Escric aquestes línies poc després de la roda de premsa de Donald Trump a Washington en la qual va parlar de la trobada que tindrà aquest divendres amb Vladímir Putin a Alaska. El president nord-americà, va afirmar, veu la reunió com una via per acabar amb una guerra a Ucraïna que, segons ell, no hauria arrencat el febrer del 2022 si ell hagués estat en el càrrec. Com que no perd l’oportunitat d’insistir-hi, l'ocupava Joe Biden. Es va encarregar d'afirmar que, minuts després d’entrevistar-se amb Putin, la seva intenció era la de trucar Volodímir Zelenski i després als líders europeus per informar-los del pla de pau acordat. Si és que arriba a un acord.
Va repetir en diverses ocasions que és una situació molt complexa perquè hi ha línies, fronteres molt irregulars, que no tenen fàcil solució. Que Zelenski mai hauria d’haver anat a la guerra a matar gent: només li va faltar repetir allò que el president ucraïnès té males cartes, com li va etzibar al Despatx Oval al febrer. Va defensar que una enquesta demostra que el 80% dels ucraïnesos vol un acord i que Rússia és un país molt gran que s’ha forjat a través de la guerra contra el seus enemics i veïns. Va citar, per exemple, la lluita contra els mongols i els nazis. La conclusió, per al magnat de la construcció i del show business és que caldrà fer concessions territorials, una indirecta clara a Ucraïna que, per a Trump és el feble, el perdedor en aquesta contesa. Ni tan sols cal que assisteixi a una reunió en la qual, suposadament, es decideix el futur del seu país.
Aquestes concessions, va donar a entendre, beneficiaran especialment a Rússia i només parcialment a Ucraïna. Va ser molt clar quan va dir que Zelenski porta tres anys de guerra i ha estat incapaç de donar una sortida al conflicte. I, en canvi, cap mena de crítica contra Putin, que clarament va ser l’agressor en un conflicte que va arrencar el 2014 quan Rússia es va annexionar il·legalment Crimea i va donar suport encobert (amb armes i soldats sense distintius) als rebels del Donbàs. Minoritaris, neofeixistes i islamòfobs.
Aspectes simbòlics i geopolítics
Més enllà de les fantasies d’un egòlatra que creu que pot canviar el món segons els seus interessos, que ha identificat amb els interessos dels EUA, en la reunió de divendres destaquen alguns aspectes simbòlics i geopolítics que convé no oblidar. A nivell simbòlic, Alaska és la regió dels EUA continentals més allunyada dels suposats aliats europeus que, com Ucraïna, no han estat convidats a la reunió. Malgrat que Trump, això sí, no descarta una reunió posterior amb Putin, Zelenski i ell mateix.
I els principals països europeus, mentre es queixen de la poca informació que reben sobre la reunió des de la Casa Blanca, intenten mantenir una posició comuna -d’aquí la reunió extraordinària de ministres d’Afers Exteriors de dilluns passat- i, tal com ha manifestat el canceller alemany Friederich Merz, la Unió Europea (UE) no consentirà cap concessió territorial sense un acord previ amb Ucraïna i la pròpia UE. I també el fet de reunir-se a Alaska té un pes simbòlic per Putin, ja que el 49è estat va ser comprat pels EUA per 7 milions de dòlars a l'imperi rus el 1867.
En termes geopolítics, la reunió escenifica clarament el paper subaltern i cada cop més marginal que Trump assigna a la UE en els grans temes de política internacional, fins i tot en aquells que, com una guerra en el cor d’Europa, l’afecten directament. I seguirà essent així mentre la UE assumeixi una posició de subordinació com va passar quan Ursula von der Leyen va acceptar sense massa resistència ni contramesures les condicions aranzelàries i les obligacions d’inversió en empreses radicades als EUA que va imposar Trump.
Una estratègia perillosa
Això no obstant, sembla que finalment hi ha una posició comuna entre els dirigents europeus (inclòs el britànic Keir Starmer) sobre que un pla de pau sense el consentiment d’Ucraïna és inacceptable i comportaria un nou cop molt dur al dret internacional i als fonaments de Nacions Unides. Suposaria reconèixer l’ocupació d’un territori per la força i conculcar el principi de la intangibilitat de les fronteres internacionalment reconegudes. Això ni tan sols ha succeït de iure, tot i que sí de facto per molts països, inclosos els estats àrabs signataris dels Acords d’Abraham amb Israel tal com fixa la resolució 242 de 1967 del Consell de Seguretat de Nacions Unides, que remet a les fronteres anteriors a la guerra dels Sis Dies. Dit d'una altra manera, seria conculcar el sistema multilateral que -bé o malament- ha regit les relacions internacionals des de la Segona Guerra Mundial.
I, potser, les concessions de Von der Leyen, o l’acceptació d’una despesa en defensa del 5% del PIB pels països que formen part de l’OTAN, o els gestos d’apaivagament cap a Trump no serien ben bé concessions, sinó que formarien part d’una estratègia, perillosa i potser errònia, d’aconseguir fer valdrà davant Trump les posicions europees i de Zelesnki, que no s’ha cansat de repetir que la constitució ucraïnesa no permet la cessió de territori a l’agressor. Com ha declarat l’economista Clara E. Mattei, professora de la Universitat de Tulsa (Oklahoma) i autora del llibre L'ordre del capital (2025), la subversió de l’ordre internacional és el mecanisme que està usant Trump per reafirmar el seu poder i el rol hegemònic i de gran potència dels EUA, cada cop més discutit per la Xina i pels països del Sud Global.
En un darrer intent de frenar el que sembla inevitable (l’acord entre Putin i Trump), els presidents de França i Finlàndia i els primers ministres del Regne Unit, de Polònia i d’Itàlia, el canceller alemany i la presidenta de la Comissió Europea van signar un comunicat en què afirmaven "la necessitat de garanties de seguretat sòlides i creïbles que permetin a Ucraïna defensar eficaçment la seva sobirania i integritat territorial". Al mateix temps, però, es mostraven "satisfets" amb la iniciativa de Trump de posar fi a "la guerra d'agressió de russa i aconseguir una pau i una seguretat justes i duradores per a Ucraïna".
Compromisos amb els aliats europeus
Tot un recordatori perquè el president estatunidenc no s’oblidi dels seus compromisos amb els aliats europeus i amb el dret internacional en aquest món dels més forts que sembla ambicionar amb menyspreu de la resta. En aquesta guerra, Europa s’hi juga molt, com -en un altre sentit, de credibilitat i defensa dels drets humans i del dret internacional- també s’hi juga a Gaza. No només pel que fa a la seguretat d’Ucraïna, sinó d’Europa, sobretot de l’Europa de l’Est. D’aquí que en el comunicat també es refermi el compromís de seguir donant suport a Ucraïna enfront de l’agressió russa. La UE sembla, doncs, que no està disposada a rehabilitar Putin ni a caure en els errors del passat com la delimitació de zones d’influència -Acords de Sykes-Picot de 1920, Conferència de Ialta de 1945 (el gran somni de l'autòcrata rus)- entre els més poderosos.
Trumo, això sí, és imprevisible. I és difícil preveure que passarà a Alaska.
