El passat dimecres dia 7, quatre corresponsals de The New York Times, un mitjà no amic, van dur a terme una entrevista de gairebé dues hores al Despatx Oval amb el president dels EUA. Durant aquest temps, a més de les respostes de l’home que probablement es creu amb més poder avui, van assistir a una llarga conversa telefònica en resposta a una trucada del president de Colòmbia, Gustavo Petro, al visionat d’un vídeo en què es veia com un agent de migració disparava uns trets mortals a una dona de 37 anys a Minneapolis (Minnesota) i van fer un tomb per la residència presidencial a la Casa Blanca.
L’entrevista resulta especialment interessant perquè posa en relleu el que pensa i es creu Trump de si mateix i d’un ordre internacional en vies d’extinció tal com el coneixíem fins ara. Destaca per la seva contundència una afirmació que només pot ser fruit d’un psicòpata narcisista que com un Déu es creu imbuït d’un poder total i absolut incomparablement superior al de la resta dels mortals -i el més greu és que realment en bona mesura té aquest poder-. És quan afirma que el seu poder com a comandant en cap de les forces dels EUA i per actuar arreu del món quan ho cregui convenient només està limitat per la seva "pròpia moralitat", la seva "pròpia ment" que és "l'únic que em pot aturar" i no pas pel dret internacional o altra mena de controls. En altres paraules es creu legitimitat per usar la força militar per atacar, envair o coaccionar a qualsevol estat del món sense altres límits que la seva voluntat i la seguretat o les amenaces contra els EUA segons el seu criteri. Aquesta és la visió del món de Trump que gira entorn del concepte que la força nacional, i no les lleis, els tractats i les convencions, és el factor decisiu quan es produeix una col·lisió de poders o entre Estats.
Aquesta concepció absolutista del poder va molt més enllà de la Doctrina Monroe, que sostenia que qualsevol intervenció d’una potència estrangera en els afers polítics interns d’un país americà seria considerat un acte hostil contra els EUA. En aquells moments, 1823, era una advertència -sense el suport coercitiu suficient d’una flota naval o un exèrcit importants- als països europeus, perquè no s'immiscuïssin en l’evolució política dels països que acabaven d’independitzar-se (la declaració d’independència dels EUA amb prou feines tenia mig segle i les excolònies espanyoles encara no una dècada).
Des de llavors, la Doctrina Monroe ha estat reinterpretada diverses vegades a voltes amb sentits clarament oposats, fins i tot com una manera de promoure el multilateralisme i la no-intervenció militar, i a mesura que els EUA esdevenien una gran potència cada vegada més com "Amèrica (el continent) pels americans (els EUA)", la qual cosa, després del Corol·lari de Theodore Roosevelt (1904), suposava també l’ús de la força per protegir els interessos dels EUA o de les seves companyies en el continent. La relectura que fa Trump va en aquesta línia i no resulta gens tranquil·litzadora pels països del continent -sobretot per Cuba, Nicaragua, Mèxic, Colòmbia, Panamà o àdhuc Canadà- després de veure com ha ignorat el dret internacional en l’atac a Veneçuela amb l’objectiu explícit i no dissimulat de fer-se amb les seves reserves de petroli i de diversos minerals.
Tanmateix, la concepció del poder de Trump va més enllà d’una relectura de la Doctrina Monroe i amenaça de fer saltar pels aires -ja ho ha fet- les normes basades en el multilateralisme i les organitzacions multilaterals (ONU), encara que imperfectes des del punt de vista dels valors democràtics, que han regit, bé o malament segons els moments i les crisis, l’ordre internacional durant els darrers vuitanta anys. I, en aquest sentit, l’atac a Veneçuela ha estat una advertència no només pels països llatinoamericans, sinó fonamentalment per la Xina al mateix temps que evidenciava la irrellevància d’Europa i de Rússia.
En efecte, el que realment obsessiona a Trump -i aquesta és una herència ja del seu primer mandat presidencial- és la Xina, que entre el 2005 i el 2024 ha incrementat el seu PIB (en dòlars constants) en un 310%, mentre els EUA només ho feien en un 46%, i es convertia en la segona economia mundial. Paral·lelament, acreixien les seves exportacions en un 385% (els EUA un 145%), i esdevenia el segon exportador mundial, només per darrere de la UE que no té, però, prou cohesió política per fer valer el seu poder econòmic i de mercat. En aquest sentit, Rússia, que no ha pogut conquerir Ucraïna i manté una gran distància econòmica i comercial -fins i tot amb una forta davallada de les exportacions entre 2010 i 2020- amb els EUA, la Xina i la UE, s’ha vist impotent per impedir que els seus petroliers procedents de Veneçuela no fossin interceptats i abordats per l’armada dels EUA a l’Atlàntic.
