Aquest dimarts fa quatre anys que Vladímir Putin va iniciar la invasió d’Ucraïna sense declaració de guerra prèvia ni sense cap motiu que ho justifiqués més enllà de reeditar el somni -o la nostàlgia- de l’antic imperi soviètic o del més vell encara imperi tsarista. El 21 de febrer de 2022, Putin havia reconegut les repúbliques de Donetsk i de Luhansk a la regió del Donbàs de l’est del país. Tres dies després, tropes russes que feia temps que estaven estacionades al nord de la línia fronterera d’Ucraïna amb Rússia i Bielorússia travessaven la frontera per diversos llocs i enfilaven pel camí de Kíev.
Culminaven així anys de tensions que s’havien iniciat el novembre de 2013 després que el president Víktor Ianukóvitx rebutgés un acord amb la UE, votat prèviament pel Parlament ucraïnès, per concertar un acord amb la Federació russa. Les protestes, que es coneixen com l’Euromaidan per la plaça on es van congregar els manifestants, no tarden a esclatar, especialment a la capital. La violenta repressió policial, juntament amb les acusacions de corrupció, abús de poder i conculcació dels drets humans no fan més que afegir nous manifestants contra el govern i desercions entre els partidaris del president fins que en el Parlament es forma una majoria a favor de la relació amb la UE.
El 22 de febrer de 2014 Ianukóvitx, que fuig a Rússia, és destituït, es restaura la Constitució de 2004, es promulguen lleis contra la repressió i s’allibera els presos polítics. Les protestes, de sentit contrari, es traslladen llavors al Donbàs, però l’opinió pública del país ja s’ha decantat majoritàriament a favor de la UE. Comença llavors un conflicte híbrid al Donbàs, instigat per Moscou i amb la presència de soldats russos sense insígnies, al mateix temps que Putin s’annexiona la península Crimea, de majoria russa.
L’ofensiva contra Kíev de 2022, formada per una llarga fila d’efectius d’uns seixanta quilòmetres de tropes, carros de combat i artilleria transportable, va ser un greu error d’estratègia militar. El comandament rus no va tenir en compte que, a mesura que avançava la columna i s’allunyava de les seves bases, caldria abastir-la de combustible i queviures. Tampoc es va preveure el potencial de resistència de l’exèrcit ucraïnès, la capacitat de resiliència de la població civil i la dificultat d’avançar en un terreny hostil en ple hivern.
Un dia abans, el Parlament ucraïnès ja havia rebut la sol·licitud d’aprovar l'estat d’emergència i havia començat el reclutament de reservistes de 18 a 60 anys ordenat pel president Volodímir Zelenski, un exactor que havia arribat al poder el 2019. Al mateix temps, fonts de la intel·ligència dels EUA alertaven que el 100% dels efectius concentrats pel Kremlin entorn d’Ucraïna es trobaven ja en situació d’entrar al país i, segons Reuters, els líders de les dues repúbliques rebels del Donbàs, sol·licitaven la protecció militar de Rússia per repel·lir "l'agressió" de l’exèrcit ucraïnès.
Victimisme rus i recuperar l'espai postsoviètic
Aquestes repúbliques havien estat reconegudes formalment per Putin el 21 de febrer en un discurs, que com ja havia fet en un article ("Rússia i el món en transformació", a Moskovskie Novosti) del 28 de febrer de 2012, formaven part de "l’estranger pròxim" (l’espai postsoviètic per Putin i, en el cas d’Ucraïna i Bielorússia, de la mateixa Rússia). Acusava l’OTAN i els EUA, i de retruc la UE, de voler crear a Ucraïna, com ja havia succeït a Geòrgia el 2008, una avançada militar per tal d’amenaçar-lo i impedir la recuperació del seu paper internacional.
En el mencionat article, la llista de greuges històrics incloïa també les ampliacions de l’OTAN de 1999 (Polònia, República Txeca, Hongria) i de 2004 (Estonià, Letònia, Lituània, Eslovàquia, Eslovènia, Romania i Bulgària); les invasions de l’Afganistan (2001) i de l’Iraq (2003) que havien deixat dos estats fallits generadors de terrorisme gairebé a les portes de Rússia; el suport donat pels EUA i la UE a les "revolucions dels colors" a l’espai exsoviètic (Geòrgia, 2003; Ucraïna, 2004; Kirguizstan, 2005; Bielorússia i Moldàvia, 2006) i, no sense un cert cinisme, acusava Occident de tornar a la "política de blocs" i a l’ús de la força per aconseguir els seus objectius i defensava la inviabilitat de les fronteres i la vigència del dret internacional. Ara, però, era el dirigent rus qui amb tota impunitat transgredia el dret internacional i usava la força per modificar les fronteres i intentar annexionar-se un país.
Tanmateix, aquella invasió que preveia arribar a Kíev en un parell de setmanes fracassà davant la contraofensiva de l’exèrcit ucraïnès que el mes de març havia aconseguit expulsar a les tropes russes del nord del país. La seva presència quedà reduïda al Donetsk, inclosa la ciutat portuària de Mariúpol, i el Luhansk i parts dels óblasts de Zaporíjia i Kherson, que encara avui conserven i que permet la connexió amb la Crimea també ocupada.
