ERC bufa aquesta setmana les espelmes dels 95 anys i ho fa al centre de la política catalana. Malgrat perdre la Generalitat i encara paint les últimes discrepàncies internes, el partit continua sent decisiu en el rumb del país, ara amb el suport als pressupostos del Govern condicionat al compliment dels acords per part dels socialistes. Com passa des que, després de fer el pas a l'independentisme i amb Josep-Lluís Carod-Rovira al capdavant, a finals dels noranta va aixecar la bandera de l'esquerra nacional ocupa una posició central. La incidència en les dues darreres dècades en la governabilitat de Catalunya, Barcelona i Espanya se suma al seguit d'esdeveniments polítics que ha viscut el país en els darrers anys i que, com va passar als anys trenta, han estat condicionats pels republicans. Des del tripartit i l'Estatut passant pel procés independentista i la seva digestió, ERC ha estat en primera línia i ha fet de "ròtula", una posició que no vol abandonar.

Un partit històric del catalanisme perseguit durant la Guerra Civil, reprimit durant el franquisme i al que li va costar fer-se un lloc en els anys de la transició i el pujolisme, però que s'ha fet gran en les últimes dues dècades. Ha passat de ser un partit residual, destinat a fer de crossa del PSC o de Convergència, a liderar el procés independentista i a governar la Generalitat per primer cop després de la dictadura. Què ha fet que sigui un actor decisiu en la política catalana i estatal? Com ho han viscut alguns dels protagonistes? I com veuen l'ERC d'avui? Aquestes i altres qüestions les responen Joan Puigcercós, Joan Ignasi Elena, Carme Forcadell, Pere Aragonès i Aurora Carbonell, destacats militants del partit amb rols i orígens diversos des dels anys 90 fins a l'actualitat.

Trencar el binomi sociovergent

Joan Puigcercós (Ripoll, 1966) presumeix, amb raó, de ser una de les personalitats que van fer aterrar la independència a les files d'ERC. Explica que va ser una feina de dues generacions, la seva i l'anterior comandada per Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira. "Coincidíem que un partit d'esquerra i nítidament d'obediència nacional era el pas més fàcil per anar cap a la independència", assegura. Abans, ERC havia mantingut certa "ambigüitat" sobre la qüestió social i nacional, però a partir del 1987 guanya el full de ruta sobiranista i després el socialdemòcrata. Va ser la manera d'introduir la lluita independentista en la política i, per contra, s'evitava crear un nou partit que, vistos intents anteriors, tenia menys números de tirar endavant.

Puigcercós, que va ser secretari general d'ERC entre 2004 i 2008 i president entre 2008 i 2011, viu el moment en què el partit es comença a fer gran. Un dels factors, a parer seu, és que l'assimilació amb la societat va passar de Convergència a ERC. Un cop Jordi Pujol s'aparta, l'exdirigent d'ERC creu que el partit sap representar la classe treballadora i que aquesta l'acaba abraçant i pujant al tren de la independència: "Sense ERC no hi hauria hagut procés ni 1-O", sentencia. Puigcercós creu que el gran mèrit va ser "trencar el binomi sociovergent". "Tots dos partits volen que ERC sigui una crossa, però això acaba quan aconseguim governar", considera. Per fer-ho, Puigcercós situa dues claus: tenir una idea de país "ambiciosa però possibilista" i no formar part de l'establishment, com sí que apunta que fan convergents i socialistes.

Acollir els partidaris del dret a decidir

En el creixement d'ERC també hi ha hagut la capacitat d'atreure aquells partidaris del dret a decidir, en principi no necessàriament independentistes de base, però que s'ha acabat sumant al projecte sobiranista. Un dels casos més evidents a nivell polític va ser quan Joan Ignasi Elena va abandonar el PSC després de votar a favor de demanar una consulta sobre la independència, trencant la disciplina de vot del seu partit. Altres dirigents socialistes històrics com Marina Geli, Ernest Maragall, Toni Comín o Montserrat Tura també van allunyar-se del PSC durant el procés i alguns d'ells van recaure a les files de la mateixa ERC i també de Junts.

Què creu Elena què diferencia ERC d'altres partits? Doncs que és l'únic partit que agrupa tres elements: "Horitzó sobiranista, d'esquerres i amb voluntat de govern", el que per ell hauria de suposar qualsevol esquerra nacional. Malgrat els alts i baixos que pugui patir, l'exconseller d'Interior i encara diputat republicà considera que ERC és el partit que més s'assembla a la societat i ho justifica amb dues idees: electoralment està present a tot el territori i no pateix grans caigudes en alguna zona concreta. Aquest últim plantejament, per exemple, contrasta amb la tradició convergent, normalment més arrelada als pobles, i el famós cinturó roig del PSC instal·lat a Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Paper determinant durant el procés

Després dels tripartits, la consolidació definitiva d'ERC al centre de la política catalana arriba durant el procés. Carme Forcadell (Xerta, 1955) ho va viure en primera persona, primer des de la presidència de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i després des de la del Parlament, i considera que el partit va "saber trobar el pols" de la ciutadania. "La gent se sentia representada per ERC", apunta, i situa el mèrit en aquesta capacitat d'assemblar el partit als interessos del ciutadà. De fet, Forcadell trasllada la semblança del partit amb el país fins al moment actual: "ERC i Catalunya continuen recosint les ferides del procés i demostren signes de recuperació a la vegada", assegura.

