A finals de 1975 va morir Francisco Franco. I el 1976, ara fa cinquanta anys, va ser quan totes les ànsies de llibertat que s'havien covat els darrers anys de la dictadura van esclatar. Un moment de canvi polític, de lluita al carrer per l'amnistia, l'autodeterminació, l'autogovern, la llengua o les llibertats sindicals. I també un any de premsa més lliure. A Catalunya, el dia de Sant Jordi, sortia l'Avui, el primer en català des del 1939, i a Espanya, unes setmanes després, ho feia El País. Després arribarien El Periódico, El Punt, Segre, El 9 Nou, Regió7 o El Temps que van anar omplint, més tard o més d'hora, els quioscos d'informació local, de català i de llibertat. Van ser anys elèctrics i plens de tensions, esperances, desenganys i notícies, com el 23-F, del que aquesta setmana veurem què més en podem saber encara. Més tard, també en la nostra llengua, vindrien l'Ara o nadius digitals com Nació.
[Si vols rebre El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]
Ahir, al Palau Robert de Barcelona, es va inaugurar l'exposició dels 50 anys de l'Avui, que el 2011 es va fusionar amb El Punt. La treballada mostra sobre la històrica capçalera, que us aconsello visitar, ha estat comissariada pels seus periodistes Jordi Panyella, Carles Sabaté i Toni Brosa, històrics de les seccions de societat i opinió. És una bona passejada pels canvis al país i als mitjans de comunicació marcats per la crisi del paper i la digitalització. De fet, l'Avui va ser el primer a pujar al carro digital el 1994.
Però els plafons, els audiovisuals i les vitrines testimonien sobretot la força de la creació del diari, que es va saber vincular a la demanda de llibertat i de normalització del català. Els seus impulsors van vendre participacions (el que avui seria micromecenatge) per 60 milions de pessetes d'aleshores i van nodrir l'empresa editora amb un fons d'art que va servir després per fer front als problemes financers que van venir. L’impuls inicial va derivar en cert desistiment col·lectiu i va convertir el diari en víctima de la matusseria política, d'estratègies mediàtiques erràtiques del catalanisme i de la mala gestió.
Segurament quan va néixer no era "el moment", no es donaven les "condicions objectives" per tal que un projecte així reeixís en un context polític, econòmic i mediàtic convuls. Però la militància per enfortir una llengua que no podia ser només una opció i la voluntat de ser demanava als homenots que el van impulsar fer el pas i córrer riscos. Com continua demanant ara, també en el camp dels mitjans en la nostra llengua, apostes coherents i projectes amb robustesa periodística i empresarial.
Vaig tenir la sort d'entrar a l'Avui a l'estiu de 1998 com a estudiant en pràctiques a la secció de Política. Era el diari que llegia i on treballaven periodistes que admirava, començant pel director Vicent Sanchis i el director adjunt Albert Sàez, i on seguia les opinions de Víctor Alba, Francesc-Marc Àlvaro, Manuel Vázquez Montalbán, Isabel-Clara Simó o Salvador Cardús. I vaig aprendre tot i més del David González, l'Oriol Pàmies o l'enyorada Montse Oliva i compartir estones amb companys i amics com la Mireia Rourera, la Sònia Pau, el David Portabella, el Jaume Clotet o el Jordi Costa per dir-ne només alguns, tant de Barcelona com dels set anys a la delegació a Madrid.
A l'Avui vaig descobrir que una redacció (espai físic i equip humà) és el cor de qualsevol mitjà i que, a més, és el lloc més divertit per treballar-hi. Intrigues, xafarderies, egos catedralicis que provoquen anècdotes memorables, deshores, malnoms, berenars, discussions acalorades per títols i enfocaments, notícies que mouen coses, pressió, i el sentiment de tribu fan el còctel més addictiu que he trobat. L'atrotinada redacció de Consell de Cent, on érem veïns d'El Periódico, que tenia una luxosa mansió fruit del seu èxit olímpic, em va fascinar. Vaig tenir clar a què volia dedicar-me i que per fer diaris "com més sucre, més dolç", com deia el director quan ens exigia intenció.