Sens dubte, les provocacions de Trump, en l’entrevista mencionada són un gir radical cap a una concepció absolutista del poder (només val el poder dels forts i l’aplicació de la força militar com a eina diplomàtica en la resolució de conflictes reals, provocats o imaginats) i de les relacions internacionals, d’ací que menyspreï i consideri una càrrega innecessària l’ordre internacional sorgit després de la Segona Guerra Mundial que els EUA van contribuir a impulsar, o en tot cas és ell com a president dels EUA qui decideix quan i de quina manera s’aplica aquest ordre internacional. A nivell intern, abjura també de les limitacions legals que invoquen alguns jutges federals o el Tribunal Suprem (com la possible invalidació dels aranzels comercials), que considera que coarten la capacitat de decidir amb llibertat i segons el seu criteri alhora que no dubtarà a sotmetre la Guàrdia Nacional al poder federal -el seu poder- i desplegar les forces armades en diferents estats si ho considera necessari. I, per descomptat, va considerar que l’agent de migració havia disparat en defensa pròpia a Minneapolis.
I així, va tornar a insistir en el dret dels EUA a ocupar Groenlàndia (en propietat no mitjançant un acord o un arrendament) pels mitjans que siguin, la qual cosa podria portar a haver de decidir si mantenir l’OTAN -que és una aliança pràcticament inútil sense els EUA, va afirmar- davant el perill que caigui en mans de Rússia o de la Xina, la qual cosa seria una amenaça per als EUA. Sense mencionar-ho explícitament, darrere aquesta dèria per Groenlàndia s’amaga l’interès per un dels escenaris geoestratègics més importants del futur immediat, qui es farà amb el control de les aigües de l’Àrtic ara que el desgel està obrint vies de navegació que aproximen Europa, Amèrica i Àsia i pot facilitar l’explotació de les reserves d'hidrocarburs, de terres rares i d’altres minerals que subjauen en el fons marí?
És cert que alguns d’aquests postulats no són nous i ja havien estat expressats per presidents anteriors, com ara la necessitat d’incrementar les aportacions dels països europeus a l’OTAN, de la qual cosa es vanaglòria en l’entrevista per haver aconseguit que arribin al 5% del PIB abans del 2035, o la prevalença pels EUA de l’eix geoestratègic indo-pacífic en detriment de l’eix atlàntic, però mai s’havia expressat amb tanta cruesa, contundència i menyspreu pels fins ara socis europeu com en aquesta ocasió. I, afegeix encara, que no creu que l’atac a Veneçuela, que defineix com d’autodefensa, perquè Nicolás Maduro i el seu règim eren una amenaça real pels EUA (immigració, drogues, crim), no justifica la invasió d’Ucraïna, que Rússia ja hauria ocupat en la seva totalitat si no fos pels EUA, ni perquè en un futur la Xina ataqui Taiwan, la qual cosa Xi Jinping no s’atrevirà a fer, afirma, mentre ell sigui president.
En suma, si res no ho impedeix, estem assistint al part d’un nou ordre internacional basat en el repartiment del món en zones d’influències entre les grans potències -Trump reclama pels EUA l’hemisferi occidental, ja que no pot ser una sola zona d’influència controlada per una única gran potència (els EUA), consentiria que Àsia fos per la Xina i Europa per Rússia?- i en la llei dels més forts. De moment ja ha reunit a les principals petrolieres -entre les quals Repsol- a la Casa Blanca per anunciar la bona nova que faran grans negocis amb el petroli de Veneçuela sota la tutela i la seguretat proporcionada pels EUA i prèvia inversió a escot de 100.000 milions de dòlars per part de les companyies. Aquesta nova diplomàcia dels negocis i la força militar arracona -de fet ja fa temps que ha perdut la capacitat de fer de mediadora en els conflictes- a les Nacions Unides que, com ja va succeir amb la Societat de Nacions, sembla destinada a desaparèixer davant les ambicions i el poder dels més forts. En certa mesura, és com una mena de "déjà-vu", però amb escenaris i actors diferents.
Fa un segle era Europa l’escenari principal -i les colònies el secundari- de l’enfrontament entre les potències. Els actors eren els països europeus i els EUA com a garant dels valors democràtics i les llibertats. Ara l’escenari s’ha traslladat a l’eix indo-pacífic, a l’Amèrica Llatina (on Trump no vol interferències d’altres potències i d’ací l’advertència que suposa l’atac a Veneçuela davant unes inversions xineses cada cop més importants en molts d’aquests països), a l’Àrtic (i potser en un futur pròxim a l’Antàrtida) i en certa mesura, com sempre, a l’Orient Mitjà en què, mentre continuen les agressions del govern de Benjamin Netanyahu i dels colons contra els palestins a Gaza i Cisjordània, els aldarulls a l’Iran suposen també un cop inesperat, definitiu i, sobretot, democràtic contra el règim brutal dels aiatol·làs a pesar dels intents de Reza Ciro Pahlavi, el fill del darrer xa de l’Iran, per aparèixer com a protagonista de la revolta. En fi, sembla que malauradament Robert Kagan i la seva invocació a Mart (Of Paradise and Power. America and Europe in the New World Order. New York: Alfred A. Knopf, 2003) cavalquen de nou de la mà de Trump i Venus ha sortit de l'escenari.
