia Saudita, l'Índia, i majoritària a l'Iraq i Bahrain. Assenyala un element que dificultarà una possible revolta contra el règim davant l'agressió exterior: malgrat la crueltat del règim xiïta i la repressió als opositors, el sistema khomeinista ha sabut ser relativament tolerant amb la resta de confessions religioses del país, com també amb les identitats com la kurda i àzeri. Si més no, en comparació a molts altres països de l'Islam sunnita. Per Torrent, els clergues xiïtes faran el que calgui per sobreviure i això ara mateix significa estendre la guerra i bloquejar Ormuz.
Última pregunta
Avui deixarem de banda la minisecció "Pilota a l'olla" perquè del Barça ja en parlo. Us porto una dada i una pregunta. El Periódico publica una enquesta de Gesop on demana si ERC ha de votar favorablement els pressupostos d'Illa, embarrancats com a mínim fins després de les eleccions a Castella i Lleó. Bernat Surroca publica avui una peça interessant per entendre en quin punt ens trobem. La resposta majoritària és que sí, tant dels votants republicans (el 73%) com de les altres formacions. Haurien dit també que sí en cas d'haver demanat si el PSC i el PSOE havien de complir els compromisos signats, per exemple perquè Catalunya recapti el 100% de l'IRPF tal com consta al pacte d'investidura, o si és responsabilitat del Govern més que no pas dels socis aprovar els comptes?
I crida l'atenció una dada del sondeig. Quan es pregunta si és important que hi hagi pressupostos aquest 2026, el 87,8% diu que molt o força. I, per electorats, ho reclama el 96,9% dels de la CUP, sent l'espai polític que li dona més importància. Curiós tenint en compte que fa catorze anys que són al Parlament, que han vist passar cinc presidents i que només han votat uns pressupostos. Van ser els de Carles Puigdemont del 2017, després de sotmetre's a una moció de confiança i amb el sí de només dos diputats. Els altres vuit es van abstenir.