Però l'Avui era sobretot un diari que, malgrat el que volia proporcionar-li el destí, no va abandonar mai el compromís fort amb la llengua, una mirada nacional que abastava els Països Catalans, i una ambició, en aquest cas periodística, comuna en moltes de les iniciatives que han fet que el país se'n surti en contextos adversos. Perquè l'Avui no va ser un diari folklòric ni regional (això i que fos "només en català" els costava d'entendre a Madrid).
A aquell diari no se li escapava el que passava al país (als nostres països), però tenia corresponsals a Nova York, a Berlín o a Moscou i volia explicar al detall, i competint amb la resta, la política espanyola, l'economia o tota la cultura. Volia ser un diari normal en un país normal. No se'n va sortir del tot, però va fer i fa camí i el va obrir per altres. Cal felicitar-los i felicitar-se'n. Val la pena continuar insistint i fent, amb tota l'ambició, diaris escrits i pensats en la nostra llengua.
Avui no et perdis
- El 23-F, desclassificat: per què ara i què podrem descobrir?; per Pep Martí.
- Doble o res de Salvador Illa pels pressupostos; per Bernat Surroca i Lluís Girona.
- Els experts de la Generalitat reclamen un fons econòmic estable per als municipis amb més migrants; per David Cobo.
- Anàlisi: Ucraïna, quatre anys de la guerra del món nou; per Antoni Segura Mas.
- La Bressola guanya el tretzè Premi Martí Gasull i Roig.
El passadís
La proposta de Gabriel Rufián de confluència de tot el que hi ha a l'esquerra del PSOE ha agitat aquest espai polític i també el seu partit. Rufián ha estat aquests dies molt present als mitjans estatals i ha fet poques aparicions als catalans. A Catalunya fa temps que se'l veu poc: no és habitual a les permanents i a les executives d'ERC i dissabte tampoc va ser al consell nacional. Però dilluns 16 de març serà a Barcelona. Al vespre presenta a la Casa del Llibre de Rambla Catalunya un llibre de Joan Tardà, que és qui el va acompanyar en les primeres passes a Madrid i li fa més costat internament amb declaracions als mitjans i amb el corrent Àgora Republicana.
Tardà ha escrit Una crònica republicana des de Madrid (Viena) on repassa els anys de diputat al Congrés. El llibre que presentarà Rufián ha estat prologat del periodista Sergi Sol, amic de tots dos i conseller designat per ERC a TVE. L'expectació està garantida i fins i tot hi haurà actuació musical a càrrec de Josep Picas i Giuseppe Costa.
Vist i llegit
Un dels que va passar per l'Avui, a més d'El Observador o El Periódico, és el periodista polític Andreu Farràs. És un dels que més ha treballat el cop del 23-F, especialment a Catalunya. Ahir publicava a Catalunya Plural una anàlisi no massa indulgent amb el laissez faire o borboneig de Joan Carles I. "En quatre dècades i mitja ha plogut prou a Espanya perquè la temptativa colpista del 23 de febrer de 1981 pugui ser rellegida amb més temprança historiogràfica i menys èpica política", escrivia Farràs.
Recordem
Avui fa quatre anys de la invasió russa d'Ucraïna. Tal com explica el catedràtic d'Història Contemporània Antoni Segura Mas, a qui vaig començar a llegir a l'Avui i que tenim la sort que ara sigui articulista de temes internacionals de Nació, la guerra ha trencat les regles del joc que va instaurar el final de la Segona Guerra Mundial. Una de les fites dels anys de la guerra freda a l'URSS va ser l'esmena de Nikita Khrusxov als anys i a les pràctiques tiràniques d'Stalin, a qui va substituir al capdavant del partit i el país. El 25 de febrer de 1956, tres anys després d'arribar al poder i davant el congrés del Partit Comunista, va pronunciar el seu famós Discurs Secret. Hi va denunciar el culte a la personalitat que envoltava Stalin i el va acusar dels delictes comesos durant les purgues dels qui considerava adversaris o contrarevolucionaris. En aquest documental es recorda aquella època.
[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]