Canalitzar la digestió del procés

Malgrat el fracàs del procés, ERC en va canalitzar la digestió amb l'aposta pel diàleg i, després, amb l'arribada a la Generalitat. El primer president republicà en els últims vuitanta anys va ser Pere Aragonès (Pineda de Mar, 1982), que considera que el partit la va encertar amb una "reorientació estratègica" que va suposar una aposta de negociació amb l'Estat que evidenciés que el conflicte polític estava pendent de resoldre mentre es prioritzaven mesures antirepressives. Una repressió per la qual, precisament, va haver de posar-se al capdavant del partit davant l'empresonament d'Oriol Junqueras i l'exili de Marta Rovira. L'expresident creu que ERC va saber gestionar àrees sensibles dins el Govern de Quim Torra com Economia o Salut i que, juntament amb la imatge d'un partit cohesionat, l'electorat va premiar-los amb uns resultats que van suposar l'arribada a Palau.

Aragonès també creu que ERC és el partit que més s'assembla a la societat catalana, però adverteix que és un "procés continuat". De fet, recorda com, en el segle passat, el partit es manté en la reivindicació cultural i amb l'arribada de Carod-Rovira aconsegueix anar més enllà amb un discurs "cívic". Entre les fortaleses del partit, l'expresident de la Generalitat destaca que "el projecte està per sobre de les individualitats" i que ha estat capaç de trencar el bipartidisme català: "Una esquerra nacional és capaç de rebre electorat d'esquerres per una banda i independentista per l'altra". Una fortalesa en moments de crescuda electoral, però que també pot ser volàtil. Aragonès també destaca l'equilibri territorial de tenir presència tant en l'àmbit rural com en l'urbà.

La fortalesa municipal

Un altre dels factors en el creixement d'ERC ha estat la presència municipal. El partit ha experimentat dos grans creixements. El primer, a finals dels noranta, que va suposar que el 2003 superés per primer cop el miler de regidors al país. L'altre, el 2015, quan el partit va superar per primer cop els 2.000 regidors i quatre anys després va fer el rècord històric de 3.114 representants municipals. Aquell 2019, una de les grans victòries va ser l'alcaldia de Sitges amb Aurora Carbonell (Sitges, 1966), encara batllessa, que considera que ERC ha aconseguit ser "un partit de carrer" i que aquest ha estat un dels passos per assemblar-se a la societat. "És l'habilitat de poder dirigir-se a un empresari o a un botiguer, a un jove o a un gran, i entendre les seves preocupacions", apunta.

I ara, cap a on va ERC?

ERC es manté al centre de la política catalana, ara amb els pressupostos i les negociacions amb els socialistes. Les cinc figures d'ERC entrevistades per aquest diari s'alineen amb la posició de la direcció de no aprovar els comptes fins que es compleixin els acords, especialment amb l'IRPF. Aragonès recorda que el PSC va posar condicions "molt difícils d'assumir" per aprovar els seus pressupostos, i que ell va acceptar i va complir-les perquè els comptes eren més importants. Ara, insta els socialistes a fer el mateix. Al seu torn, Forcadell celebra que el partit "mantingui la posició" malgrat la "forta pressió" que rep: "Els acords hi són per complir-los". Puigcercós creu que l'aprovació dels comptes s'utilitza per fer un "atac sociovergent" contra ERC i Carbonell celebra que el seu partit mantingui una "posició de força" mentre no s'aixeca de la taula.

Política

​ANÀLISI

El DAFO d'Oriol Junqueras amb els pressupostos: per què se la juga? Oriol March

I internament? El partit va viure un congrés d'alta tensió fa uns mesos, però els dirigents entrevistats per Nació demanen posar el partit per sobre. Puigcercós, que va donar suport a Xavier Godàs, considera que la distància i la crítica són necessàries, però que el partit és més important. Elena, proper a Junqueras, celebra que les discrepàncies es poden superar gràcies als "fonaments sòlids" d'ERC. Forcadell, que també donava suport a Godàs, creu que ERC no té dues ànimes i insta la militància a treballar plegats. Carbonell sosté que el partit s'està "enfortint" després de l'última crisi i Aragonès ho vincula a l'arribada d'un cicle electoral "alcista", tal com marquen algunes enquestes. Dels pròxims resultats electorals en dependrà que els republicans puguin continuar instal·lats al centre de la política catalana.