Aquesta matinada els EUA han atacat objectius militars i governamentals a Veneçuela i han segrestat (arrestar per entregar-lo a la justícia nord-americana, en paraules de Donald Trump) al president Nicolás Maduro i a la seva esposa Cília Flores, que han estat traslladats als EUA on se’ls jutjarà per narcoterrorisme. L'operació militar, sense víctimes americanes, ha suposat sens dubte una pacient preparació o un acord polític amb una part del chavisme dissident i no dissident amb l’acord de l’oposició. Així ho han apuntat alguns mitjans dels EUA i internacionals, atès el silenci inicial dels principals dirigents del règim de Maduro, inclosa la vicepresidenta Delcy Rodriguez.
Després de la roda de premsa de Trump, s'ha fet públic un missatge de Rodríguez reivindicant Maduro i dient que no seran "colònia de cap imperi". Ella havia estat mencionada com una possible opció de forma explícita per Trump, que creu que l'opositora i Premi Nobel de la Pau María Corina Machado no té prou suports. Trump tampoc té en compte al suposat vencedor de les eleccions de 2024, Edmundo González, com a possible col·laborador en la transició política a Veneçuela que conduirà Washington amb un equip de personal estatunidenc i un sector de l’exèrcit.
En certa manera, aquesta era una operació anunciada, premeditada i previsible després de mesos de desplegament de forces navals dels EUA enfront de les costes veneçolanes i dels atacs i destrucció de llanxes acusades de transportar droga cap als EUA.
Un acte de guerra il·legal
Tanmateix, és un acte de guerra que Trump no ha anunciat i que tampoc ha obtingut l’aprovació del Congrés americà (ha dit que ho haurien filtrat) i que ha provocat reaccions contràries de congressistes i senadors demòcrates i àdhuc republicans. No és oficial i, a més, és il·legal perquè no és una acció d’autodefensa en resposta a un atac previ de Veneçuela contra els EUA ni hi ha una resolució del Consell de Seguretat de Nacions Unides autoritzant l’acció.
En suma, som davant d'una acció clarament il·legal que conculca clarament i de manera flagrant el dret internacional, un precedent molt perillós de cara al futur de les relacions internacionals, tal com han denunciat molts països que han condemnat l’operació. No ha estat el cas de la UE, que només ha demanat una "transició pacífica i democràtica", mentre que Espanya es proposava com a mediadora i Pedro Sánchez acusava els americans de violar el dret internacional.
Del que no hi ha dubte és que aquesta acció s’inscriu en la renovació de la Doctrina Monroe que anunciava Trump en la nova Estratègia de Seguretat Nacional publicada fa uns dies i que sembla haver-se portat a la pràctica amb aquesta operació militar. En les formes, recorda -salvant la magnitud dels països i les forces implicades- a la que va dur a terme George H.W. Bush contra Manuel Antonio Noriega a Panamà el 1989, tot i que en aquesta ocasió la justificació de la lluita contra el narcotràfic o narcoterrorisme sembla menys consistent.
Sense dissimular l'interès pel petroli
En canvi, pren força (el mateix Trump ho ha mencionat en el seu discurs de Florida) que aquesta nova diplomàcia dels negocis abanderada pel president nord-americà s'explica per l’ambició per les reserves de petroli (de les més importants del món) i els minerals i terres rares veneçolanes. El mateix Trump ha al·ludit als importants negocis que faran les empreses nord-americanes modernitzant i fent més eficients les extraccions petrolieres al país caribeny.
L’atac, que, probablement de manera no casual, es produeix en el context dels problemes que està ocasionant a Trump el cas Epstein i la caiguda de popularitat que pot dur el Partit Republicà a obtenir uns mals resultats en les eleccions midterm del novembre vinent. Aquest atac és també un avís per navegants.
Un avís per a navegants del xèrif
En primer lloc, per la Xina que manté un gran volum de comerç amb Llatinoamèrica i està fent enormes inversions en molts països del continent; en segon lloc, per Nicaragua, Cuba, Colòmbia...; i, en tercer lloc, és cert que sovint la política llatinoamericana dona la impressió de ser pendular i, després d’un inici de segle, on semblaven consolidar-se governs de centre esquerres sembla que ara gira cap a opcions autocràtiques aliades de Trump com ha passat a l'Argentina o a Xile.
Caldrà veure ara en els pròxims dies com reaccionen la resta de països i mandataris de la regió, especialment el brasiler Lula da Silva, que aquest dissabte ja ha criticat l'unilateralisme americà. El Brasil forma part dels BRIXS, organització liderada per la Xina i de la qual també formen part l’Índia i Rússia i, des de la darrera ampliació, l’Aràbia Saudita un estret aliat dels EUA i l’Iran que, com russos i xinesos, ha condemnat amb contundència l’atac nord-americà.
Chavisme també sense Maduro?
També serà una pedra de toc quina serà la força del chavisme sense Maduro i quin rol acaba jugant Delcy Rodríguez, si de resistència o col·laboració. El chavisme de Maduro ha estat un règim autoritari -fins i tot dictatorial-, corrupte i repressor que ha desplaçat a l’exili o l’emigració a milions de veneçolans, però, alhora, fortament cohesionat entorn d’un sistema de clientelisme que probablement no resistirà sense Maduro al capdavant. No sembla que en la nova equació entri, ara per ara, en les intencions de Trump comptar de manera important amb l’oposició al chavisme.
En conclusió, l’atac nord-americà contra Veneçuela ha fet miques totes les normes del dret internacional en dur a terme una acció militar sense declaració de guerra prèvia ni motiu consistent tot i les tupinades electorals de Maduro. Es tracta d'un "acte de guerra", com ha denunciat l’alcalde de Nova York Zohran Mamdani, que no té justificació ni malgrat el terrible règim implantat per Maduro. No és acceptable ni per convicció democràtica, ni per seguretat internacional, ni per pervivència dels valors democràtics, de les llibertats i dels valors humans, acceptar agressions com la de Trump.
Seria el mateix que acceptar que el món és dels més forts, que es pot actuar fora del marc legal i avançar cap a un món hobbesià on només sobreviuen els més forts, els més bàrbars. De fet, sembla que avancem en aquesta línia. El que, apel·lant als seus interessos nacionals, ha fet Trump és el mateix que va fer Vladímir Putin quan va envair Ucraïna ara farà quatre anys.