Una guerra congelada i de drons
A partir de llavors, la guerra es congela i dona lloc a una sèrie d’ofensives i contraofensives sobre aquests territoris (amb l’excepció de la incursió ucraïnesa a la regió russa de Kursk l’agost de 2024) i a una cruel guerra de míssils i de drons que castiga a la població civil ucraïnesa. Aquesta guerra estàtica colpeja durament l’economia russa (i també la ucraïnesa que sobreviu gràcies al suport dels països de la UE i sobre la qual amb prou feines en tenim informació). Segons el Banc Mundial, el PIB i el PIB per càpita russos (mesurats en dòlars constants) van caure entorn del 5% entre 2022 i 2024 (no hi dades més recents), mentre la despesa militar s’incrementava en un 45% i el 2024 superava ja el 7% del PIB i la inflació arribava al 14% el 2022 i encara es mantenia per damunt del 8% el 2024.
En paral·lel, Rússia havia de recórrer a drons de fabricació iraniana, la qual cosa indica una pobra capacitat tecnològica militar, i al concurs de tropes mercenàries finançades pel Kremlin (el grup Wagner), sovint delinqüents comuns alliberats de les presons per combatre, i a soldats i armament de Corea del Nord.
Gairebé dos milions de baixes
Avui, després de quatre anys de guerra i, segons un informe del Centre d'Estudis Estratègics i Internacionals (CSIS) citat per The Guardian el 28 de gener de 2026, hi ha 1.200.00 baixes russes. Ucraïneses són 600.000 entre morts, ferits i desapareguts. Hi ha milers de civils morts o ferits a conseqüència dels bombardeigs, poden extreure algunes conclusions dels efectes de la guerra més enllà de Rússia i Ucraïna. Per resumir-ho en tres:
1. L’agressió de Putin a Ucraïna és un precedent brutal del qual Donald Trump exemplificarà després de la seva reelecció no consecutiva de 2024: l’ordre internacional sorgit després de la Segona Guerra Mundial i el multilateralisme no només s’han acabat sinó que s’està imposant un nou ordre basat en la llei del més fort, en la impunitat amb la qual es pot conculcar el dret internacional i en la creixent irrellevància de les organitzacions multilaterals (Nacions Unides, Organització Mundial del Comerç... ).
2. També ha evidenciat la incapacitat de la UE per evitar una guerra en el cor del continent o contribuir a la seva fi. La feblesa militar de Venus (segons la metàfora de Paul Kagan) s’ha posat de palès en la guerra d’Ucraïna en què les sancions han estat ineficaces per apaivagar els impulsos imperialistes de Putin. A això s'hi suma que el suport militar i l’OTAN s’ha mostrat insuficient quan Trump ha fet marxa enrere en el suport a Zelenski, a qui no ha dubtat a humiliar davant del món en una trobada a la Casa Blanca.
Em temo que el préstec de 90.000 milions d’euros sufragat amb el pressupost comunitari de la UE no contribuirà tampoc a resoldre els problemes de defensa d’Ucraïna. Col·lateralment, la guerra va desballestar inicialment el mercat dels hidrocarburs i, sobretot, de cereals i la ruta del Mar Negre del comerç mundial. Més important encara, l’Assemblea General Extraordinària de l’ONU del 2 de març de 2022 va evidenciar que pocs països donaven suport a l’agressió russa (Rússia, Bielorússia, Corea del Nord, Eritrea i Síria), 141 la rebutjaven i 35 s’abstenien (entre els quals la Xina i l’Índia).
També va quedar clar que creien que la via armamentista impulsada pels EUA, la UE i l’OTAN no era cap solució i que calia una sortida negociada per forçar la fi de la guerra respectant la sobirania d’Ucraïna. La majoria del Sud Global (un concepte que inclou realitats molt diverses) també ha donat per acabat l’ordre sorgit de la Segona Guerra Mundial per ineficaç a l’hora de resoldre els conflictes actuals i perquè sovint es percep subordinat als interessos d’Occident.
3. En aquest món dels més forts els negocis substitueixen l’ètica i les vides de la població civil importen poc davant dels interessos dels poderosos per si encara quedaven dubtes. Trump necessita a Putin, i més si aconsegueix allunyar-lo de la Xina donant-li el Donbàs i si està afeblit per les dificultats econòmiques i de lideratge. En el fons, això justifica la seva posició i, com assenyalen Daniel W. Drezner i Elisabeth N. Saunders (Trump’s Year of Anarchy, Foreing Affairs, 20 de gener de 2026), la concepció de Trump -i de Putin- s’acosta més al món de "tots contra tot" de Thomas Hobbes, on el poder sobirà no pot ser qüestionat ni internament ni internacionalment.
És un nou -vell- ordre impulsat per un líder que rebutja qualsevol restricció a la seva capacitat d'actuar i on tot s'hi val. Com resumeix esplèndidament Stephen M. Walt (The Predatory Hegemon, Foreing Affairs, 3 de febrer de 2026) el credo rector del nou hegèmon (Trump) és "el que és meu és meu, i el que és teu és negociable" sota l’amenaça o els fets de les armes que és el que Putin va posar en pràctica fa quatre anys. I no sembla que el pacificador Trump (obsessionat amb el Premi Nobel de la Pau) pugui posar fi a la guerra d’una manera justa per Ucraïna, perquè ja té el que cobejava: el contracte per explotar les terres rares del país a un cost gairebé zero i una UE impotent davant Putin sense el suport dels EUA.
