Entre els titulars sobre les tensions entre el PSC i ERC pels pressupostos, els que ens confirmaven, amb la desclassificació de documentació fins ara secreta, que el 23-F van ser dos cops (el militar per tornar al franquisme i l'"operació Armada" per descafeïnar encara més la Transició) i el cinematogràfic final -per l'oportunitat- d'Antonio Tejero, ahir es va fer també un lloc Jaume Collboni. El batlle de Barcelona va fer el seu anual L'alcalde respon per presentar projectes i aclarir qüestions.  

[Si vols rebre El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]

La trobada al Museu del Disseny va ser una bona ocasió per prendre la temperatura al govern de la capital, a les seves propostes i al seu relat. Collboni va oferir una pluja de milions i de pisos (de mercat lliure i de protecció oficial) a la Sagrera, que va prometre acabar amb uns entorns de la nova estació intermodal verds i plens d'equipaments, i a l'eix Besòs. I va posar el seu granet de sorra a la causa de Salvador Illa: si no hi ha pressupostos, va dir, Barcelona hi perdrà 250 milions d'euros. No consta si és dels que ha posat l'espelmeta a Pedro Sánchez perquè ratifiqui que complirà els acords sobre la recaptació de l'IRPF signats amb ERC, condició que els posa Oriol Junqueras per negociar-los i aprovar-los.

Collboni va deixar anar dues frases que expliquen bé el que pretén més enllà de l'actual mandat i que fan evident l'ambició i la dificultat de l'objectiu. L'alcalde va defensar el "dret dels barcelonins a quedar-se" a la ciutat. És una idea potent que, per a molts, s'ha tornat impossible per la crisi de l'habitatge. I una segona idea que, ben gestionada i més enllà dels renders idíl·lics, pot ser una oportunitat per fer realitat la primera: "Cal trencar la idea que la ciutat ja està acabada", va dir.

L'actual Barcelona, on hi ha un ampli consens polític i social que aspira a no expulsar-se els seus veïns i que és víctima dels excessos turístics i de les estretors de les administracions, encara és a temps de rectificar el camí. Això vol dir fer canvis que, per incòmodes o antisistema que siguin d'entrada, evitin que perdi l'essència desfigurant-se, banalitzant-se, descatalanitzant-se i sent més desigual a més de posar-se impossible per a la seva gent i pels que s'hi volen instal·lar per aportar-hi alguna cosa. 

L'alcalde defensa que, per fer tot això, que no és ben bé el que defensava abans de presidir la corporació, cal inversió, "normes estables en el temps" i mesures com ara limitar la compra als estrangers no residents (estaria bé que no fossin només els extracomunitaris). Aquests objectius, és clar, necessiten com a mínim tres coses a més de disposar de recursos amb una pressió fiscal redistributiva i un finançament autonòmic i municipal millor.

En primer lloc, una acció legislativa coordinada a escala europea, estatal i catalana a més de local per impedir escletxes o inseguretat jurídica. Les normes han de ser clares i eficaces. En segon lloc, amplis consensos de ciutat, com els que ja hi ha al carrer, per establir comuns denominadors en l'habitatge o el model turístic i evitar que siguin víctima de la brega política. És evident que un equip de govern amb només deu regidors com el de Collboni (el més petit de la història) no pot tot sol. L'alcalde no pot pensar en un segon mandat sense donar joc. Necessitarà un o més socis per governar, però, sobretot, obrir el ventall pel model de ciutat.

I la tercera és replantejar-se coses que fins ara no es qüestionaven. Després del dramàtic trencament de l'equilibri entre propietat privada i dret a l'habitatge, s'ha assumit que cal impedir que aquest últim sigui un bé especulatiu ("alguns fons han dit: nosaltres marxem. Doncs adeu", va dir de les darreres regulacions). Ara toca un debat valent i sense apriorismes sobre el creixement turístic (el model econòmic de la ciutat) i el que se'n deriva, com ara l'ampliació de l'aeroport, els sous, el comerç al centre o l'emergència lingüística. Collboni té feina al davant i motius per actuar si vol fer realitat "el dret a quedar-se", també el seu. 

Avui no et perdis

• «Se'l carregaran»: de la dona de Tejero al paper del rei i el CESID, 10 novetats del 23-F; per Pep Martí.
• Ni immediata ni irreversible: què passa si ERC presenta una esmena a la totalitat als pressupostos?; per Lluís Girona.
• Llum verda del Parlament a la nova taxa turística: què canvia a partir de l'1 d'abril?; per Lluís Girona Boffi.
• Pesta porcina: un «error administratiu» bloqueja les exportacions de Tarragona a la Xina; per Arnau Urgell Vidal.
• El 3Cat s'erigeix en la gran «factoria de ficció»: rècord de sèries i pel·lícules en català per al 2026; per Víctor Rodrigo.

El passadís

El tinent coronel Tejero, que va ser, amb el seu assalt al Congrés, un dels protagonistes del 23-F i que justament va morir ahir era un dels guàrdies civils més coneguts a finals dels 70 i principis dels 80. Havia estat destinat a Guipúscoa i havia guanyat fama gràcies a les accions contra ETA. Però abans va passar per Catalunya. Entre 1956 i 1958 el jove Tejero va estar destinat a Capellades, a l'Anoia. Havia ingressat al cos armat el 1951 i el 1955, quan ja era tinent, va ser destinat a la comandància de Manresa i el 1956 va assumir el comandament de la població, a la caserna situada a can Canals. Les fonts orals expliquen que conduïa detinguts a peu mentre ell anava a cavall o com algun veí el portava fins a Igualada quan ho necessitava sovint només a canvi d’un agraïment. De Manresa i Capellades, Tejero va passar a Pontevedra. Ho explicava, a partir d'historiadors locals, el perfil d'Instagram Anoia Històrica. 

Vist i llegit

L'antic secretari general de Vox, Javier Ortega Smith, ha partit peres amb el líder del partit d'extrema dreta, Santiago Abascal. Es nega, però, a abandonar l'escó i el càrrec de portaveu a l'Ajuntament de Madrid, fet que ja ha provocat que, amb sarcasme, l'oposició d'esquerres el titlli d'"inquiokupa". Un dels periodistes que més coneix les interioritats del partit ultra és el redactor d'El País Miguel González. Abascal i Ortega eren amics i se'ls sumava Iván Espinosa de los Monteros, que ara va per lliure intentat fer d'home bo entre el PP i Vox. Ara Abascal ha pres, escriu, la decisió de fer-lo fora "amb el ventre" donant al portaveu a Madrid una visibilitat que havia perdut. L'opacitat i la manca de democràcia interna estan a l'ordre del dia al partit malgrat les bones expectatives electorals. Podeu llegir aquí el reportatge.  

La cançó

Mai és mal moment per tornar a La Trinca, que té cançons per moltes qüestions polítiques i quotidianes. El cop d'estat del 23-F, que ha fet 45 anys, fa especialment adequada La dansa del sabre, un dels seus temes més divertits. Els de Canet evoquen el famós "tranquil, Jordi, tranquil" que Joan Carles I hauria dit a Jordi Pujol la llarga nit del cop. "I visca el rei / ves quin remei! / I és que no saps mai / de qui carai has de refiar-te / si serà per bé o per mal / però ben segur que mai més res no serà igual", acabava la cançó que al vídeo podeu seguir amb il·lustracions de Kim. Quanta raó!

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]