El bombardeig dels Estats Units contra les bases nuclears iranianes ha obert un nou capítol en l'intervencionisme nord-americà a la resta del món. Això, malgrat les promeses de Donald Trump, que va guanyar les eleccions del novembre passat amb el missatge quasi-aïllacionista d'America First. En només cinc mesos de presidència, ha hagut d'empassar-se les acusacions contra Joe Biden i Barack Obama, a qui el magnat d'extrema dreta criticava —sense errar— per involucrar el país en conflictes arreu del món. 

Malgrat la voluntat majoritària de la població de no participar en guerres, els Estats Units és un dels països del món que més nacions ha atacat en les darreres dècades. Només des de la Segona Guerra Mundial, ha bombardejat, atacat o ocupat una trentena de països d'arreu del món, segons ha pogut recopilar Nació a partir de diverses fonts històriques. Des del Vietnam fins al Panamà, passant per l'Iran, Somàlia o Bòsnia, aquest és el mapa de països que han vist intervenir l'exèrcit estatunidenc els darrers vuitanta anys:

Moltes d'aquestes guerres i invasions, malgrat la forta motivació econòmica o geopolítica, s'han presentat en termes de defensa de la democràcia. "Una cosa és entendre que la democràcia és el menys dolent dels sistemes, i l'altra que és bona idea promocionar-la mitjançant cops d'estat i intervencions militars", defensa el president de Catalonia Global Institute, el politòleg Abel Riu, en declaracions a Nació. "Això no és democràtic, és imperialisme clàssic de control i conquesta". 

De l'aïllacionisme a l'imperialisme militar

Històricament, els Estats Units havien concentrat les seves forces en la seva política interna. Principalment, en la seva expansió pel continent americà a través d'una campanya de neteja ètnica contra poblacions indígenes. Ignoraven, però, la resta de nacions del món, especialment les europees. Malgrat alguns exemples de conflictes internacionals, com les guerres contra Mèxic (1846) i Espanya, a Cuba (1898), no va ser fins a la Primera Guerra Mundial que els EUA van virar cap a una clara política intervencionista fora del continent americà.

Un intervencionisme que es va intensificar durant la Guerra Freda, que va dividir el món en dos blocs. En l'ofensiva global del món capitalista per evitar expansions i revolucions comunistes, els EUA van enviar 2,7 milions de soldats a Vietnam, bombardejant el país amb més de 7,5 milions de tones d'explosius entre els anys 50 i 1973, quan es va retirar després de 58.000 soldats morts i una immensa pressió social. Anys abans, Estats Units i la Unió Soviètica ja s'havien enfrontat a Corea en la primera gran guerra proxy, finalitzada el 1953 sense un tractat de pau i establint les fronteres actuals entre Seül i Pyongyang.

En els quaranta-cinc anys que va durar la Guerra Freda, els Estats Units, en alguns casos amb la participació de la CIA, la seva agència d'intel·ligència, van intentar envair, bombardejar o enderrocar governs socialistes per posar-hi líders afins. Ho van intentar a Cuba, amb la fallida invasió de la badia de los Cochinos, a Guatemala, a Indonèsia, a la República Dominicana... Van tenir èxit a Xile propiciant el cop d'estat contra Salvador Allende i beneint la dictadura del general Augusto Pinochet. 

Del domini absolut a témer la Xina

El col·lapse de la Unió Soviètica va coronar els Estats Units, aleshores sota control conservador, com a única superpotència mundial indiscutible. Primer George Bush (pare) i després Bill Clinton van aprofitar el buit de poder deixat per la desaparició del seu contrincant i van expandir l'OTAN més cap a l'est, fins i tot en territoris postsoviètics malgrat el compromís inicial de no fer-ho.

"Clinton va proclamar els Estats Units com a guardià global del nou ordre unipolar", explica Riu, "sovint violant el dret internacional". En la dècada dels noranta, les tropes nord-americanes van tenir un paper clau en les guerres del Golf, de Bòsnia i de Iugoslàvia i van cometre atacs contra Panamà, Somàlia, Iraq, Afganistan i Sudan per defensar els seus interessos geopolítics. En tots aquests conflictes, els bàndols contraris no comptaven amb el suport de grans potències, ja que, senzillament, no n'hi havia més.

Des d'aleshores, la imatge ha canviat força. Noves potències, com Turquia, Rússia i, especialment, la Xina, han reforçat la seva presència internacional, traient poder relatiu als EUA. La batalla que lliura Pequín s'explica sobretot en termes econòmics i tecnològics, amb una clara curs per l'accés als recursos, com les terres rares, un dels factors clau en l'ajuda nord-americana a Ucraïna. "La Xina vol ser la principal potència global i els Estats Units volen postergar al màxim aquest sorpasso", exposa Riu, definint així els objectius de la política exterior de Washington.  

Un nou ordre mundial molt més inestable

L'equilibri de forces del món bipolar de la Guerra Freda i durant el posterior domini nord-americà, "per a bé o per a mal, era previsible", afirma el president de Catalonia Global, que recorda que el nou ordre actual encara s'està establint. "És molt inestable, cosa que el fa més perillós". Des de la Segona Guerra Mundial, en cap moment hi havia hagut tants conflictes bèl·lics actius com ara.

És una incògnita com evolucionarà la política exterior dels Estats Units, especialment amb un dels lideratges més inestables que han tingut i fustigat, fins i tot, per membres del seu propi moviment: els bombardejos contra l'Iran han despertat la fúria de l'ala aïllacionista de MAGA. La congressista ultraconservadora Marjorie Taylor Greene, fins fa poc trumpista fins a la medul·la, va esclatar contra Donald Trump per incomplir la promesa de No més guerres. Paral·lelament, Riu relata que els demòcrates estan fent una gran "recollida de cable",girant fulla a l'agenda intervencionista de Clinton i Obama en constatar que han contribuït a la desestabilització del món.

A diferència d'altres moments de la història recent, el suport social a l'imperialisme estatunidenc és molt baix. Un dels motius que expliquen la reelecció de Trump és la popularitat del seu discurs antibèl·lic i en les darreres setmanes les enquestes han mostrat un rebuig majúscul a implicar-se militarment als conflictes de l'Orient Mitjà.